Aristòtil

(Aristòtil, còpia romana s. II a. C. d'un original grec ca. 325 a. C., Museo Nazionale Romano, Roma)

La reflexió filosòfica d'Aristòtil (384-322 a. C.) sobre la dona és, sens dubte, la que més influència ha tingut al llarg dels segles, tant per la importància del qui va ser considerat com el Filòsof, com perquè l'Estagirita va reflexionar sobre el paper i funció de la dona des d'un punt de vista social i polític, així com per la seva justificació de la subordinació femenina per raons de caràcter biològic. En alguns aspectes va continuar la reflexió dels filòsofs presocràtics, però en conjunt va anar molt més enllà, en especial perquè amb ell s'inaugura la biologia com a ciència, si bé donant un vernís de cientificitat a una bona colla de prejudicis i tòpics sobre la inferioritat de les dones heretats de la tradició misògina grega, i presentant aquesta subordinació femenina als homes com quelcom justificat per la pròpia naturalesa.

(Mestre del Gabinet d'Estampes d'Amsterdam; Rijksmuseum, Amsterdam)

Les dones i la política

No és que abundin les reflexions sobre la dona a la Política d'Aristòtil, però sempre que es fa referència a la relació del sexe femení amb allò polític és per recordar la necessitat de mantenir la subordinació de la dona respecte a l'home, així com és de perillós el que les dones puguin participar en la política, com en el cas d'Esparta. Aquesta subordinació ve marcada per la pròpia naturalesa, per la debilitat consubstancial al sexe femení, però no serà en aquesta obra on s'intenti justificar científicament el perquè d'aquesta inferioritat. A la Política trobem sovint l'equiparació de la dona a l'esclau o al nen per destacar la seva inferioritat per naturalesa (Aristòtil, Política 1252a), la seva deficient facultat deliberativa, mancada d'autorirat (ἄκυρος), que és una altra manera de dir que perquè les decisions femenines tinguin validesa han de ser ratificades per un tutor masculí (κύριος). D'aquesta manera, doncs, les dones queden excloses de l'Assemblea, institució cardinal de la vida política d'una pólis grega.

A l'interior de l'oîkos s'establirà una distribució de rols, de gèneres, mitjançant els quals la dona trobarà en l'espai domèstic el seu lloc natural: el de l'economia, tresorejar i administrar allò que el marit ha adquirit. La finalitat del matrimoni és, doncs, la procreació i, per tant, la dona haurà també de fer-se càrrec de la nutrició, no pas de l'educació, dels fills i filles. Però sense oblidar mai que una dona capaç d'administrar els seus bens amb autonomia, els seus propis bens, és antinatural.

En efecte, l'home és per naturalesa més apte per manar que la dona -tret que es produeixi una situació antinatural- (...)

La relació de l'home amb la dona és sempre d'aquesta manera. (...)

De tal manera que per naturalesa la majoria de les coses tenen elements regents i elements regits. De diferent manera mana el lliure a l'esclau, i l'home a la dona, i l'home al nen. Y en tots ells existeixen les parts de l'ànima, però existeixen de manera diferent: l'esclau no té en absolut la facultat deliberativa; la dona la té, però sense autoritat; i el nen la té, però imperfecta. (...)

Per això s'ha de creure que allò que el poeta ha dit sobre la dona es pot aplicar a tots: "El silenci és un guariment per a la dona" (Sòfocles, Aiant 293), però això no va a l'home (Aristòtil, Política 1259b-1260a 11).

Fins i tot, ja tractant de virtuts ètiques com el coratge, Aristòtil s'allunya de Sòcrates i de Plató que equiparaven el coratge masculí al femení. Ara es defensa que el coratge, així com la moderació, tenen diferències de grau, i així l'home sempre es mostra superior a la dona. Això no treu que la dona hagi de ser educada amb cura: perquè es comporti com li cal al seu sexe, ja que un comportament inmoral de les dones posa en perill l'estabilitat de la ciutat, com les dones d'Esparta que vivien, segons Aristòtil, lliurant-se a tota classe de vicis i a la mollesa, fins i tot en aquells règims polítics com les democràcies radicals o les tiranies on les dones tenen un poder desmesurat (Aristòtil, Política 1313b 34-38).

La llicència de les dones va també contra el propòsit del règim i la felicitat de la ciutat, ja que de la mateixa manera que la casa es compon d'home i de dona, és evident que la ciutat s'ha de considerar dividida en dues parts aproximadament iguals: els homes i les dones; de manera que en tots aquells règims en els quals la condició de les dones és dolenta, s'haurà de considerar que la meitat de la ciutat viu sense llei. Això és precisament el que a succeït a Lacedemònia: el legislador, que va voler que tots els ciutadans fossin resistents, ho va aconseguir evidentment en relació als homes, però va ser negligent en allò relatiu a les dones, ja que viuen sense fre, lliurades a tota classe de llicència i mollesa. En un règim així és forçós que s'estimi la riquesa, especialment si els homes estan dominats per les dones, com a la majoria de les races combatives i bel·licoses, a excepció del celtes i alguns altres que aproven francament l'amor entre homes [...]. Per això va ser així entre els laconis, i moltes coses eren administrades per les dones a l'època de la seva hegemonia. Y ¿quina diferència hi ha entre que governin les dones i que els governants siguin governats per les dones? El resultat és el mateix (Aristòtil, Política 1269b).

Com s'ha dit, de l'anàlisi d'Aristòtil emergeix un únic individu plenament racional i, en definitiva, humà: l'home, el ciutadà. És en relació al ciutadà i a la ciutat on apareixen les crítiques d'Aristòtil al model col·lectivista o comunitarista de Plató. Per Aristòtil el model de la República de Plató impedeix l'exercici de dues virtuts cardinals de la moral aristocràtica: la moderació en les relacions amb les dones i la llibertat. No oblidem que per al filòsof l'aristocràcia és el règim polític ideal i per Aristòtil Plató no va saber veure que el que fa que una ciutat sigui bona és quan es recolza en els pilars de la família i la propietat, i és així com s'eviten les tensions entre els ciutadans, la temuda sedició (στάσις).

La comunitat entre marit i muller sembla ésser aristocràtica, ja que el marit governa perquè ho mereix i perquè fer-ho és propi de l'home, si bé deixa a la dona tot allò que a ella li escau fer. (Aristòtil, Ètica nicomaquea 1160b 30-35).

L'amistat que hi ha entre marit i muller és la mateixa que hi ha en una aristocràcia, per tal com és una amistat basada en l'excel·lència: el qui és millor en rep més, de bé, i cadascú rep el que li correspon (Aristòtil, Ètica nicomaquea 1161a 20).

L'amistat entre marit i muller sembla basar-se en la natura. Car, per natura, l'home és un ésser pareller abans que polític, perquè la llar és anterior i més necessària que la ciutat, i perquè la procreació és el tret més comú entre els animals. Ara bé, en els altres animals només hi ha comunitat amb vista a la procreació, mentre que els homes no conviuen solament per procrear, sinó per satisfer les necessitats de la vida. Per això, les tasques s'han diversificat des d'un principi, i les de l'home són distintes de les de la dona. Així es complementen mútuament, constribuint cadascú amb què li és propi. Per aquest motiu, en l'amistat entre marit i muller, hi descobrim tant el que és útil com el que és plaent.

Aquesta amistat, però, es pot fonamentar també en la virtut quan tots dos són comportívols. Cadascun posseeix diferentment la virtut, i això pot complaure a ambdós. D'altra banda, sembla que els fills són un vincle que els uneix, raó per la qual els qui no en tenen se separen més fàcilment (Aristòtil, Ètica nicomaquea 1162a 15-25).

(Traducció de Josep Batalla)

(Lluc de Leiden, "Aristòtil i Fil·lis")

Les dones i la sexualitat

És ben conegut que fou Aristòtil el pare de la biologia com a ciència, i és en les obres biològiques on trobem les valoracions més negatives d'Aristòtil sobre el paper de les dones en la reproducció, començant ja per la seva funció passiva en el coit (Aristòtil, Ètica nicomaquea 1148b 32). Potser l'obra més significativa al respecte és La generació del animals, on s'intenta justificar científicament el rol subordinat, també en la reproducció, de la dona en relació a l'home, i on apareixen també les idees sobre la funció de la calor i el fred en la reproducció que també trobem en la filosofia dels presocràtics. No menys important, però, és la seva Història dels animals, especialment el llibre setè, on s'analitza la fecundació i la reproducció sexual humana, o el desè (segurament apòcrif), sobre la infertilitat.

Alguns, com Anaxàgores i d'altres dels estudiosos de la naturalesa, diuen que ja en les llavors existeix aquesta oposició [entre mascle i femella]. Diuen, en efecte, que l'esperma prové del mascle, en tant que la femella ofereix el lloc, i que el mascle procedeix de les parts dretes i la femella de les parts esquerranes, i que el mascle es genera a la part dreta de l'úter, mentre que la femella a l'esquerra (Aristòtil, La generació dels animals, IV 1, 763 b; DK 59 a 107).

Altres [diuen que la diferenciació dels sexes es produeix] a la matriu, com en el cas d'Empèdocles: quan [el semen] arriba a un ventre càlid diu que es produeixen els mascles, i quan arriba a un de fred les femelles. I el que constitueix la causa d'aquesta calidesa o caràcter fred és el flux de les menstruacions, que pot ser més o menys càlid i més o menys recent... (Aristòtil, La generació del animals IV 1, 764a; DK 31 A 81).

Aristòtil arriba a comparar la menstruació femenina amb la diarrea, tot i que si la segona és conseqüència d'una malaltia, la menstruació és una hemorràgia natural.

Ja que és necessari que també en l'ésser més feble es formi un residu, més abundant i menys cuit -i essent així, necessàriament ha de ser una quantitat de líquid sangonós-, i ja que l'ésser més feble és aquell que per naturalesa participa de menys calor -i s'ha dit amb anterioritat que la femella és així- aleshores, per força, la secreció sangonosa que es produeix a la femella és un residu [...]. Doncs bé, és evident que les menstruacions són un residu i que per als mascles l'esperma és quelaom de semblant a les menstruacions per a les femelles [...]

I és que la femella és com un mascle mutilat (ἄρρην ἄγονος) , i les menstruacions són esperma, malgrat que no pur, ja que no els hi falta més que una cosa, el principi de l'ànima. [...]

Per tant, la producció d'aquest residu es dóna necessàriament a les femelles per les raons comentades: ja que com la naturalesa femenina és incapaç de dur a terme la cocció, és necessari que es produeixi un residu no només de l'aliment inútil, sinó també en els vasos sanguinis que es desborden en omplir els vasos més prims (Aristòtil, La generació del animals 7264b; 31-37; 727a 3-5; 737a 27-30; 738a 34-37).

Quan les dones estan encinta, això es deixa notar sobretot en els costats (car algunes dones esdevenen tot seguit més amples i el fet és principalment notable en les primes) i en la regió engonal. Ara bé, en els embrions de sexe masculí, el moviment es nota d'ordinari més aviat vers la dreta al voltant dels quaranta dies; i quan es tracta d'un embrió femení, vers l'esquerra i al voltant de noranta dies. TAnmateix, el fenomen és lluny de ser infal·lible, ca en moltes dones embarassades d'una filla es produeix vers la dreta, i cap a l'esquerra per a les que porten un fill. De fet, aquests senyals i altres de la mateixa naturalesa varien generalment en divers grau.

També vers aquest moment l'embrió comença per definir-se; en canvi, abans és una massa de carn informe. [...]

Doncs bé, quan un embrió del sexe masculí surt del ventre matern als quaranta dies de ser concebut, si se'l fica en un líquid qualsevol es dissolt i desapareix; però si se l'introdueix a l'aigua freda, es qualla dins d'una espècie de membrana, i una vegada s'ha esqueixat apareix l'embrió d'una mida d'una formiga gran; els membres són visibles així com tots els altres òrgans, i també el penis; els ulls són grans, com passa amb els altres animals.

En canvi, quan l'embrió és del sexe femení, si avorta en els tres primers mesos, apareix generalment com una massa indistinta; però si l'embrió ha assolit el quart mes, presenta divisions i ràpidament es va diferenciant. Doncs bé, mentre resta a l'interior del ventre matern, el fetus femení aconsegueix més lentament que el masculí el complet desenvolupament de les seves parts, i les filles més sovint que els fills neixen als deu mesos. Però una vegada han nascut, les femelles travessen més ràpidament les etapes de l'adolescència, de l'edat madura i de la vellesa (Aristòtil, Història dels animals 583b).

(Traducció de Juli Pallí i Bonet)

En la reproducció el mascle actua com a principi agent, com a motor, com a potència, mentre que la dona actua com a subjecte pacient, és passiva. A més a més, el caràcter fred de la dona la incapacita per coure els residus que produeixen l'esperma. El seu cos fred no pot més que generar un flux menstrual. La manca de calor de les dones, i de les femelles en general, té també conseqüències psíquiques i morals: la dona és covarda i poruca per naturalesa. És doncs la dona una deformitat de la naturalesa, però necessària per garantir la reproducció, el camp en el qual germina l'esperma masculí, un ventre tan sols necessari per garantir la reproducció de la ciutat, de l'animal polític. El seu desig sexual només té teleològicament la funció de la maternitat, el seu desig sexual es redueix al seu desig de ser mare. El mascle fa possible la gestació de la forma, de l'ànima, mentre que la dona només contribueix a la gestació del cos, de la matèria. La dona esdevé així impotent a la ciutat, a la reproducció i a la casa.

Un nen se sembla a una dona en la forma, i la dona és com un mascle estèril (ἄρρην πεπερομένα). Ja que la dona és femella per una certa impotència: per no ésser capaç de coure esperma a partir de l'aliment en el seu darrer estadi [...] a causa de la fredor de la seva naturalesa (Aristòtil, La generació del animals 728a 1725).

Les femelles són més febles i fredes per naturalesa i hem de considerar el sexe femení com una malformació natural -ὅσπερ ἀναπερίαν φυσικήν- (Aristòtil, La generació del animals 775a 15).

Pel que fa a la veu de la femella, la té sempre més fina i aguda, en tots els animals que en tenen, llevat dels bovins, puix que en aquests les vaques tenen la veu més greu que els bous. D'altra banda, els òrgans naturals que existeixen per a la defensa, com dents, ullals, banyes, esperons i totes les altres parts semblants, pertanyen als mascles i no a les femelles: per exemple, la cérvola no té banyes i en alguns ocells amb esperons les femelles no en tenen. Així mateix, el senglar femella no té ullals. En canvi, en altres gèneres, aquests òrgans existeixen en ambdós sexes, però són més forts i desenvolupats en els mascles: per exemple, les banyes dels braus són més fortes que les de les vaques (Aristòtil, Història dels animals 538b 10).

(Traducció de Juli Pallí i Bonet)

Ironies del destí, a l'Edat Mitjana i al Renaixement es va convertir en un motiu molt representat en l'art la imatge d'Aristòtil dominat per la seva amant Fil·lis.

(Hans Baldung Grien, "Fil·lis i Aristòtil", 1513; Germanisches Nationalmuseum. Nuremberg)

Bibliografia:

Aristòtil, Ètica nicomaquea. Text revisat i traducció de Josep Batalla, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1995.

Aristòtil, Història dels animals. Text revisat i traducció de Juli Pallí i Bonet, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1996.

Aristóteles, Política. Traducción y notas de Manuela García Valdés, Madrid, Editorial Gredos, 1994.

Aristóteles, Generación de los animales. Traducción y notas de E. Sánchez, Madrid, Editorial Gredos, 1994.

Salvador Mas i Ángeles Jiménez Perona, "Observaciones sobre la relación entre ciudadanía y patriarcado en Aristóteles", a Eulalia Pérez Sedeño (coord.), Conceptualización de lo femenino en la filosofía antigua, Madrid, Siglo XXI Editores, 1994, pp. 79-89.

María Luisa Fernández Femenías, "Mujer y jerarquía sexual en Aristóteles: un <<salto>> necesario", a Eulalia Pérez Sedeño (coord.), Conceptualización de lo femenino en la filosofía antigua, Madrid, Siglo XXI Editores, 1994, pp. 65-77.

SIlvia Campese i Silvia Gastaldi, La donna e i filosofi: archeologia di un'immagine culturale. Testi di Platone, Aristotele, Presocratici, Bolònia, Zanichelli Editore, 1981, pp. 52-68 i 71-82.

Silvia Campese, Paola Manuli i Giulia Sissa, Madre materia. Sociologia e biologia della donna greca, Torí, Boringhieri, 1983.

Lesley Ann Dean-Jones, Women's Bodies in Classical Greek Science, Oxford, Clarendon Press, 1994.

Suzanne Saïd, "Femini, femme et femelle dans les grands trates biologiques d'Aristote", a E. Lévy (ed.), Actes des colloques de Strasboug (mai 1980 et mars 1981), vol. II, La femme dans les sociétés antiques, Estrasburg, 1983, pp. 93-123.

G. E. R. Lloyd, Folklore and Ideology. Studies in the Life Sciencies in Ancient Greece, Camdridge U. P., 1983.

(Aristòtil i Fil·lis, segle XIV, The Metropolitan Museum of Art)

Aracniografia

http://plato.stanford.edu/search/searcher.py?query=aristotle: excel·lent entrada en anglès sobre Aristòtil del web Stanford Encyclopedia of Philosophy (http://plato.stanford.edu/).

http://www.britannica.com/eb/article-9108312/Aristotle: excel·lent article en anglès sobre Aristòtil d'Anthony J. P. Kenny a l'Encyclopaedia Britannica on line (http://www.britannica.com/).

Activitats

1) Compara les idees d'Aristòtil sobre la reproducció amb les dels presocràtics