ROMANTICISME

Característiques generals

La gran creació de la música del romanticisme, queda palesa en la progressiva dissolució dels esquemes formals clàssics i la seva substitució per una forma que no coneix uns quadres estructurals preconcebuts i que sorgeix de les intuïcions o de la imaginació del compositor.
El nou lema del Romanticisme podria ser:
"Ni un sol compàs de més sobre l'autèntica inspiració"

La música romàntica troba les premisses fonamentals en el radical canvi del sentit poètic que es tradueix en la revolució que s'esdevé en el llenguatge musical.
El Romanticisme, com a tal, neix a Alemanya, inicialment com a moviment literari i podríem dir que abasta tot el s.XIX.
Els antecedents literaris del Romanticisme es troben en autors com Schiller i Goethe i inclús Hölderlin.
No és estrany, doncs, que durant aquest període el "Lied" (cançó), conjunció de poesia i música, aconsegueixi el seu punt culminant i adquireixi la seva màxima expressió.
El compositor de "Lieder" per excel·lència va ser Franz Schubert (1797-1828). Exemple: "Gretchen am Spinnrade" Text de Goethe i Música de Schubert.

L'HARMONIA va ser el terreny on de manera més punyent es va sentir la necessitat de llibertat.
En harmonia hi havia certs acords o successió d'acords "prohibits" i en la composició s'havia de respectar tota una sèrie de fòrmules musicals, fora de les quals era impensable l'harmonia.
El primer compositor que trenca la norma és Ludwig van Beethoven (1770-1827).

La revolució en l'harmonia, aquest desig de trencar motlles, és una de les manifestacions que s'estava desenvolupant en les entranyes del romanticisme musical.
L'any 1832 pren cos l'anomenat romanticisme "temàtic" o "anecdòtic" que neix a França a l'entorn de peces teatrals tan significatives com "Crowmwell" obra atribuïda a Skakespeare i "Hernani" de Victor Hugo.
Els músics cercaven, per a les seves obres, arguments de temàtica històrica on d'alguna manera es reflectís l'aspiració de l'època cap a la llibertat política i es poguessin mostrar aspectes curiosos de l'Edat Mitjana.
Aquesta cerca es va manifestar en la tria dels temes de les ÒPERES com per exemple "Guillem Tell" de Gioacchino Rossini (1792-1868), on el patriotisme es desenvolupa en un ambient medieval en mig de boscs, llacs i muntanyes.

La subjectivitat del romanticisme, la necessitat de recrear el "jo" íntim, requereix una elasticitat que pugui expressar diversos estats d'ànim i les incessants fluctuacions de la vida espiritual.
Va ser necessari, doncs, una radical reforma del llenguatge musical.
Es qüestiona l'equilibri de la relació tonal de la sonata clàssica en benefici d'una constant modulació, amb l'ús cada vegada més lliure de la dissonància, element de gran penetració psicològica ja que desvirtua la sensació de repòs.
Aquest camí ens condueix a Richard Wagner (1813-1883).

Així, la conseqüència més profunda del romanticisme en el llenguatge musical, va ser aquesta DISSOLUCIÓ de l'HARMONIA clàssica, entesa com a il·limitada possibilitat de MODULACIÓ.

L'evolució instrumental, pel que fa a la recerca del timbre adequat com a necessitat de trobar aquell so que expressés amb més fidelitat el sentiment, va ser un altre dels aspectes que van tenir una extraordinària importància en el romanticisme musical.
Els efectes timbrats i instrumentals es van explorar amb apassionat interès i l'elecció d'un o altre instrument, constituïa una de les més grans preocupacions del compositor.
Aquest aspecte que comença amb el romanticisme, s'ha convertit actualment en una de les claus fonamentals de la música.
És amb l'orquestra on es pot jugar amb juxtaposicions timbrades i les seves combinacions, buscant sobretot el "color".
Un dels compositors que hi posa especial atenció és Hector Berlioz (1803-1869).

El "color" de la música convergeix en un gènere nou: el POEMA SIMFÒNIC.
És una mena d'òpera instrumental sense escenes i amb personatges concrets encarnats pels instruments o per temes musicals.
És la traducció en música d'objectes i sensacions externes, per una banda la natura i per una altra, la "correlació total entre el text i la música", convertint-se en música DESCRIPTIVA.
Igual que el "Lied", el poema simfònic és una altra manifestació d'aquest lligam del romanticisme musical amb la literatura, però també amb la natura.
D'alguna manera, la música descriptiva troba un camp adobat en l'exaltació del nacionalisme, la descripció del paisatge i la utilització del folklore en la recerca de les pròpies arrels.
Trobem dins del nacionalisme musical, corrent compositiu del Romanticisme, al compositor rus Modest Mussorgsky (1839-1881).

No podem oblidar-nos del VIRTUOSISME representat per Nicòlo Paganini (1782-1840), que ha passat a la història com el "virtuós del violí" i de "sa majestat el PIANO", l'instrument romàntic per excel·lència.
La veritable evolució de la música en el Romanticisme es troba en les obres pianístiques. Pensem en Franz Liszt (1811-1886) i Frédéric Chopin (1810-1849), anomenat el "Poeta del piano".

En paraules de l'escriptor i compositor E.T.A. Hoffmann:
"La música és la més romàntica de totes les arts"