Fins el moment, la llengua ibèrica no ha estat encara desxifrada. Es pot llegir, es coneix el valor dels signes escrits però desconeixem el significat de les paraules. Aquesta dificultat ve motivada pel fet de no existir possibles llengües paral·leles.
Sembla que es va inventar a la zona de la Baixa Andalusia, a Tartessos, ja en el segle VI a.n.e., des d'on es va anar estenent per tota l'àrea cultural ibèrica, és a dir, per tota la franja mediterrànea de la península i fins al sud de França.
El sistema d'escriptura ibèric consta de 28 signes, alfabètics i sil·làbics, i es podien
escriure en els dos sentits, de dreta a esquerra o a l'inrevés. Aquests signes van copiar-se
de l'alfabet fenici o del grec, encara que amb un valor fonètic diferent.
És comprensible que sent l'àrea ibèrica tan extensa es parlessin diferents dialectes, que podrien haver-se generat a partir dels substrats previs de cada zona i segons els contactes que establissin amb pobles d'altres llengües estrangeres: grecs, fenicis o indoeuropeus.
Les inscripcions del territori català pertanyen al dialecte llevantí, que s'escriu d'esquerra a dreta, al contrari dels dialectes més meridionals. Són textos no anteriors al segle IV a.n.e., tot i que es degué inventar en el segle anterior a partir de l'alfabet grec, amb el qual existeix una gran similitud de signes. Aquestes inscripcions tan poden donar-se sobre metalls com ceràmica o pedra. Els textos més llargs són els incisos amb un punxó sobre làmines de plom.
