Les tribus ibèriques del sudest peninsular i d'Andalusia van organitzar-se en societats elitistes, governades per reis enriquits pel monopoli del comerç amb els pobles navegants que van arribar a aquelles contrades abans d'acabar el segon mil·lenni abans de la nostra era. Per aquesta raó, en aquelles zones s'han trobat grans monuments funeraris i importants conjunts de joies d'or que no trobem en territori de Catalunya.
El motiu d'aquesta diferència és el que ja s'ha dit: la societat ibèrica catalana va ser més igualitària, amb un repartiment més equitatiu de la riquesa, el que va impedir que uns pocs individus acumulessin grans béns materials i poder polític i en fessin ostentació mitjançant joies o grans monuments funeraris després de la seva mort.
Fins el present, a Catalunya només tenim dues mostres d'escultura d'època ibèrica, més interessants pel seu valor antropològic i històric que pel seu valor pròpiament artístic. La primera és un fragment d'un monument que representava una divinitat asseguda en un tron encoixinat; el lateral del tron portava en relleu una decoració de caps tallats.
La ceràmica associada dins la sitja on es va trobar fa que es dati la peça de Can Posastres (Sant Martí Sarroca) entre els segles III-II a.n.e. L'altra troballa va fer-se l'any 1985 a Malla (Osona) i es tracta també de relleus sobre pedra que formaven part d'un monument, possiblement de caràcter funerari i de clara influència clàssica. En un dels dos fragments hi ha un carro tirat per dos cavalls i dos personatges amb túnica d'empeus sobre el carro; en l'altre fragment s'hi veu la lluita entre un centaure i un home.
Un aspecte molt important de la creació artística dels ibers és l'orfebreria. Tot i no ser Catalunya la zona on s'han trobat els millors i més importants conjunts de joies d'or, collarets, arracades i braçalets, sí que a Tivissa es va trobar a començaments de segle un conjunt únic i extraordinari, el "tresor de Tivissa".
Consisteix en dos braçalets, deu vasos enters i fragments d'altres, decorats amb motius
geomètrics i vegetals repussats, de plata, i les famoses quatre pàteres de plata daurada i
decorades amb caps de llop en altrelleu en el centre de la base. Aquests objectes de prestigi assenyalen l'existència al poblat del Castellet de Banyoles, a Tivissa, d'un lloc de culte important.
Per la informació que ens dónen i la seva qualitat artística, les pàteres són els objectes més interessants: una porta una escena de sacrifici i d'ofrena a un personatge assegut en un tron, un genet a cavall amb llança i un lleó atacant un herbívor, tema d'antic origen oriental, tres personatges amb ales i un centaure;
sembla tractar-se d'un sacrifici funerari
o religiós i és molt interessant la presència d'aquests èssers alats, daimones segons els
grecs, que eren intermediaris entre els déus i els homes. Aquest conjunt es data en el segle II a.n.e., pel sincretisme que s'obseva entre les creences gregues, romanes i ibèriques.
Dels objectes d'ús quotidià s'han d'esmentar les fíbules o agulles imperdibles, molt
utilitzades per a subjectar la roba, en especial els mantells, per la qual cosa són uns
elements corrents en les excavacions arqueològiques. Solen ser de bronze i poden portar alguna decoració, com ara perles de corall.
Les portaven tant les dones com els homes i la seva grandària depenia del gruix del gènere tèxtil que havien d'aguantar. La fíbula ibèrica més típica és l'anomenada fíbula anular, de forma rodona, que s'utilitzarà entre els segles V i I a.n.e., cinc-cents anys sense passar de moda (tot un èxit!). A partir d'aquest moment, les fíbules desapareixen, innecessàries per la nova moda introduïda pels romans, la toga.
