Publicitat >

La publicitat

La publicitat és una activitat de comunicació.

Objectius fundamentals:

• persuadir
• convèncer
• seducir al públic fins a un determinat be de consum, servei, individu o idea.

Els mitjans de comunicacions ofereixen als anunciants un espai de publicitat a canvi d'una determinada quantitat de diners.

Què és i per a què serveix la publicitat?

Avui tothom parla de la publicitat: uns per criticar els seus efectes sobre el comportament de les persones, d'altres per elogiar la seva capacitat informativa i creativa. Defensors i detractors no es posen d'acord. Caldrà que vosaltres mateixos, després de llegir les informacions que us en donarem, arribeu a una conclusió. En primer lloc, veurem algunes definicions referents a la publicitat.

Però..., què és la publicitat?

 La publicitat és un mitjà de comunicació que serveix per informar els consumidors dels avantatges d'un determinat producte o servei anunciat pel seu fabricant. Des d'aquest punt de vista sembla que la publicitat ajuda el consumidor a prendre millor les seves decisions quan ha de comprar un producte. Així, qualsevol consumidor, mirant els espots televisius, pot conèixer les característiques d'alguns dels productes que hi ha a la venda i gaudir d'una bona informació quan en vulgui comprar un. Però ens podem preguntar si això que, en principi, sembla lògic i senzill és realment cert. Ja en tornarem a parlar...

La publicitat fa arribar un missatge a un grup de consumidors prèviament escollit, perquè compri un producte o per mantenir la seva clientela.

Abans d'organitzar una campanya publicitària per llançar o reforçar un producte al mercat, les empreses comercials seleccionen molt bé el públic a qui s'adreça el producte. L'objectiu final de la publicitat és aconseguir que es compleixi aquesta fórmula màgica:

AIDA.

• Atenció: aconseguir cridar l'atenció al consumidor.
• Interès: despertar el seu interès.
• Desig: provocar-li atracció.
• Adquisició: aconseguir que finalmente adquireixi el producte.

Un món ple d'imatges

Deixant al marge totes les crítiques que podríem fer als efectes de la publicitat, és evident que avui els anuncis formen part de la nostra vida. No és possible viure actualment als països desenvolupats sense tenir en compte que existeix la publicitat.

Per entendre-ho, penseu de quina altra manera es podria donar sortida a la gran quantitat de productes que es fabriquen amb la finalitat de ser consumits. Només cal sortir al carrer per comprovar que la publicitat ens envaeix... I encara sense sortir de casa!. Les bústies s'omplen de prospectes publicitaris, la ràdio i la televisió ens introdueixen els anuncis a casa. Dins i tot els cotxes o les motxilles dels nenes s'han convertit en una exposició permanent d'enganxines publicitàries. En resum, els anuncis ens resulten tan familiars com els cotxes o els televisors; a poc a poc comencen a formar part de la història de la nostra societat . Fins i tot, analitzant els anuncis que es divulgaven en una època determinada, podem conèixer el nivell de vida, els costums i les aspiracions de la gent d'aquell temps. Així és que la publicitat s'ha convertit en el mirall de la societat.

Hi ha molts diners en joc

Quan es diu que la publicitat mou molts diners es vol donar a entendre que juga un rol econòmic important. Els anunciants confessen que és un element important per augmentar les vendes, però no tant com volen fer creure els publicistes. Segons ells, hi ha d'altres factors que influeixen més a l'hora d'augmentar les vendes: només el 50% de la publicitat és realment eficaç. Però, com podreu comprovar posteriorment, si els anunciants s'arrisquen a invertir tants diners en campanyes publicitàries és perquè saben que els recuperaran sobradament, més tard, amb els beneficis de les vendes.

Petita història de la publicitat

Potser penseu que la publicitat és una activitat recent. Doncs no és així, perquè la publicitat va néixer fa segles, amb l'aparició de les societats comercials. Des del moment que els homes van començar a vendre els productes que sortien de les seves mans, sentiren la necessitat de "fer-se publicitat".

Com va començar tot

La publicitat oral

Al principi, els venedors, que eren al mateix temps fabricants, utilitzaven la paraula per cridar l'atenció del públic que passava pels carrers. El crit és el sistema de comunicació més antic i encara s'utilitza, amb èxit, als mercats dels pobles. El grec Heròdot descriu en un llibre els seus viatges per l'Imperi Persa i parla de la ciutat de Lídia (Àisa Menor), on diu que els mercaders col·locaven unes persones a les portes dels seus establiments perquè cridessin l'atenció dels passants, acompanyant sempre els seus crits amb el so d'instruments de percussió.

A Grècia apareixen també els "kérux", és a dir els heralds, persones que realitzaven una doble activitat. En principi, s'encarregaven de transmetre al poble les notícies, edictes i decisions del govern. Però aquestes persones també estaven al servei dels comerciants que oferien les seves mercaderies en les nombroses botigues de l'interior dels pòrtics que envoltaven les places públiques. Segons sembla, els heralds tenien una gràcia especial per cridar l'atenció amb reclams que despertaven l'interès dels passants.Eren uns artistes del crit!.

A Roma, a partir del s. II aC, els venedors ambulants feien també de pregoners i anunciaven pels carrers objectes perduts. Els anomenats "Praeco" recorrien els carrers tot cridant, i s'emportaven la gent cap als punts de venda. Sembla, segons expliquen els cronistes de l'època, que per ser un bon "praeco" s'havia de tenir dues virtuts molt importants: bona veu i capacitat de convèncer. Durant l'Edat Mitjana, la informació continuà sent oral. Penseu que gairebé ningú no sabia llegir ni escriure. Fins i tot els reis eren analfabets!.

El pregoner es convertí en un personatge fonamental al servei del comerç i, a partir del s. XII, la figura del pregoner es va institucionalitzar en una corporació oficialment reconeguda.

Segons diuen els estudiosos de l'època, els carrers i les places es convertiren en un autèntic guirigall, s'hi entrecreuaven els crits dels pregoners contractats amb els dels mercaders que preferien anunciar-se pel seu compte. Tots a la caça del client!. Durant els segles XVI i XVII, els xerraires eren els intermediaris entre els venedors i els compradors. Empraven meravellosament la paraula i dominaven a la perfecció el poder de suggestió. El xerraire era "l'home que utilitza belles paraules per vendre un producte dolent". També es diu que "els xerraires tenen dos mètodes: coneixen els mitjans per aconseguir els seus objectius. L'objectiu és vendre i els mitjans són les mentides, la farsa i la comèdia". Com veieu, els xerraires no tenien gaire bona fama!

Indicadors i distintius

Com hem indicat al començament, els crits eren el mètode més usual, però ben aviat van aparèixer altres formes per a la informació comercial. A poc a poc, els carrers es van omplir de tota mena d'indicadors perquè els vianants localitzessin amb facilitat els llocs que buscaven.

Aquests senyals, molt freqüents en les ciutats de Grècia i Roma i de l'Edat Mitjana, eren representacions simbòliques que es penjaven en llocs d'interès públic. Per indicar una botiga de venda de llet, s'utilitzava la imatge d'una cabra; la figura d'un artesà serrant anunciava una fusteria, etc. Durant l'Edat Mitjana, els indicadors foren tan importants que, fins i tot, es col·locaven a l'extrem dels carrers on s'agrupaven els artesans d'un mateix ofici. Durant els segles XIV i XV, les insígnies es convertiren en petites obres d'art. La producció va augmentar considerablement i, en conseqüència, s'establiren unes normes que regulaven i controlaven l'excés de producció, la competència i els preus. S'obligava a presentar els productes de manera que es pugués identificar l'artesà que els havia fabricat. Així és com es va introduir la marca. Cada fabricant tenia la seva marca; si el producte no tenia la qualitat esperada, la marca quedava totalment devaluada i la imatge del fabricant també.

Ja a l'antiga Grècia s'utilitzaven uns taulons recoberts amb pintura blanca i units pels extrems per uns paral·lepípedes que giraven sobre un eix central. Aquests taulons serviren de cartells informatius. Més tard, a Roma van aparèixer altres mitjans:

- Els alba . Eren uns taulons d'anuncis permanents. Es tractava d'uns plafons blanquejats amb calç sobre els quals s'escrivien els comunicats oficials, es convocaven actes públics, s'anunciava la venda d'esclaus i d'objectes, la venda o lloguer de cases i establiments, s'anunciaven espectacles de gladiadors, etc.

- Els libelli . Eren papirs escrits, de grans dimensions, que es penjaven a les columnes o als murs. Servien també per donar avisos públics, vendes de béns, objectes perduts per informar dels horaris i dels programes d'alguns espectacles, per aviar de la desaparició de persones. D'aquest últim cas, us en transcrivim un exemple: "L'esclau anomenat Hermon, també dit Nilos, siri de naixement, d'uns 18 anys, talla mitjana, cames ben fornides, mentó partit, sense barbes, puny dret marcat amb lletres estrangeres...". En aquest text s'anunciava la pèrdua d'un esclau i s'oferia una recompensa per a qui el trobés.

A l'Edat Mitjana, l'Església incorpora també la publicitat escrita mitjançant uns petits anuncis manuscrits adornats amb dibuixos. Aquests impresos es col·locaven a les parets de les esglésies i servien per demanar la contribució econòmica del poble.