Vapor Aymerich, Amat i Jover
---
VAPOR AYMERICH, AMAT I JOVER
---
VAPOR AYMERICH, AMAT I JOVER


VAPOR AYMERICH, AMAT I JOVER


VAPOR AYMERICH, AMAT I JOVER
Localització:
Està ubicat a la Rambla d’Egara.

Característiques:
La xemeneia és al pati, el fust té 35 metres d'alçada i forma troncocònica, amb cèrcols, també disposa d’un pas interior de 2,30 metres i una alçada aproximada de 7 metres. La seva base té forma vuitavada amb arcuacions i motllures. Està coronada amb collarins de diferents amplades, amb ceràmica esmaltada. Va ésser construïda pel mestre d’obres Baltà Comelles.

Activitat industrial:
A finals del segle XIX tres industrials terrassencs, els senyors Josep Aymerich, Pau Amat i Francesc Jover, van decidir associar-se per crear l’empresa Aymerich, Amat i Jover i dedicar-se a la fabricació de teixits de llana.

Al principi es van instal·lar de lloguer en un "vapor" de la ciutat, però al 1905 van construir el seu propi vapor. Van formar una Societat Anònima separada jurídicament de la companyia tèxtil i així, aquesta fos la propietària de l’immoble.

L’arquitecte va ser Lluís Muncunill. Les obres es van iniciar el 1907 i la fàbrica es va inaugurar el novembre de 1908.

El Vapor es proveïa majoritàriament de carbó importat d'Anglaterra o d'Astúries, encara que el seu transport encaria la producció.

Va emprar carbó i màquines de vapor fins el 1914, després l'electricitat va adquirir protagonisme com a font d'energia, de tota manera aquesta s’utilitzava des del principi per subministrar llum a les naus i per facilitar el treball nocturn. Per això, s’utilitzaven grans campanes d’arc voltaic. Aquest és un arc lluminós que es forma entre dos elèctrodes de carbó lleugerament separats, produït per un corrent elèctric d’intensitat i diferència de potencial adequats. Fa una llum de gran intensitat i una temperatura elevadíssima.

A l'empresa es desenvolupava tot el procés tèxtil llaner (pentinament, cardatge, filatura, tissatge, tints).

A l'any 1915 hi treballaven quatre-centes persones, que fabricaven teixits de llana anomenats "novetats". A partir de 1920 l’empresa tèxtil es divideix i els filats es van traslladar a Fígols, algunes de les seves naus es van llogar a altres empreses. L’any 1962 va quedar molt afectada per les riuades, fins que, finalment, l’any 1978 va tancar.


Ús actual:
L’any 1983 va ser comprada per la Generalitat de Catalunya i actualment funciona com a seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

Observacions:
És l'obra més emblemàtica de la indústria llanera a Catalunya.

L'edifici és una mostra d'un tipus de construcció característic de Catalunya: la volta de maó pla, tal com se l'anomena actualment, o volta a la catalana, com es feia anteriorment.

Aquesta tècnica consta d'una construcció laminar amb maó que pot adquirir diversitat de formes. El Vapor consta de voltes que presenten una curvatura de gran radi.


Altres dades d'interès:
El Vapor tenia dues calderes, que actualment encara es conserven, que treballaven alternativament, quan una acabava el procés de combustió començava l'altra. Aquestes no s'apagaven mai del tot, per poder utilitzar-les sempre que calgués. La cambra de les calderes connectava amb les carboneres per una porta subterrània. Estaven construïdes amb ferro, les seves parets són de maó refractari per mantenir i resistir les altes temperatures. Són de l'empresa Babcock&Wilcox.

El dipòsit del vapor era de 1.440.000 litres d'aigua.


La màquina de vapor:
L'original va ser construïda per Nueva Vulcano-Navegació i Indústria. Tenia 400 Cva. de potència i podia treballar a la pressió de 10 atmosferes. El volant feia sis metres de diàmetre i el seu pes era de 19.000 quilos.

Actualment no es conserva la màquina original, es va vendre com a ferro vell l'any 1915, moment que es va implantar l'electricitat a la fàbrica. En canvi s'hi pot trobar una altra màquina de l'any 1897 recuperada de la fàbrica Ponsa del Poble Nou.


L'arquitectura:
L’arquitecte Lluís Muncunill va aconseguir una síntesi gairebé perfecte amb la realització del vapor entre disseny, utilització i perfeccionament. Va utilitzar tècniques tradicionals: la volta de maó pla, amb tècniques noves i innovadores: el ferro colat, i va resultar una obra bella i funcional.

L’edifici ocupa una superfície total de 15000 metres quadrats. Consta d'una gran nau de producció de 12000 metres quadrats que té annex un edifici de tres cossos destinat a allotjar la secció energètica i motriu, un pati i dependències d'oficines que fan façana amb el carrer. La nau de producció és un espai molt uniforme. La sustentació de la coberta es realitza mitjançant 300 pilars de ferro colat de la Nova Vulcano de Barcelona. Alguns d'aquests pilars fan la funció de desguàs de la teulada. La sala està coberta amb arcs i voltes de maó tibades amb ferro. Les voltes es combinen amb claraboies adoptant el sistema anomenat de "dents de serra". La nau no té finestres, la il·luminació zenital s'aconsegueix amb les àmplies claraboies. Les voltes de la coberta són extraordinàriament agosarades i estètiques, amb materials moderns (ferro colat) i materials econòmics (rajoles i maons). La sala de màquines o "sala de la burra", de gran sobrietat, està construïda amb maons i coberta amb voltes. La seva ubicació li permet distribuir racionalment l'energia al conjunt de la nau. Hi havia dues calderes que encara es conserven.

L’edifici està bastit amb totxo vist i la façana és un atri cobert amb volta catalana i dos pavellons laterals.

---
[Introducció] [Xemeneies] [Propostes] [Terminologia] [Bibliografia]