Broad Peak 2009
En Carles Figueras torna a escalar al Karakorum pakistanès

Tinc la sensació que de tot allò que un pugui explicar sobre els seus dies vivint enmig dels cims de l’Himàlaia, en companyia d’uns quants amics molt ben triats i envoltat de gel, neu i roca i l’aire fi de les grans alçades, fent l’estrany ofici d’alpinista, gairebé res es podrà entendre si no ho has viscut en directe.

Però bé, farem un intent.

Després del Rakaposhi vam pensar que potser havia arribat l’hora de resoldre certs comptes pendents amb el Broad Peak, una muntanya amb diversos cims, el més alt dels qual arriba a 8.047 metres, situada al Karakorum (Pakistan), i molt propera al famós K2, segona elevació del planeta. Hem anat a altres muntanyes i les hem escalat, per què no aquesta? -dèiem ingènuament. Sabíem de sobres que en un vuit mil no et regalen res i encara que alguns ja comencem a estar madurs vam confiar en que la nostra experiència equilibraria la força inexorable del pas del temps.

Les expedicions a l’Himàlaia són com una equació, en la solució s’hi combinen algunes constants i moltes variables. Les variables poden fer molt mala pinta. Poden ser incòmodes, incontrolables, amenaçadores o directament perilloses, per dir-ho suaument. Nosaltres només hi podem posar els grans esforços i l’esperança que la sort es decanti cap el costat bo.

És així com el 4 de juliol de 2009 arribem al camp base del Broad Peak, a 4.900 metres, i vint dies més tard estem fent el tercer i definitiu intent al cim.

Se’ns feia estrany ser sols a la muntanya, sense l’habitual gernació d’alpinistes amuntegats als camps 1 i 2 o fent cua enganxats a una corda fixa. Teníem per a nosaltres tota la via i podíem pujar a plaer, tal com ens agrada.

Precisament pugem muntanyes per plaer, per buscar bones sensacions, fins i tot abans que triomfar fent el cim. Potser també pressentim que prendre’s massa seriosament aquest ofici no vol pas dir acostar-se més a la cobejada victòria. A vegades ens en sortim i a vegades no. Pot passar que et quedis sense confiança ni motivació, sense ganes de patir. Quan això passa mires la muntanya i creus que no tindràs la suficient energia per escalar-la i et sents atrapat en la sufocant contradicció d’haver-te imaginat mil vegades escalant el cim i a l’hora de la veritat no voler, o no poder, pujar-hi.

26 de juliol. En aquest tercer intent, dels sis que formem l’equip només en Pep continua amunt. Tossut puja obrint traça en la neu fonda, com un astronauta que hem enviat a que trepitgi un altre planeta. Estem amb ell, amb totes les nostres forces, però no hi podem intervenir. Un walki-talki amb sis piles alcalines és l’únic i fràgil lligam entre ell i la Terra. Aquell dia en Pep dedicarà vint hores de la seva vida per anar del camp 3, a set mil metres, fins l’avantcim del Broad Peak, a 8.032 metres, i tornar a refugiar-se a la tenda just abans que sigui negre nit. Ningú més aquest any ha arribat tant amunt en aquesta muntanya.

L’escalada que vols fer abans te l’has d’imaginar. Jo confiava que aquesta vegada, a mesura que ens havíem anat aclimatant, tindria les bones sensacions necessàries per ser allà dalt el dia de cim. Però l’extenuació, l’esgotament, el sofriment, van arribar de sobte, com una il·luminació. Vaig escoltar els senyals que m’enviava el meu cos i em vaig preguntar què estava fent.

La resposta no tenia paraules ni era cap catàstrofe, però feia mal. La resposta era la baixada.

Carles Figueras Torrent
Agost 2009

Àlbum Picassa d'Himalalts · Himalalts
Al bloc: Carles, has fet el cim?, Broad Peak 2009
Broad Peak: Google Maps | Mapa | Fotos | Més fotos
Al bloc: Carles has fet el cim?, Rakaposhi 2008
Nepal 2007
Chogolisa 2006
Professorat

© Institut Vescomtat de Cabrera · Hostalric