|
Índex
Tornar
Origen
La tradició
Significació social
Educació fills
L'estat dels atenesos
Temps era temps
Homer i Hesíode
Exercicis mitologia
| |
| |
Enllaços |
EL SIGNIFICAT POLITICO-SOCIAL DE DÉUS,
HEROIS, SENTÈNCIES
Enciclopèdia Ulisses
Gea (La Terra), filla del Caos, fou muller d’Urà (Cel). D’ells nasqué Cronos
(temps), que, casat amb Rea (sòl), generà Zeus, Demèter, Hera, Hades i Posidó.
Al costat d’aquests déus principals, n’hi havia moltíssims més que vivien llurs
vides al cim de l’Olimp, s’alimentaven de nèctar i ambrosia, i seguien la vida
dels homes.
Al darrera de tot això hi ha la projecció del món humà, l’experiència de les
poblacions hel·lèniques més antigues. Gea és la Terra que, amb el moviment
celeste (Urà = alternança del dia i la nit), creà el temps (Cronos) que regula
la vida dels pastos. Rea és sempre la terra, però entesa com a sòl cultivable.
Demèter és la deessa que dóna les messes (sòl conreat = fèrtil). Zeus és el déu
dels llamps i dels fenòmens atmosfèrics (molt més important per al camperol que
per al pastor). Hades és el déu dels morts; Posidó, el déu del mar.
En la faula de les divinitats que creen altres divinitats, substitueixen les
primeres y les desposseeixen (com havia fet Zeus amb el seu pare, Cronos), hem
de reconèixer l’evolució de la societat grega. Per als pastors primitius era
suficient d’imaginar un ésser poderós que regulés el dia i la nit (Cronos), un
altre que oferís bones pastures segons les estacions (Rea, que va juntament amb
el Temps, Cronos). Quan fou introduïda l’agricultura, ja no n’hi hagué prou amb
aquestes forces generals: eren necessaris pluges i dies de sol en el moment
oportú, com era necessari el sòl fèrtil que suportés bé les sembres i madurés
fruits abundants. Aleshores es formen els conceptes de Zeus, Hera i Demèter. De
la mateixa manera sorgí Posidó, senyor del mar, molt venerat pels mariners, i
Hermes, déu del comerç. Ares, déu de la guerra violenta, basada en la força;
Atena, deessa de la guerra basada en l’astúcia, és també, doncs, deessa de la
intel·ligència; Afrodita, deessa de la bellesa; Febos o Apol·lo, déu de la llum,
del sol i de les arts, etc... Milers de déus grans i petits eren venerats pels
grecs. Alguns adoptaven noms particulars segons les regions, però, com que
responien a les mateixes necessitats, tenien atributs iguals o molts semblants.
Es fantasejava sobre el fet que visquessin a l’Olimp i tinguessin una vida
similar a la dels ciutadans grecs.
Al costat dels déus hi havia els semidéus o herois. A aquests darrers eren
atribuïdes empreses llegendàries. Les faules que se’n contaven, els mites,
tenien finalitats diverses. Algunes narraven, sota formes fantàstiques, els
esdeveniments més antics. Hem vist el mite de Teseu, l’heroi que alliberà Atenes
del Minotaure (en aquesta llegenda ha estat transfigurada la veritable història:
és a dir, la rebel·lió de l’Àtica contra el domini de Creta) i els de Prometeu,
de Cadmos i de Dànaos, que admeten l’origen oriental de moltes conquestes
gregues. Un altre gènere de mites és el que descriu els fenòmens de la
naturalesa (per exemple, en els 12 treballs d’Hèracles cal veure les “empreses”
que el sol acompleix en els 12 mesos del seu cicle anyal; com el mite dels
Cíclops és possible de veure la representació dels volcans). Un tercer gènere de
mite serveix per a donar confiança a la gent: la narració dels Argonautes
(herois grecs que, sota el guiatge de Jasó, es dirigeixen a Còlquida, a la
conquesta del Velló d’or i suporten i superen tantes incomoditats i dificultats,
tant en el viatge marítim com a terra) serveix per a vèncer la por que els homes
primitius tenien del mar i dels llocs desconeguts. L’heroi del mite és com un
explorador que obre camí a l’altra gent.
En el pla político-social, el culte a les divinitats de l’Olimp funcionava com
un lligam per als ciutadans i servia per a justificar les institucions de la
ciutat. D’aquesta manera es reforçava el consens general a l’entorn dels valors
reconeguts i aprovats per la comunitat (o pel seu sector més fort).
Un efecte anàleg tenien les màximes de saviesa, els ensinistraments morals, les
sentències i els consells que haurien estat donats per ser personatges excelsos,
els set savis, i encara dels versos moralitzadors i didàctics d’alguns poetes
anomenats gnòmics (de gnôme = sentència).
Mites de moderació i de respecte envers les potències divines, els textos
sapiencials i els versos gnòmics es referien tots a la tradició i a l’autoritat
constituïda.
ELS CULTES DE LA SALVACIÓ.
No obstant aquestes formes de control, no tots estaven satisfets de la pròpia
existència i del món circumdant. Ans al contrari, entre esclaus, obrers i
camperols pobres, la major part vivia decididament en la misèria i en la
infelicitat. Veritablement, no es podia reconèixer en els mites serens i
majestuosos dels déus de l’Olimp. Particularment els treballadors del camp,
provats per les dures condicions de la seva vida, s’anaven formant idees molt
menys serenes i lluminoses que les que caracteritzaven les divinitats de les
póleis: idees de forces misterioses, incontrolables, contradictòries, de les
quals la raó humana no podia conèixer ni l’origen ni les intencions. Com que no
hi havia cap possibilitat d’explicació ni de control, a l’home només li quedava
un sentiment de dolor i d’impotència. Els animals amb llurs “inexplicables”
comportaments –els furors violents, la calma indiferent-, així com l’igualment
“inexplicable” cicle de la vegetació i els moments d’èxtasi i de joia exuberant
que l’instint fa experimentar a cada home de tant en tant, testimoniaven per un
altre camí la naturalesa misteriosa i irracional dels déus. Com a conseqüència,
llur culte no podia ser desinteressat ni serè: tenia necessitat de
manifestacions violents, explosions d’alegria i moviments desenfrenats, cants,
danses, crits descompostos. Efectivament, només mentre honorava justament el déu
de la naturalesa, l’home s’alliberava alhora de la condició d’impotència:
establia relacions amb les forces divines o, més ben dit, s’unia i
s’identificava amb el mateix déu i se salvava el seu destí miserable.
En diverses localitats sorgiren rituals d’alliberament i de salvació. Per als
hitites el centre del culte fou el jove Atis, déu de la fecunditat, estimat per
Cíbele, la gran mare de la vida i dels animals. Atis fou castigat per haver
rebutjat aquest amor: perdé la raó, entrà en un estat de furor i arribà al punt
de tallar-se els testicles.
D’origen fenici fou Adonis, símbol de la naturalesa que mor i reneix. Estimat
per Afrodita, obtingué d’ella que després de la seva mort, esdevinguda durant
una cacera per l’atac d’un senglar, dividís el seu temps a parts iguals entre la
Terra (període de vegetació) i els “inferns”, regne dels morts.
El mite de Demèter era similar als d’Atis i Adonis. A més de ser la deessa de la
vida social organitzada, de manera que havia entrat a formar part de l’Olimp,
era també la divinitat de la vegetació, identificada sovint amb Cíbele, i, per
tant, portadora de tots els significats simbòlics dels cultes recordats suara.
Entre aquests cultes tingueren una gran difusió pel món grec el de Dionís i –més
tard- el d’Orfeu. Dionís era fill de Júpiter i de Sèmele. Juntament amb els
Sàtirs, divinitats dels boscos, meitat homes i meitat animals, que
personificaven els instints sexuals, Dionís recorria el món no solament per a
ensenyar als homes l’agricultura i, en particular, la viticultura, sinó també
per a incitar-los al dolç abandó dels sentits. El vi –el seu do- era,
efectivament, per als treballadors dels camps el mitjà per a oblidar les penes i
la fatiga, i trobar en l’embriaguesa una mica de felicitat.
El culte de Dionís –originari de Tràcia i difós per Grècia a partir del 1.000
aC- refermava els significats simbòlics del mite: proporcionar desfogament a
totes les passions abans refrenades, alliberar-se de les prohibicions i de les
condicions opressores. Les qui dirigien les festes –en un trastocament de la
situació real- eren precisament les dones, la posició social de les quals era
força més humil que la dels homes. Les Mènades, com eren anomenades, es vestien
amb pells d’animals, agitaven els tirsos encesos (els bastons voltats d’heura i
pàmpols i coronats per una pinya resinosa, que mantenia la flama fins i tot quan
feia vent) i s’abandonaven als crits, a les danses i als exuberants jocs d’amor.
En aquests gestos –anàlegs als atribuïts al déu i al seu seguici de Sàtirs- es
traduïa l’exigència de deixar de banda les convencions morals i socials que
durant l’any havien refrenat i oprimit els instints més naturals de l’home. Atis
i els Sàtirs, particularment, representaven una compensació i un alliberament de
les prohibicions i de les limitacions sexuals. Però a costa d’això, també
s’insinuava la convicció que hom s’hi pogués alliberar de la injustícia més
grossa de totes, que és la mort. Adonis, que passa la meitat del temps amb els
morts i l’altra meitat amb els vius, es relaciona amb l’altre mite que obtingué
a Grècia un nombre cada vegada més gros de seguidors a partir del s. VI aC, el
mite del cantor Orfeu. Per la bellesa del seu cant, Orfeu obtingué el privilegi
de baixar als Inferns i tornar a portar a la vida la seva muller morta, Eurídice,
amb la condició que quan se l’emportés ell havia d’anar al davant i no havia de
tombar-se per tal de mirar-la. Com que no resistí al seu amor i es tombà per a
mirar la seva esposa, ella desaparegué i la perdé per sempre. D’aquí ve la seva
bogeria, el fet de vagar errant, la trobada amb les Mènades, el refús
d’abandonar-se al seu amor (pres com era pel pensament exclusiu d’Eurídice), la
seva execució a mans de les dones enfuriades.
En aquest mite hi ha el sentiment del més enllà i l’ensenyament que l’home amb
la seva conducta terrenal (el cant d’Orfeu) pot influir sobre la seva condició
després de mort. Hi ha, doncs, el concepte de culpa i el de penitència-expiació.
Per aquests motius els ritus òrfics, anomenats també “misteris”, perquè eren
reservats exclusivament als seguidors i eren celebrats en llocs secrets,
comprenien tota una sèrie de prohibicions i d’ordres rigoroses, tant de
naturalesa alimentària com de naturalesa sexual.
La diferència entre els cultes dionisíacs i els òrfics és molt gran: en els
primers hom cerca un alliberament de tipus terrenal, en els altres es persegueix
un ideal de vida ultraterrenal. Tots dos parteixen de la consideració que
l’ordre d’aquest món és injust, però indiquen solucions pregonament diverses.
També foren diversos la sort i el paper exercit a Grècia per aquests cultes. El
de Dionís fou recuperat en certs llocs per la polis i assumit com un fet de tota
la ciutadania, tot modificant-ne, però, el desenvolupament. En lloc de tenir un
alliberament real, amb accions viscudes realment i experiències personals, es
desenvolupà una forma de culte representat. El seu potencial revolucionari fou
desarticulat i absorbit pel sistema.
L’orfisme, en canvi, fou sempre practicat gairebé en secret. Sembla que
Pitàgores i els seus seguidors el donaren a conèixer a Itàlia meridional. Però
el caràcter de culte separat no consentia a aquest moviment de tenir un pes
sobre la sort de la societat. Una part de la seva doctrina passà al
cristianisme.
Qüestionari.
Fes l’arbre genealògic de les deu divinitats principals.
Per què amb la introducció de l’agricultura s’amplien aquestes divinitats?
Quina utilitat política i social ofereix el culte a les divinitats?
Qui són els qui no troben satisfacció amb la religió de les divinitats
olímpiques? Per què?
Quina diferència hi ha entre els cultes dionisíacs i els òrfics?
|
|
|