Teresa Pàmies (1919-1982), a més d’escriptora, va ser una activista política, dirigent comarcal del JSUC en la seva joventut. Durant la guerra tingué una actitud combativa i, en finalitzar, hagué d’exiliar-se a França, després d’un període (1940-1948), en què residí en diversos països de l’Amèrica Llatina. Torna a Catalunya el 1971.

Part de la seva obra es divideix en cicles temàtics: infantesa, guerra, exili i retorn. El fragment següent pertay a Quan érem capitans, un relat novel.lat d’uns fets viscuts i observats per l’autora, extrets de la vida real, que narra la guerra civil i l’exili dels derrotats.

“Fou llavors que algú entrà per anunciar-me que un nen preguntava per mi. Era el meu germà petit, el Pauet.

En veure’l amb un morralet a l’esquena i una bufanda lligada al coll, tan petit i eixerit, però tan sol, vaig cridar:”I la mare?” El meu germà em va dir que la mare no vindria, que era ella qui l’havia obligat a reunir-se amb mi i l’havia enviat al Colon, d’on sortien els camions. I fou al Colon on li havien dit on podia trobar-me. Dintre un mocador, duia un grapat de pessetes i duros de plata que el pare havia donat a la mare abans d’anar-se’n al batalló de metralladores, creat a darrera hora pel PSUC. Era tota la nostra fortuna.

El meu germà i jo ens vam mirar. Ell volia fer el fort i jo també, però ens vam abraçar, plorant per la nostra mare.

Ni el Pauet ni jo no tornaríem a veure-la mai més. Ella no volgué fer més pesat l’exili que ens esperava.

Va morir a Balaguer, encara no sabem com. La van treure del riu un diumenge de juny, al capvespre. Encara no tenia cinquanta anys.

Un dia, trenta anys després, hi vaig anar, a Balaguer. El vaig mirar, aquell riu. Vaig fer el camí de casa fins a la vora del Segre, on van trobar les espardenyes de la mare. Em van dir que aquell dia havia anat a collir faves tendres a l’hort del seu germà. Les faves eren dins d’una senalla al costat de la barraca de fusta on guardaven les eines. Les espardenyes, sense el fang del braçal regat, eren a la vora de l’aigua. Per arribar-hi, la mare hagué de passar un bocí de bultra. Potser s’anà a rentar els peus enfangats. Potser va perdre l’equilibri, caigué al riu. Es donà un cop en un a pedra i el corrent se l’endugué fins al pedregal, on s’enganxà la seva cabellera que sempre duia lligada al clatell, fent-se un monyo com una nou...

Potser...potser..”