El rapte d'Europa: el relat segons Ovidi
 

 
 

El nét d'Atlas (...) abandona les terres que porten el nom de Pal·las i torna al cel, fent bategar les seves ales. El seu pare el crida a part i li diu, sense confessar-li que és l'amor el que el mou: "Fill meu, tu que sempre compleixes fidelment les meves ordres, no perdis temps i torna a baixar ràpidament, com fas sempre. Has d'anar a un país que mira la teva mare des de l'esquerra i que és anomenat la terra de Sidó pels seus habitants; has d'agafar el ramat reial, que veus pasturar lluny, a l'herba de la muntanya i portar-lo cap a la platja".

Això va dir, i tot seguit, els vedells, foragitats de la muntanya, van començar a atansar-se a la platja, seguint les ordres, al lloc on la filla del poderós rei solia jugar, acompanyada de les donzelles de Tir. No compaginen bé ni van plegades la majestat i l'amor; així és que, deixant de banda el ceptre , símbol del seu poder, el pare i rector dels déus, que branda en la seva mà dreta el llamp de tres puntes i que amb un moviment del cap sacseja el món, pren l'aparença d'un toro i es posa a braolar enmig dels vedells i a anar d'una banda a l'altra, magnífic d'aspecte, damunt l'herba tendra. El seu color, certament, és el de la neu en què cap peu no ha deixat la seva empremta ni ha començat a fondre el plujós Austre. La musculatura del coll és ferma, la papada li penja per davant; les banyes són petites, això és veritat, però qualsevol diria que han estat treballades a mà, i són més lluents que una pedra preciosa sense taca. Res d'amenaçador no hi ha en el seu front, no res que causi espant en la seva mirada; una expressió de pau inunda el seu rostre. La filla d'Agènor queda admirada en veure que és tan bell, que no amenaça d'atacar-la. De bon principi, tot i veure'l tan dòcil, té por de tocar-lo; aviat, però, s'hi acosta i li posa flors a la boca blanca. A l'amant li agrada i, mentre no arriba l'esperat moment de satisfer el seu desig, li fa petons a les mans; amb prou feines ja, amb prou feines pot deixar per a més endavant la resta. Tan aviat guimba i fa saltirons en l'herba verda com frega el seu llom de neu en la sorra roja; i després de treure-li poc a poc la por, ofereix el pit a la noia perquè li faci copets amb la mà, o les banyes perquè les envolti amb garlandes de flors fresques. La princesa va atrevir-se fins i tot, ignorant qui tenia a sota, a seure damunt l'esquena del toro; i aleshores el déu, a poc a poc, va començar a allunyar-se de la terra i del litoral sec; primer posa els seus peus falsos en l'aigua, després continua endins i s'emporta la seva presa a alta mar. La noia té por i es gira a mirar la costa que ha deixat enrere en ser raptada; amb la mà dreta s'agafa ben fort a una banya, l'altra la té posada damunt el llom; els seus vestits tremolosos ondulen al vent.

OVIDI, Metamorfosis, II, 843-875.

El relat segons Ovidi
Europa i Horaci
El rapte d'Europa a les arts plàstiques
La família d'Europa
Vols llegir més?
Prepara una exposició!
 
F. BOUCHER, El rapte d'Europa (1732). Oli. Museu del Louvre. París.
Traducció de Ferran Aguilera. Col·lecció "L'Esparver Clàssic".
 
Edicions la Magrana. Barcelona, 1994.
 
Si vols veure el text en llatí, consulta la pàgina corresponent de la Latin Library.