En aquests moments entre els científics hi ha una gran controvèrsia i la pregunta que es fan els científics es, un gran esportista neix o es fa? Amb això em vull referir a quin factor és el determinant en el rendiment final de l'esportista, la genètica o l'entreno fet durant tota la seva carrera.
Els factors fisiològics principals que determinen el rendiment són tres.
El primer és el consum màxim d'oxigen o VO2 màx, aquesta propietat és la capacitat que tenen els músculs de consumir la major quantitat possible d'oxigen en els moments de màxim esforç, els esportistes de resistència, com els ciclistes han de tenir com a mínim 70 ml per quilo de pes per minut. Difícilment es pot arribar a ser un gran esportista amb menys de 80 ml/quilo/minut.
El segon factor important és el llindar anaeròbic que com ja he citat abans en un apartat del treball és la potència màxima que pot donar un esportista abans que el metabolisme anaeròbic làctic intoxiqui els seus músculs, com més gran sigui aquesta potència major serà el rendiment de l'esportista, els esportistes d'èlit, com els ciclistes de carretera tenen una relació de uns 7 watts per cada quilo de pes i el seu llindar anaeròbic es situa al voltant els 400 watts.
El tercer factor determinant és la eficiència i la economia del moviment, que reflecteix a grans trets la capacitat de disposar d'un bon motor (cos) amb el mínim consum d'energia fins i tot a altes intensitats.
Però fins a quin punt la genètica és important en aquests tres factors?
Segons uns científics Canadencs, dos dels factors, el VO2 màx i el llindar anaeròbic. No només es neix amb aquestes qualitats sinó que també hereta la capacitat de millorar-les amb l'entrenament. Els científics intueixen que la influència de la herència genètica en la entrenabilitat del VO2 i de el llindar anaeròbic és major en esportistes d'alt rendiment, que estan sotmesos a grans càrregues de entrenament. També sembla que el potencial per rendir en esports de resistència s'hereta més de la mare que del pare.
Però tots aquests arguments poden ser contradits, per que encara no hi han estudis publicats que analitzin el els efectes que un entrenament tan dur com el d'un esportista d'èlit, com ara un ciclista professional (que es capaç de realitzar 35.000 quilòmetres a l'any durant 10 anys) pot aconseguir teòricament no molt ben dotat genèticament. Potser ens emportaríem sorpreses com que el VO2 màx pot augmentar en més de un 10%, o també que la majoria de fibres musculars del tipus II ( ràpides, però poc resistents a la fatiga) es converteixin en fibres musculars del tipus I ( les més resistents a la fatiga).
Per exemple, els atletes kenians, que arrasen en la mitja i llarga distància des de fa temps, aquests tenen una genètica única. I per tant no és cert que els kenians s'entrenin més i millor que els blancs, sinó que està determinat per la genètica. Això també podria succeir amb una persona que s'entrenes molt dur i molt bé des de la seva adolescència, tot i no tenir una genètica privilegiada.
Un exemple clar que ens mostra que la genètica no és l'únic factor determinant és el cas del ciclista Francés Laurent Jalabert, fins el 1995 era sprinter i això vol dir que els sprinters neixen dotats genèticament amb una alta proporció de fibres ràpides o del tipus II, incapaces de suportar esforços prolongats. Més tard va destacar com a escalador guanyant la Volta a Espanya i també fent-ho en tres etapes de Muntanya, per ser escalador es necessiten una gran quantitat de fibres lentes. Però al 1996 ens va tornar a sorprendre guanyant el campionat de món de contrarrellotge, o sigui potència absoluta.
Amb tot això volem dir que encara queden uns 10 anys per conèixer quins són els gens responsables del rendiment humà, els científics Nord Americans i els Canadencs porten uns anys estudiant els cromosomes en busca d'aquests gens. Finalment el dia que es coneixi el mapa genètic sobrem realment quin és el factor determinant per el rendiment del cos humà i potser tindrem que donar la raó als que diuen que la genètica és el factor determinant.