Marc teòric

Mofosintaxi i estructures textuals

Descripció

La morfologia fa referència a l’estructura interna de les paraules i la sintaxi fa referència a l’estructura de les frases. La morfosintaxi, per tant, estudia els aspectes gramaticals del llenguatge.

Evolució

Explicats molt breument, els estadis evolutius del llenguatge són els següents:

1)     Paraula-frase: les primeres paraules del nen funcionen com una frase de l’adult. Les diferències de significat vénen donades per l’entonació i el context.

2)     Estadi de dues paraules: hi predomina un estil telegràfic en què les paraules funció (articles, preposicions,...) hi surten poc. El significat depèn encara de la immediatesa de l’ara i aquí, i, per tant, la interpretació està lligada al context situacional.

El primer element gramatical que el nen utilitza és l’ordre de la frase. Així, una parella de paraules pot tenir un significat diferent segons quina estigui davant de l’altra; però també segons l’entonació que el nen li doni, la gestualització que l’acompanyi i el context en què es produeixi. Això no obstant, hi podem observar un inici de flexió de gènere i nombre.

Aquestes característiques perduren encara en produccions de tres i quatre paraules.

3)      Frases simples: progressivament el llenguatge va seguint el model del llenguatge adult i les frases s’enriqueixen amb les partícules gramaticals, i també millora la flexió nominal i verbal. Tot i així, es produeixen alguns errors causats per hiperregularitzacions. Per exemple: dir flora en lloc de flor, perquè les paraules femenines sovint acaben en a; o dir morit en lloc de mort, seguint el patró de llegit, escrit... També s’observen errors de nombre referits a la generalització de l’ús d’artícles en substantius que no admeten quantificació (sorra, aigua..).

Segons Ignasi Vila: “Els errors més freqüents fan referència a la incapacitat d’usar una sola partícula per a dues funcions. Per exemple: "Ara vaig a posar el menjar jo", afegeix el pronom com si les marques verbals no fossin suficients per entendre qui és el subjecte.” (Adquisició i desenvolupament del llenguatge. Editorial Graó, 1989.)

4)     Frases coordinades i subordinades: en un principi apareix la juxtaposició de termes per expressar causalitat; més tard apareixen les primeres coordinades amb conjuncions. Els nexes permeten fer frases cada cop més llargues i complicades, tot i que en un inici l’ús d’algunes d’aquestes paraules no és gramaticalment correcte. Per exemple, el pronom que apareix no amb un valor de relatiu (per exemple: "El cotxe que vam veure ahir és vermell") sinó fent una funció de connector sovint substituïble per i.

Les oracions subordinades de relatiu necessiten un domini del mode subjuntiu i, per tant, tarden  a aparèixer en la parla infantil, d’acord amb l'aparició tardana d’aquest mode verbal.

De mica en mica les produccions esdevenen més semblants a les de l’adult fins a ser gramaticalment correctes i cada cop més allunyades del context en què es produeixen. Per tant, cada vegada el llenguatge necessita menys el context per ser comprès per l’oient.

Si bé en la descripció dels diferents estadis evolutius que s’han ressenyat a l’inici s’ha posat més èmfasi en els aspectes sintàctics, per establir la seqüència didàctica ens serà útil conèixer també  aquesta evolució des del punt de vista de la morfologia.

Seguint el mateix autor ressenyem l’evolució de l’aparició de les diferents categories gramaticals:

a)     Els noms són la primera categoria gramatical que apareix. Bàsicament els noms concrets, ja que serveixen per denominar objectes.

b)     Els verbs i els adjectius apareixen a continuació.

c)      Pel que fa a l'article, els indeterminats apareixen abans que els determinats i el singular abans que el plural.

d)    Dels pronoms personals, primer apareixen el tu i el jo, i després la tercera persona. En un primer moment els és difícil comprendre l’alternança entre aquests dos pronoms i utilitzen el tu en lloc del jo. Abans és el singular que el plural. Aquest mateix esquema es reprodueix amb els pronoms possessius, els demostratius i els reflexius.

e)     Quant als temps verbals, els primers que apareixen són els relacionats amb l’ara i aquí: present, infinitiu, imperatiu. Més endavant apareix el passat i el futur. El mode subjuntiu és més tardà, i encara ho són més el condicional i el passiu.

Errors observables

Segons Puigdellívol, “la dificultat de conceptualització es manifesta també en la dificultat per descobrir els mecanismes que permeten combinar paraules i frases en la construcció d’un llenguatge progressivament més ric i complex”. Dit d’una altra manera, en alguns alumnes podem veure que hi ha estadis de l’evolució que els perduren més del que seria desitjable.

Així podem observar:

• Un llenguatge que només s’entén tenint en compte el context.
• Ús exclusiu de frases amb estructures molt simples.·       
• Frases on hi falten algunes partícules, generalment paraules funció (articles, preposicions...) o bé que aquestes estan mal emprades o se’ls dona un significat erroni.
• Frases inacabades o que queden interrompudes per una altra idea.
• Desordre en la presentació de la informació.
• Errors de flexió nominal (gènere i nombre) i verbal (persona, nombre i temps).
• Errors en les formes verbals, la més freqüent consisteix a fer regularitzacions de formes irregulars(per exemple: morit en lloc de mort).
• Errors de concordança en els artícles.
• Repetició de paraules: els nens utilitzen cada paraula amb una sola funció; això comporta redundàncies en el seu discurs. “Per exemple, en català, mitjançant la partícula un podem expressar designació o quantificació. Els infants solen usar correctament la forma tinc un tren com a designació, però empren la forma tinc un de tren per comptar.” ( Vila, Ignasi. Adquisició i desenvolupament del llenguatge. Editorial Graó, 1989.)
• Falta de concordança entre el subjecte i verb o entre el subjecte i alguns dels seus complements.
• Errors en els pronoms: les errades de redundància són força freqüents, sobretot en produccions en què hi surt un verb: l’infant usa el pronom com si les marques de gènere i nombre del verb no fossin suficients.
• Absència de frases d’estructura complexa (coordinades i subordinades).
• Omissió de paraules clau per a la comprensió de la frase.
• Repetició sistemàtica de connectors (per exemple, els únics connectors que apareixen són: i, després...).

Un cas a part són aquelles persones que per diverses causes (dificultat motriu, sensorial...) necessiten usar uns sistemes alternatius o augmentatius de la comunicació, que ja s’han explicat en el mòdul 1.

La morfosintaxi dels SAAC és diferent de la utilitzada per la llengua oral. En alguns casos, com pot ser en l’ús de plafons de comunicació, la flexió de les paraules queda molt migrada. En d'altres, com en el cas de la llengua de signes, l’ordre de la frase és diferent.

Seqüència didàctica

Pel que fa a la seqüència, hem de dir que la comprensió és prèvia a l’expressió i que l’adquisició d’una major complexitat en les estructures morfosintàctiques dels alumnes amb retards de llenguatge segueix grosso modo les dels infants amb una evolució considerada normal.

Seguint el que diuen Cassany, Luna i Sanz en el llibre Ensenyar llengua, a llò que s’ha de proposar el mestre/a respecte a la morfosintaxi és:

• Partir de les formes i estructures gramaticals que l’alumnat ja utilitza per afinar-ne la utilització i rendibilitzar-ne l’ús.
• Presentar a l’alumnat les formes que encara no domina, primer des de la comprensió i després passar a l’expressió. Com exemple d’exercici de comprensió: reconèixer la imatge corresponent a una frase que s’ha sentit. Un exemple d’exercici d’expressió és la producció de frases mimètiques, és a dir, seguint un mateix patró.
• Manipular formes lingüístiques, així l’alumnat ha de ser capaç de combinar, classificar, substituir, ordenar, repetir o canviar d’ordre. Per exemple: variant el subjecte, l’acció, el lloc on es realitza...

Ensenyament-aprenentatge del llenguatge

Segons Cassany, Luna i Sanz: “Les formes adquireixen tot el seu sentit en el context lingüístic i comunicatiu en què apareixen i es d’aquesta manera que cal aprendre-les.” Per això, quan ens plantegem situacions d’ensenyament-aprenentatge, les hem de situar en un context comunicatiu i amb discursos complets.

En aquestes situacions es fa molt difícil aïllar l’ensenyament dels diferents components del llenguatge, cosa, per altra banda, gens aconsellable. Dit d’una altra manera: les frases tenen sentit quan formen part d’un text i quan responen a una determinada intenció comunicativa. Però les frases, al seu torn, estan formades per paraules i les paraules per sons. És a dir, el llenguatge és un tot complex que fraccionem per tal de poder-lo estudiar, però que pren tot el seu sentit quan s’observa globalment.

A mesura que el llenguatge va guanyant riquesa, va apareixent la possibilitat de suplir l’objecte, de ser una representació de la realitat. Però no tan sols permet una substitució de l’experiència directa, sinó que és un mitjà per comprendre i organitzar aquesta experiència. El llenguatge és utilitzat ja des de molt aviat amb diferents finalitats.

Les funcions del llenguatge

Segons Halliday, en les etapes del prellenguatge (quan encara no podem parlar de paraules i la comunicació queda vehiculada per sons i gestos) apareixen ja les funcions instrumental, reguladora, interactiva i personal. Tot i que en aquest sistema de comunicació tan rudimentari es dóna només una funció per a cada enunciat.

En el primer llenguatge apareixen ja la resta de funcions: heurística, imaginativa i informativa. A mesura que els enunciats esdevenen més complexes, des del punt de vista lèxic i gramatical, els enunciats poden incloure més d’una funció.

Les funcions segons Halliday són:

Instrumental: serveix per parlar dels objectes.
Reguladora: serveix per incidir en el comportament dels altres.
Interactiva: és aquella en què es posa de manifest la interacció entre dues o més persones.
Personal: mostra els sentiments i els estats d’ànim del parlant.
Heurística: serveix per inventar.
Imaginativa: predomina la riquesa del llenguatge i els jocs de llengua, així com l’estètica.
Informativa: serveix per transmetre informacions.

Hi ha altres classificacions de les funcions del llenguatge, com la de Bühler:

Expressiva: informa sobre l’estat anímic del parlant.
Anul·lativa: serveix per cridar l’atenció de l’oient.
Representativa: a través d'ella es transmet informació.

A aquestes tres funcions Jackobson hi afegeix les següents:

Fàctica: que indica que es manté la comunicació.
Metalingüística: que s’utilitza per parlar del llenguatge.
Poètica: que equival a l’estètica descrita per Halliday.