En Pau Vila i Dinarès tenia 98 anys i amb gairebé un segle al seu darrere, seguia amb plena activitat. Tot i que el pas del temps s'havia fet palès en el seu aspecte físic, la lucidesa de la seva ment era extraordinària.

Uns quants alumnes de segon curs (l'únic curs en què s'estudiava geografia), el vam anar a saludar al despatx de la directora del centre. La trobada va ser impactant per a nosaltres. Al davant teníem un home del qual sabíem molt poques coses en concret però que ens va rebre i ens va tractar amb una alegria, i sobretot amb una claredat mental sorprenent per a una persona de la seva edat.

En Pau Vila va néixer a Sabadell el 29 de juny de 1881 en el si d'una família de treballadors del ram tèxtil. La feina del pare els obligà a traslladar-se a Alcoi i posteriorment a Terrassa. És en aquesta ciutat on en Pau comença a anar a escola. Als onze anys inicià el primer curs de Batxillerat, però pel que sembla preferia tot sovint anar a jugar a les rieres de la ciutat.

Primogènit d'una família nombrosa, el seu pare el va treure de l'escola i el va portar a treballar amb ell. A partir d'aquell moment va compaginar el treball diürn amb l'assistència als cursos nocturns de dibuix i tècniques tèxtils de l'Escola d'Arts i Oficis. Mai no es va deixar, però, de llegir ni estudiar.

La família Vila s'instal·là definitivament a Barcelona a final del segle i és allí on el jove Pau Vila entra en contacte amb el món llibertari i cultural. Sense deixar de treballar de teixidor començà a fer de mestre voluntari per a obrers al vespre. És així, sense cap titulació, només amb il·lusió i voluntat, com en Pau Vila va fer el salt definitiu de la fàbrica a les aules.

Influenciat pels postulats de "La Escuela Moderna" de Ferrer i Guàrdia, acceptà el repte de treballar a l'Ateneu Obrer de Badalona l'any 1902. L'esforç per a un autodidacta com ell va ser dur. Tenia 21 anys i començava de zero en una professió que va exercir fins als 80 anys. Es va desmarcar del concepte d'escola de Ferrer i Guàrdia i el 1905 va convertir el Centre Republicà Democràtic Federalista en l'Escola Horaciana.

Aquí és on en Pau Vila va fer el seu aprenentatge i on va aclarir les seves idees sobre els conceptes relacionats amb l'educació i la instrucció. Ell anteposava el valor de l'educació dels nois sobre el de la seva instrucció. Basava la seva pedagogia en les necessitats del noi, el que més tard es diria drets del noi. L'escola havia de permetre construir una societat nova. A la seva escola no hi havia premis ni càstigs, els alumnes (nois i noies) eren educats junts, vestien amb senzillesa, i res s'aprenia de forma rutinària. Les excursions, les visites, l'intercanvi amb escolars d'altres poblacions van ser força freqüents.

L'any 1921 deixà l'Escola Horaciana i va anar a estudiar pedagogia a Ginebra, a l'Institut Jean-Jacques Rousseau que dirigia Edouard Claperède, defensor de l'"Escola Activa". Quan va tornar li van oferir la direcció del Gimnasio Moderno de Bogotà a Colòmbia. Tenia 33 anys i amb la seva família va fer el salt cap a Amèrica. Des de l'any 1914 al 1918 va posar en pràctica les experiències i els coneixements adquirits anteriorment.

Després de 4 anys, s'incorporà a l'Escola de Treball de Barcelona. És en aquest moment en què comença el seu camí vers la geografia, sense deixar però l'ensenyament. El 1920 és professor de geografia humana a l'escola de mestres de la Mancomunitat. Aquesta institució el va becar i va anar a estudiar durant alguns mesos a l'Institut de Géographie Alpine de Grenoble, que dirigia Raoul Blanchard, deixeble del fundador de l'escola francesa de geografia, Pau Vidal de la Blanche.

Així doncs als quaranta anys, es posa a la feina, que ja no deixà mai, de l'estudi i la investigació geogràfica. El 1926 es publicà "la Cerdanya", obra que és considerada com a la precursora dels estudis geogràfics moderns a Catalunya. Són molts els llibres i articles que va escriure des de llavors, però cal que es recordi una altra activitat que va desenvolupar i que va ser molt important per al nostre país.

Amb l'arribada de la II República Espanyola el 1931 es va restaurar la Generalitat de Catalunya. El nou govern català va constituir una ponència que havia d'estudiar una nova divisió provincial del segle XIX i que permetés una bona administració del país.

L'encarregat de dirigir la ponència va ser en Pau Vila. El resultat dels treballs (publicats en el llibre "La Divisió Territorial de Catalunya" el 1937) van facilitar la instauració de la nova divisió territorial l'any 1936, en plena revolució i guerra civil. Catalunya es dividia en 38 comarques i 9 vegueries. Aquest nou marc polític-administratiu va tenir una vida molt curta. El general Franco va reimplantar la divisió provincial (vigent encara avui) quan va guanyar la guerra.

Com tants d'altres va haver d'agafar el camí de l'exili. Va tornar a Colòmbia i va treballar com a mestre de mestres de primària i secundària. També publicà la primera geografia moderna del país, en el seu llibre "Nueva Geografia de Colombia". El 1945 va anar a Venezuela, on va seguir creant escola, com ja ho havia fet a Catalunya i a Colòmbia. Incansable viatger, va recórrer el país i va publicar el primer volum de la "Geografía de Venezuela". 

Ja amb 80 anys va tornar de l'exili i es va instal·lar en un àtic de la Diagonal de Barcelona. Però va repartir la seva vida entre Barcelona i Caracas -a l'hivern-, i així (fins dos anys abans de la seva mort), cada any volava amb les línies comercials a banda i banda de l'oceà Atlàntic.

La seva jubilació va ser més teòrica que pràctica. La il·lusió per la feina el va portar a continuar treballant tot i la seva avançada edat. Van començar a ploure reconeixements públics, premis... i ell, una persona formada en el treball diari, d'ascendència humil, compromès amb el seu país i amb els seus països d'adopció tornava a casa, i si és que mai en va tenir cap de fix.

Allà al davant nostre encara explicava les similituds i diferències entre Sabadell i Terrassa, l'impacte de l'arribada del ferrocarril al Vallès... Va ser la darrera visita que ens va fer, ja que l'any següent, després de 99 voltes al Sol ens va deixar. 

Homes i dones com ell ens fan millors. Si més no, cal que reconeguem que és una sort per a tots nosaltres que aquest institut dugui el seu nom. Intentem no desmerèixer-lo. 

RAFAEL JAIME I MORENO
Ex-alumne i geògraf

(Article publicat amb motiu del 25è aniversari de l'Institut)