|
Índex
Tornar
Esquema
Objectiu. Mètode
Anàlisi. Síntesi
Observació i experimentació
Inducció i Deducció
Ciències formals i Ciències empíriques
Hipòtesis
El mestre Galileu
Semmelweiss
Annex
| |
| |
Enllaços |
LA CIÈNCIA, OBJECTIU I MÈTODE
La ciència persegueix explicar els esdeveniments del món mitjançant l’anomenat
mètode hipotètico-deductiu. Explicacions sistemàtiques de les realitats que
estudia (el món físic, àmbit humà i social).
Fenòmens comprovables per l’observació o produïts mitjançant l’experiment (que
es puguin repetir)
MÈTODE
Etimològicament, del grec. “metá” (cap a) i “odós” (camí). Així,
literalment, “mètode”, significa el camí que ens porta ca p (manera de procedir
per arribar a una fita).
L’activitat bàsica de la ciència pretén descobrir regularitats entre els
fenòmens, regularitats que siguin “interessants”, en el sentit de que puguin
servir per poder explicar aquests fenòmens.
Tota activitat humana està dirigida cap a un fi, i per aconseguir-lo, per
arribar-hi, hi ha el mètode, el camí.
Hi ha molts mètodes, una de pràctica que ens permeten de fer coses (guanyar un
partit de futbol o fer una truita de patates) i altres, els teòrics, que
s’ocupen d’esbrinar la veritat de los proposicions.
Totes les ciències tenen uns mètodes generals que comparteixen: analític,
sintètic, inductiu i deductiu; i usen procediments metodològics comuns: la
definició, la divisió, la síntesi, etc. Alhora, cada ciència posseeix el seu
mètode específic propi perquè cadascuna estudia parcel·les de la realitat
diferents i això fa que tinguin objectius i finalitats diferents.
LA CIÈNCIA
1. Disciplina.
2. Coneixement verificable.
En llatí SABER es diu SCIRE, i ciència, SCIENTIA.
Ciència és, ja des de la seva etimologia, SABER.
Però, actualment associem la paraula ciència no amb qualsevol saber, sinó amb un
saber col·lectiu, produït i transmès per especialistes, expressat en un
llenguatge precís, controlat per mètodes públics i susceptible de ser utilitzat
per a l’explicació dels fets passats i la predicció dels futurs.
La ciència –juntament amb el llenguatge- constitueix l’objecte predilecte
d’estudi per part dels filòsofs. Una gran part de la filosofia actual pot
caracteritzar-se com METACIÈNCIA, és a dir, com estudi de l’estructura, els
mètodes i les funcions de la ciència. Molts dels filòsofs més famosos del nostre
segle han estat bàsicament filòsofs de la ciència.
Un dels problemes plantejats per aquests filòsofs és l’anomenat PROBLEMA DE LA
DEMARCACIÓ, és a dir, la pregunta per un criteri que ens serveixi per a
distingir la ciència (per exemple, l’astronomia) de la no-ciència (per exemple,
l’astrologia).
D’altra banda, no tot el que fan els científics és ciència.
Un científic pot participar en tot tipus d’activitats esportives, comercials,
polítiques, religioses, etc. i pot tenir tot tipus d’opinions sobre temes de
tota mena. Només considerem científiques les seves activitats o opinions que
s’ajustin als mètodes o patrons de la ciència.
Per tant, una dels aclariments que podem esperar de la filosofia és que ens
ajudi a distingir el que és ciència del que no ho és, la qual cosa implica una
prèvia dilucidació de en què consisteixi la ciència.
Els resultats exposats pels científics són públics i estan sotmesos a l’anàlisi,
la crítica i el control de tothom.
La DIVISIÓ BÀSICA DE LA CIÈNCIA:
- Ciències formals: Lògica, la matemàtica, l’estadística, etc., que són segures
i a priori, però que no ens diuen res sobre el món.
- Ciències empíriques (totes les altres), que són insegures i a posteriori, però
que ens informen del món. De fet només les ciències empíriques són ciències
pròpiament dites, constitueixen un saber.
|
|
|