|
Índex
Tornar
Origen
La tradició
Significació social
Educació fills
L'estat dels atenesos
Temps era temps
Homer i Hesíode
Exercicis mitologia
| |
| |
Enllaços |
L’ESTAT DELS ATENESOS
(Enciclopèdia Ulisses)
Atenes sorgeix a l’Àtica, zona rica de pastures, oliveres i vinyes, pedreres de
marbre i d’argent. La ciutat s’estén al peu d’un turó –L’Acròpolis o ciutat
alta- en una plana que baixa cap a la mar Egea, on fou construït el port del
Pireu.
El seu nom procedeix de la deessa Atena, a la qual fou dedicat un culte
particular amb manifestacions esportives, i jocs (festes panatenaiques). El seu
origen es perd dins la llegenda: Cècrops i Erecteu n’haurien estat els
fundadors. Després d’ells una sèrie de reis, fins a Codre, haurien fet la ciutat
cada vegada més gran i forta.
Després de Codre, que s’immolà per la pàtria, els atenesos consideraren que cap
més home era digne del títol de rei i nomenaren un arcont o governador, electiu.
En època històrica, a Atenes el càrrec d’arcont era col·legial; n’hi havia
molts: un s’ocupava de les qüestions militars (arcont polemarc), un altre de les
judicials (arcont epònim), perquè donava el nom a l’any), un altre de les
religioses (arcont rei o basileus) i sis més, nomenats tesmotets, que tenien
cura de l’aplicació de les lleis.
Una vegada cessats dels càrrecs, els arconts passaven a formar part de l’Aeròpag,
una altre òrgan col·legial amb funcions consultives i judicials, anomenat així
perquè es reunia sobre un turó consagrat a Ares. Els membres d’aquest òrgan
col·legial, així com també els arconts, eren eupàtrides, és a dir, ciutadans
“ben nascuts”, rics.
Hi havia encara el Tribunal dels èfetes, compost de 51 membres, que jutjava els
homicidis i els delictes. Tots els ciutadans lliures es reunien en assemblea o
ekklesia.
La llegenda de Codre amaga la veritat històrica. El pas de la monarquia
nobiliària (aristocràcia) a la timocràcia electiva (poder fonamentat en la
riquesa) no pot tenir lloc sense dures lluites. El fet que, a la darreria
d’aquest període per a nosaltres embolcallats en la llegenda, troben
l’existència de nou arconts i de dos òrgans col·legials com l’Aeròpag i el
Tribunal dels èfetes, que, sembla, tenien la mateixa competència (si més no en
matèria judicial), demostra que l’acord entre els diversos grups socials es
trobà de manera dificultosa i dividí en diversos organismes el poder, que de
primer era únic. La divisió del poder és un mètode que encara s’usa actualment
per tal d’establir un cert equilibri entre les diverses categories de ciutadans.
L’estructura dels càrrecs públics corresponia a la situació econòmica de la
ciutat. Gràcies al mar, a les costes retallades de la península i de les illes
veïnes, Atenes havia arribat a ser un centre important de vida marinera. Les
classes més fortes es dedicaven als negocis, al comerç, a la indústria i es
llençaven a les empreses navals. L’arribada de primeres matèries afavorí, a
l’interior, el desenvolupament d’activitats artesanes, veritables indústries,
especialment en el camp de la ceràmica i de l’elaboració del marbre i dels
metalls.
Tradicionalment, la categoria social amb més relleu era constituïda pels
eupàtrides, grans terratinents, mentre que la font principal de riquesa era
constituïda per l’agricultura. Posteriorment, entre els eupàtrides foren
incloses altres categories de rics.
Els petits propietaris de terra i els artesans (demiürgs) en els temps més
antics depenien gairebé tots, o estaven sota la influència, dels eupàtrides,
encara que després reeixiren en l’increment de llurs activitats i llurs
riqueses.
A mesura que s’anaven diferenciant categories diverses amb interessos diversos,
per tal d’estabilitzar l’equilibri entre les parts i resoldre els possibles
conflictes, es féu necessari de fixar lleis escrites. Després d’una temptativa
de legislació feta per Dracó (lleis “escrites amb la sang”, es digué, per causa
de llur duresa), el 594 aC, en fou encarregat una altra a Soló, nomenat arcont
amb plens poders.
L’obra de Soló es pot dividir en tres parts: intervencions econòmiques;
estructures noves de la societat; òrgans de la república. Les intervencions
econòmiques tenien per finalitat l’alleujament del poble dels deutes greus que
tenia amb els nobles. La llei anomenada de l’alliberament dels pesos preveia
diverses facilitats per als deutors, mitjançant la introducció d’una moneda
nova, més lleugera que l’anterior, o mitjançant l’abolició de la pena de
l’esclavitud per a qui no pogués pagar els deutes. Després d’aquesta reforma els
esclaus d’Atenes foren únicament els estrangers que havien estat fets presoners.
Una altra mesura financera fou la facultat de fer testament concedida als
eupàtrides. Efectivament, de primer el patrimoni dels nobles es transmetia
íntegre del cap de família al fill primogènit (que esdevenia ell mateix
aleshores cap de família) i, per tant, es mantenien intactes les antigues
riqueses i propietats en terres. Amb la reforma de Soló la propietat podia ser
dividida en parts diverses i tots els fills en podien tenir una fracció.
D’aquesta manera es trencava la vella estructura familiar.
Per tal d’estimular la gent a la feina i a interessar-se per la vida pública,
Soló introduí també algunes disposicions curioses: el pare havia d’ensenyar un
ofici al seu fill; si no ho feia, el fill no tenia obligació de mantenir el pare
quan fos vell. El qui presenciava una baralla o un tumult havia de prendre-hi
part i contribuir a la seva solució: si fugia era declarat “deshonrat” i perdia
el dret de ciutadania.
Un altre grup de disposicions feia referència a la posició dels ciutadans en la
vida social. De primer la població era dividida en tribus; Soló la dividí segons
la riquesa. Les tribus continuaren existint, però perderen llur valor polític.
El que comptava era la renda, sobre la qual es commensuraven impostos i drets.
Hi havia finalment, els metecs (o “estrangers”), és a dir, tots els qui residien
i treballaven a la ciutat, però que procedien de territoris no atenesos. No eren
considerats ciutadans de l’Estat i no tenien, per tant, drets públics. Per sota
de tots hi havia els esclaus.
Els metecs constituïen la categoria econòmicament més dinàmica. Llurs activitats
foren la base del desenvolupament d’Atenes. Artesanat, comerç, operacions
financeres, construccions de naus, indústria del marbre i dels metalls eren
sectors controlats, totalment o en part, per emprenedors emigrats d’orient
(jonis, frigis, lidis, siris), que representaven aproximadament una quarta part
de la població de tot l’Àtica. Llurs drets polítics eren inexistents (excepte
per tot el que feia referència a la participació en els ritus religiosos) i
llurs activitats privades eren molt limitades. Els metecs, efectivament, no
podien posseir béns immobles (cases, terrenys), ni emparentar-se per matrimoni
amb famílies de ciutadans. Per a alliberar-se de la primera prohibició (i, en
general, per poder portar a terme tots els seus assumptes davant les autoritats
ateneses), podien triar un protector ciutadà, mentre que per casar-se lliurament
els calia demostrar haver fet algun servei útil a la ciutat, en la pau i en la
guerra. En aquest darrer cas també es podia obtenir la paritat fiscal amb els
atenesos. Als metecs, donada la seva forta posició econòmica, hom els imposava,
efectivament, tributs més forts que els imposats al ciutadà: hi havia una taxa
de residència, una altra per a la llicència comercial i fins i tot una per a
l’ús de les pastures públiques.
Aquestes reparticions socials, fetes sobre la base de la riquesa, tenien la
finalitat d’establir la quantitat que cada ciutadà havia de pagar a l’estat.
Eren, per tant, classes tributàries, que el govern dels arconts tenia en compte
per establir les obligacions de cada categoria, obligacions que canviaven de
tant en tant, com canviaven, d’altra banda, les llistes dels obligats.
Efectivament, el fet de pertànyer a l’una o a l’altra categoria ja no era
determinat pel naixement, sinó per la consistència patrimonial efectiva de cada
ciutadà en el moment donat.
La reforma, però, tingué conseqüències també en el pla polític, perquè, de fet,
els ciutadans accedien als càrrecs per raó de la riquesa que posseïen
(timocràcia).
L’activitat del govern era exercida per l’Arcontat (nou membres elegits per un
any), al qual només podien aspirar els propietaris més rics i els cavallers
(rics però no tants com els anteriors). A l’Assemblea popular o ekklesia, que
comprenia els ciutadans de les quatre categories inferiors en funció de la seva
riquesa, a partir dels 18 anys, corresponia de fer les lleis, nomenar els
arconts, declarar la guerra i fer la pau. Fou introduïda la votació per cap
(cada ciutadà un vot), de manera que aquests, que eren els més nombrosos,
assumiren cada vegada un paper més important. L’òrgan de control continuava
essent l’Aeròpag: havia de controlar l’observança de les lleis i la recta
administració de la justícia.
Al costat d’aquests tres organismes que ja existien, Soló modificà el poder
judicial.
Després de dur a terme la seva obra legislativa, Soló emprengué un llarg viatge.
Creia haver donat vida a un mecanisme perfecte, capaç de garantir la pau social
i la prosperitat d’Atenes i volia veure com funcionava quan ell era absent.
Però la part més pobra de la població, els pastors i els habitants de la zona
interior de l’Àtica, els anomenats muntanyesos, sentint-se absolutament oblidats
per les lleis de Soló, provocaren agitacions i tumults. Volien una mica de terra
per cultivar i alguna disposició que alleugés els seus problemes. I, com que el
govern d’Atenes no recollia les seves demandes, donaren suport a un home hàbil i
intel·ligent, Pisístrat, que s’apoderà per la força del poder i es proclamà tirà
(560 aC). Pisístrat administrà la ciutat assenyadament i afavorí les activitats
econòmiques. Aquest conjunt d’activitats, que proporcionaven un cert benestar,
apaivagà les discòrdies internes durant un cert temps. En realitat Pisístrat no
féu gran cosa per tal d’elevar les condicions de vida dels muntanyesos: es
limità a distribuir una certa quantitat de terres lliures (terres de l’Estat),
sense tocar la riquesa de les classes benestants, i afavorir el culte popular
del déu Dionís.
Pisístrat fou combatut pels habitants de la plana i de la costa, fins al punt
que el 556 aC fou obligat a fugir d’Atenes. Hi tornà deu anys després, una
vegada més per la força, i restablí la seva tirania fins a la seva mort (528
aC). Els seus fills, Hípies i Hiparc, continuaren l’obra assenyada del pare,
però, després d’una revolta encapçalada per dos joves, Harmodi i Aristogíton,
Hiparc fou mort i Hípies esdevingué desconfiat i cruel, un veritable tirà en el
sentit actual del mot. Tot aprofitant l’odi cada vegada més fort de la població,
una família d’eupàtrides que havia estat exiliada, amb l’ajut de tropes
espartanes entrà a Atenes i obligà Hípies a la fuga (510 aC) cap a l’Àsia Menor
i a l’Imperi persa.
CAP A LA DEMOCRÀCIA
Foragitat Hípies, el govern dels aristòcrates no tingué una vida fàcil. Alguns
eupàtrides pensaven que podrien revifar el sistema antic, però altres s’adonaren
que ja no era possible de tornar als temps antics. Es féu camí l’exigència de
donar a Atenes una nova constitució que tingués en compte els progressos socials
i que corregís, en part, les normes de Soló. Fou encarregat d’aquesta obra
l’eupàtrida Clístenes, el qual, tot i mantenir les quatre classes de cens,
establí que la riquesa ja no havia de ser avaluada en béns de natura (productes
de la terra), sinó en moneda líquida.
A diferència de la constitució de Soló, les reformes de Clístenes foren
anomenades democràtiques, és a dir, fetes per donar més pes polític al poble (al
demos). En realitat el poble només era cridat a elegir els magistrats o a
aprovar les decisions més importants. És cert que, en teoria, tots els inscrits
a les llistes del “démos” tenien els mateixos drets. Però, en la pràctica, com
que els càrrecs no eren compensats econòmicament, únicament els rics s’hi podien
dedicar.
Havien de passar fets excepcionals perquè fins i tot les classes humils
tinguessin realment un poder més gran, i això es verificà quan fou necessari de
combatre en una gran guerra (la guerra contra els perses) i el nombre
d’aristòcrates i de rics no era suficient per suportar l’esforç corresponent.
Aleshores s’arribà a la decisió de pagar un sou als magistrats. D’aquesta manera
es volia afavorir la participació popular. Malgrat tot, aquesta participació fou
sempre minoritària, no solament perquè hi havia una gran quantitat de persones
que no tenia cap dret (esclau i metecs), sinó també perquè els obrers i els
camperols no tenien una preparació adequada. No hi havia cap sistema d’escoles
que eduqués els joves, a fi d’estar en condicions de poder exercir els seus
drets.
No obstant aquests límits, en aquells temps la constitució d’Atenes era la
millor que la ciutat podia tenir. En comparació amb l’espartana, per exemple,
hom podia dir raonablement que era democràtica.
Per tant, aquesta constitució no sofrí variacions durant molt temps, tot i que
de tant en tant la presència d’alguns personatges importants, com la de Pèricles,
provocava que diversos organismes no funcionessin d’una manera correcta. El
poder aleshores era exercit, de fet, per aquestes persones més hàbils i més
capaces que, tanmateix, a diferència dels tirans, deixaven existir els càrrecs
legals.
Pèricles
L’enriquiment industrial i comercial d’Atenes portava aquesta ciutat a eixamplar
la seva àrea d’influència: l’exigència era clara per a tots, però no tots
estaven d’acord amb la direcció que calia donar a aquest eixamplament. El partit
aristocràtic, dirigit per Arístides i més tard per Cimó (fill de Milcíades) i el
mateix vencedor dels perses diverses vegades), tenia la tendència a intentar
l’expansió cap a l’orient sobre l’Imperi del gran rei, tot mantenint la tradició
posició d’aliança amb Esparta, que, en el fons, era una aliança entre dos
partits aristocràtics. Alhora, el partit democràtic, dirigit de primer per
Temístocles i després per Efialtes i Pèricles, comprenia que no era molt segura
la perspectiva d’una expansió cap a l’Orient i més aviat preferia de consolidar
la posició de supremacia respecte de les ciutats gregues. Per això, una de les
primeres mesures preses fou envoltar Atenes de muralles.
L’edat de Pèricles és recordada com la del triomf de la democràcia a Atenes. Els
aristòcrates, efectivament, foren reduïts a un paper d’importància cada vegada
més disminuïda, mentre que, perquè els ciutadans més necessitats poguessin
exercir els càrrecs públics, per iniciativa d’Efialtes, s’havia establert una
retribució de càrrec. Naturalment, els aristòcrates intentaven de refer-se per
altres camins. Per això intentaren processos contra els amics i els
col·laboradors de Pèricles, així com contra la seva mateixa companya: la bella i
intel·ligent Aspàsia (acusada d’impietat). El filòsof Anaxàgores fou acusat
d’ateisme, l’escultor de Fídies fou acusat d’haver-se apoderat de l’or i de
l’ivori que li havien estat donats per a l’estàtua d’Atena. En alguns d’aquests
processos, el mateix Pèricles defensà els acusats i aconseguí de fer-los
absoldre. En altres casos, però, fou derrotat.
El predomini de les classes populars durant el govern de Pèricles no significà
el triomf complet de la democràcia.
A part dels esclaus, considerats com a objectes, només gaudien de plens drets
polítics els qui tenien el pare i la mare atenesos. Hi havia molts matrimonis
entre ciutadans atenesos i forasters que vivien a la ciutat. Els metecs, per la
seva contribució valuosa en època de les guerres peses, havien obtingut el dret
d’emparentar amb els ciutadans. Llurs fills, però, no podien participar en la
vida pública d’Atenes ni ser elegits per als càrrecs de l’Estat. Es calcula que
només eren 40.000 les persones que gaudien dels drets civils, en un Estat com el
d’Atenes, que pretenia de comandar ben bé la meitat dels països de la mar
Mediterrània.
Qüestionari
Per què els ateneses no tenien reis? Qui governava?
Qui eren els “eupàtrides”?
Quin sentit tenien les reformes de Soló?
Qui eren els “metecs”?
Què significa “timocràcia”?
Les normes establertes, per qui són corregides?
Per què la democràcia de Clístenes comptava amb una participació minoritària?
Per què l’època de Pèricles és recordada com la del triomf de la democràcia a
Atenes?
Intenta fer un repàs exhaustiu i compara la “democràcia” atenesa amb la nostra
democràcia occidental. Similituds i diferències.
Recordes algun altra cas que la participació en la guerra dels més humils els
hagi reportat “beneficis” polítics i de poder?
|
|
|