Als voltant de l'any 1000 a.n.e., gent vinguda de l'altra banda dels Pirineus que parla una llengua indoeuropea i que coneix la metal·lúrgia del ferro, pel seu origen a la zona danubiana, a Centre Europa, es superposa sobre el substrat indígena del país, amb una cultura material del bronze i que no havia rebut aportacions estrangeres, sent, de fet, una pervivència de la població prehistòrica, la neolítica.
A més de la llengua, aquesta gent centre europea porta un nou ritual d'enterrament, la incineració o cremació dels cadàvers, les cendres dels quals es col·locaran directament a terra dintre d'urnes de ceràmica, fet pel que rebran el nom de "pobles dels camps d'urnes".
De tota manera, cal matitzar que la metal·lúrgia del ferro s'introduirà d'una manera molt lenta, i no la tenim plenament implantada fins al segle VI a.n.e., quan ja no només s'utilitza per a objectes de prestigi, sinó també per a instrumental agrícola i altres eines d'ús quotidià; aquesta àmplia difusió està relacionada amb la presència de comerciants grecs a la zona empordanesa. El bronze quedarà destinat als objectes de tocador, com les navalles, o d'ornament i ús quirúrgic.
El canvi en la cultura material es deixarà sentir també en les formes i decoracions ceràmiques; les urnes solen tenir formes bicòniques, amb el cos carenat o arrodonit i porten tapadores en forma de plat de base plana. La decoració és a base d'acanalats, cordons decorats sobreposats i motius geomètrics incisos.Les cases dels nous vinguts són cabanes excavades en el sòl i amb coberta de fusta i argila sostinguda per pals clavats a terra, tenen petites dimensions i poden ser de planta oval o rectangular.
Ara bé, amb l'arribada del poble dels camps d'urnes no n'hi hauria prou per explicar la formació de la cultura ibèrica. Un fet tan o més trascendent són els frequents viatges comercials que per les mateixes dates comencen a fer a les nostres costes els pobles navegants de la Mediterrània oriental, fenicis i grecs, o central, els etruscs.
Decisiva serà la fundació de la colonia focea d'Empúries, al Golf de Roses, vinculada a la factoria de Marsella (Massalia), del mateix origen, al voltant del 600 a.n.e.. Amb anterioritat, els grecs de l'illa de Rhode havien fundat la ciutat del mateix nom una mica més al nord, on avui hi ha la ciutat de Roses.
El rodis van ser els hereus del comerç fenici a la Mediterrània quan aquest poble va caure
sota el poder de l'imperialisme assiri. Els textos escrits grecs, que juntament amb l'arqueologia ens permeten conèixer aquestes etapes reculades de la nostra història, ens diuen que la fundació de Rhode a l'Empordà va tenir lloc abans de la primera Olimpíada, és a dir, al segle IX a.n.e., ja que la primera Olimpíada va ser l'any 776 a.n.e., tot i que l'arqueologia encara no ha pogut confirmar aquesta data tan reculada de la seva presència.
Els etruscs també van freqüentar les costes meridionals i septentrionals de Catalunya, el delta de l'Ebre i l'Empordà i, com els fenicis i grecs, els indígenes del país els obrien les portes per dur dos productes molt preuats i de caire ben diferent, i que ells desconeixien a casa seva: el ferro i el vi.
Tots els elements portats per aquests pobles estrangers, indoeuropeus, fenicis, rodis, etruscs i foceus, ja fossin de caire material, com ara el torn per a fer ceràmica o la metal·lúrgia del ferro, com de caràcter cultural, com ara l'escriptura i l'alfabet, expliquen el procés d'aculturació en què entra la població indígena fins a desembocar en una civilització superior que és la que en diem ibèrica, nom que reben dels grecs totes les tribus del litoral mediterrani peninsular, possiblement per la importància del riu Iberus, l'Ebre, cabdal d'aigua que degué sorprendre a gent de terres sense rius.La cultura ibèrica estarà formada des de mitjans del segle VI a.n.e. i, segons el substrat indígena i la proximitat als nuclis colonials costaners, podem trobar diferents fàcies; no només hi ha diferències amb les tribus del litoral llevantí i andalús, sinó que dins de Catalunya podem matitzar diferències entre comarques costaneres i de l'interior, ja que la distribució d'aquests pobles íbers es basa en la compartimentació en comarques naturals.
A Catalunya, la civilització ibèrica pot dividir-se en tres fases, la de l'ibèric antic,
entre mitjans del segle VI i mitjans del V a.n.e., l'ibèric ple, entre aquella data i principis
del segle II a.n.e. (època de la conquesta romana) i ibero-romana, des d'aquesta última data
fins a la seva desaparició, engullida en la cultura romana.La cultura ibèrica va formar-se també al que avui és la Catalunya nord, fins al riu Erau, on hi havia les tribus dels elísics, a la zona de Narbona, i els sordons, al Rosselló, i quasi segur que fins al Cap de Creus.
A l'altra banda de l'Albera, els indikets habitaven la plana de l'Empordà i baixant per la costa, els seguien els laietans, des de Blanes fins al sud de Barcelona, ocupant també el Vallès, els cossetans, al Penedés i Camp de Tarragona i els ilercavons, a la costa de Tarragona i fins a la Plana de Castelló.
A la Catalunya central hi havia els lacetans i els ausetans, al Bages i Osona, però la més important de les tribus de la Catalunya interior era la dels ilergets, aliada dels cartaginesos en el segle III a.n.e., quan aquests estan lluitant amb els romans a casa nostra. Van dominar des d'Ilerda (Lleida) un territori que comprenia tot l'Urgell fins a Osca i l'Ebre en el seu tram baix.
Als Pirineus hi vivien els andosins a Andorra, els bergistans al Bergedà, els airenosins a la Vall d'Aran i els ceretans a la Cerdanya, veïns dels Indikets i Sordons, a la costa.
