|
Índex
Tornar
Esquema
Objectiu. Mètode
Anàlisi. Síntesi
Observació i experimentació
Inducció i Deducció
Ciències formals i Ciències empíriques
Hipòtesis
El mestre Galileu
Semmelweiss
Annex
| |
| |
Enllaços |
LÒGICA INDUCTIVA, LÒGICA DEDUCTIVA.
La inducció és aquell tipus de raonament que permet d’obtenir una afirmació
general o universal partint de premisses particulars.
La deducció significa un descens de l’universal al particular. La inducció
significa un ascens del particular a l’universal.
La deducció és més segura, però la inducció compensa la manca d’exactitud amb la
possibilitat d’ampliar i enriquir el coneixement humà.
La inducció i la investigació científica.
La inducció és el mètode apropiat i característic de les èpoques d’avenç
científic, encara que desordenat, mentre que la deducció caracteritza les
èpoques on domina més el treball intel·lectual sistemàtic que no pas el
descobridor.
Si bé formalment la deducció és més segura que la inducció, el cert és que
històricament es pot demostrar que existeix una correlació entre les èpoques
fecundes en descobriments científics amb el predomini de la inducció sobre la
deducció, fonamentalment des dels segles XVI al XX. Encara més, la inducció
comporta un canvi en la dinàmica de la ment científica, afavoreix els esperits
inquisitius en la lluita pels coneixements sobre l’ésser humà i la naturalesa.
El filòsof que veié amb més claredat aquest paper de la inducció fou Francis
Bacon, que no només defensà la primacia de la inducció sinó que es va
proposar de fer d’aquesta un procediment rigorós. Si Bacon és el filòsof de la
inducció, Galileu és el primer científic que l’aplica, especialment a la
física. Galileu és, a més, el creador d’un fructífer procediment metòdic,
l’hipotètico-deductiu, una barreja d’inducció i deducció que s’ha convertit en
el prototipus del mètode científic durant segles.
ARGUMENTS DEDUCTIUS I ARGUMENTS INDUCTIUS
Tant en un argument deductiu com en un d’inductiu “s’obté” o “s’extreu” una
conclusió a partir de les premisses. En el llenguatge especialitzat de la lògica
es diu que de les premisses se n’infereix una determinada conclusió. Per això
sovint als arguments se’ls anomena també inferències, o bé es diu que en els
arguments es fan inferències, el mateix en definitiva, perquè el que es vol dir,
expressat en llenguatge comú, és que de les premisses se n’extreuen conclusions.
També es diu que les premisses impliquen (lògicament) la conclusió.
La diferència entre els arguments deductius i els inductius l’expressem amb
aquesta terminologia especialitzada dient que en els arguments deductius la
inferència és més forta que en els inductius.
S’acostuma a fer una distinció entre diverses classes d’arguments inductius. En
un argument inductiu podem obtenir una conclusió general a partir de premisses
sobre casos particulars que es consideren suficientment similars. Per exemple:
Els trossos de coure c1, c2, c3..., cn, s’esclafen quan són colpejats amb una
pedra.
Els trossos de coure c1, c2, c3..., cn s’escalfen quan són colpejats amb un
martell.
- El coure s’escalfa quan es colpejat amb un objecte sòlid.
També trobem arguments en què la conclusió no és una generalització. Les
premisses presenten dades sobre casos similars que fan pensar que un determinat
fet és probable. Per exemple:
Premissa: Al capvespre els ocells piulen en el parc.
Premissa: A les tardes de primavera i d’estiu els ocells piulen a les ribes.
Premissa: He sentit cantar els ocells a les muntanyes a la tarda durant èpoques
temperades.
· Conclusió: Durant la passejada d’aquest capvespre tardorenc sentirem piular
els ocells.
De vegades es distingeix un darrer tipus d’argument inductiu, aquell en el qual
l’argument es basa explícitament en la probabilitat matemàtica. Un exemple
d’aquest tipus és el següent:
Pemissa: En la propera tirada dels daus he de treure dos sisos per tal de
guanyar la partida.
Premissa: Els daus amb què tiro no estan trucats.
· Conclusió: No guanyaré la partida.
La connexió entre les premisses i la conclusió, en tots els tipus d’arguments
inductius, només permet suposar, en el millor dels casos, que, si totes les
premisses són vertaders, aleshores és probable que la conclusió també ho sigui.
L’altre tipus d’inferència és la inferència deductiva o deducció. Vegem-ne un
exemple:
Premissa: La Júlia només surt amb nois que siguin boy-scouts.
Premissa: En Martí no és boy-scout.
· Conclusió: La Júlia no surt amb en Martí.
Una inferència deductiva és més forta que una d’inductiva. La persona que dóna
una argumentació deductiva pretén que la conclusió sigui segura si les premisses
són vertaderes. A què pot ser deguda aquesta garantia? A que, d’alguna manera el
contingut informatiu de la conclusió ja és en el de les premisses. La conclusió
només evidencia alguna cosa que ja es diu en les premisses, tot i que d’amagat,
d’una manera implícita. Observem l’exemple esmentat: En Martí no és boy-scout,
per tant, no pot ser una persona elegida per la Júlia per sortir plegats, atès
que a ella només li agraden els nois que són boy-scouts, i, en conseqüència,
només surt amb aquesta mena de nois.
Hem d’insistir en el et que, no cal dir-ho, en la nostra vida quotidiana no
exposem els arguments de la manera tan ben estructurada i explícita dels nostres
exemples. El darrer argument, per exemple, podria presentar-se perfectament de
la manera següent:
En Martí no és boy-scout, així que la Júlia no li fa cas.
Sovint, en la vida diària, es fa difícil reconèixer els arguments per la manera
com són presentats i, de vegades, encara que se’ls reconegui, aquesta manera de
presentar-los dificulta de poder dir a quin tipus pertanyen.
Així, en els exemples d’inferències i arguments que hem donat, és bastant clar
que som davant un argument inductiu i quan davant d’un de deductiu. Però en
altres casos la qüestió pot no ser tan clara. Hem caracteritzat la diferència
entre un tipus i l’altre tenint en compte el que pretenen les persones en
formular un argument o fer una inferència. En termes, per tant, en els quals hi
ha un component subjectiu. Realment no hi ha criteris exactes que serveixin per
a diferenciar sempre d’una manera purament objectiva quan som davant un argument
inductiu o d’un de deductiu. Però, amb una mica de pràctica, no acostuma a
haver-hi dificultat per a diferenciar-los.
L’observació anterior no ens ha de dur a la conclusió precipitada que no hi ha
cap criteri precís i objectiu que ens permeti diferenciar els diversos tipus
d’arguments.
Exercici
Intenta esbrinar d’entre els següents arguments quin són deductius i quins
inductius:
1. Tots els gats són mamífers. Els mamífers alleten els seus nadons. Per
això, quan neixin els gatets que esperem, la meva gata els alletarà.
2. L’aigua bull a 100º C perquè sempre que l’escalfo i arriba als 100ºC
es posa a bullir.
3. Sempre que he menjat patès recoberts de llard no tenien cap conservant
químic. Perquè els patès de llauna durin un cert temps, necessiten alguna mena
de conservant. El llard és un conservant.
4. Algunes persones són arquitectes. Els arquitectes són universitaris.
Llavors, algunes persones són universitàries.
5. Sé que només t’agraden dues menes de fruita, les peres i els plàtans.
Al rebost no hi havia peres i enlloc no n’has pogut obtenir; així que, atès que
estàs menjant fruita, el que menges és un plàtan.
6. Podem dubtar que el seu proper acudit faci riure, fins ara cap dels
del seu repertori ha tingut èxit.
Procediment.
1. Assenyalar el “cos” de les premisses i indicar clarament el “cos” de a
conclusió.
2. Verificar si a la conclusió hi ha més informació (nova) respecte de les
premisses.
3. Si hi ha més informació ens trobem davant un argument inductiu; si no és el
cas, davant d’un argument deductiu.
Seqüència: DIDDDI |
|
|