L'orde del Cister

Els orígens

Buscar les arrels de l'orde del Cister és buscar les arrels del monaquisme benedictí, que té el seu origen en la forma d'entendre i de viure les comunitats monacals. Sant Benet de Núrsia (480-547) escriu les regles de vida comunitària als monestirs, coneguda com a Regla de Sant Benet, inicialment redactada amb setanta-set capítols. Els benedictins tenen dues branques, una, els anomenats monjos negres, al monestir de Cluny (Borgonya), fundat l'any 910, que es converteix en el monestir central de l'orde benedictí que s'expandeix fortament per tota Europa, fins que a finals del segle XI no segueixen la regla de sant Benet de forma plena. L'altra branca, els monjos blancs, neix de la necessitat de tornar a la primitiva regla, per això, l'any 1098, Robert de Molesme (1024-1111) funda un monestir allunyat de Cluny, en un indret anomenat Cistercium en llatí, Citeaux en francès i Cister en català. La fundació del monestir es posà sota l'advocació de la Mare de Déu, vet aquí la vocació mariana dels noms dels monestirs catalans, Santa Maria de Poblet, Santa Maria de Vallbona, Santa Maria de Santes Creus.

Els tres monjos considerats fundadors del Cister, Robert de Molesme, Esteve Harding i Alberic

El tret definitori del cistercencs és la solitud i aïllament, per això els monestirs es basteixen en plena natura, això els permet donar un paper important a la vida en comunitat que ha d'ajudar a cada membre de la comunitat a portar el seu camí religiós. Un altre tret definitori dels cistercencs és la necessitat de retornar a l'esperit ascètic que la regla de sant Benet propugnava, amb l'ascetisme hi va lligada la pobresa, que condicionarà la vida monàstica, la litúrgia i l'arquitectura dels mateixos monestirs.

Dotze anys després de la fundació del Cister, arriba al monestir Bernat des Fontaines, que donarà un fort impuls a l'orde monàstic, i el portà a la fundació de nous monestirs filials de Cîteaux, així apareixen La Ferté (1113), Pontigny (1114),Morimond (1115) i Claravall (1115) fundada pèl mateix Bernat des Fontaines, per això és conegut com Sant Bernat de Claravall.

Sant Bernat de Claravall

La personalitat de Bernat de Claravall féu que fos conegut i admirat arreu i ostentà una forta influència en el món eclesiàstic, tan és així que un deixeble seu, monjo cistercenc, es convertí en Papa amb el nom d'Eugeni III. S'ha descrit Bernat de Claravall com un home de combat que va saber conjuminar d'una forma extraordinària amb el misticisme, permetent reformular l'espiritualitat al segle XII.

L'organització cistercenca

A fi de mantenir una organització eficaç es va redactar la Carta de Caritat, atribuïda a l'abat Esteve, que intentava mantenir en equilibri el poder de l'abat i l'obediència al Capítol General de l'Orde. Així cada monestir s'organitzava de forma autònoma, sota la direcció del seu abat, que en principi tenia mandat vitalici i jurisdicció plena dins el seu monestir, però que, a la pràctica, quedava sotmesa a l'autoritat del monestir de Cîteaux mitjançant dos fets, un era la visita canònica, que era anual i que consistia en la visita que realitzava l'abat del monestir fundador als seus monestirs filials. El segon fet era el Capítol General , que era la reunió de tots els abats una vegada l'any, el 14 de setembre, i que presidia l'abat de Cîteaux. La Carta de Caritat, a part de mantenir els lligams amb els diferents monestirs tractava sobre el treball, que ha de ser obligatori per a tots els monjos, car, en l'orde del Cister, els mateixos monjos treballaven la terra de forma directa. També regulava qui i com vivia al monestir i establia la figura dels conversos, que treballaven la terra, feien vot d'obediència a l'abat i tenien menys obligacions litúrgiques que els monjos, a part de portar un hàbit diferenciat d'aquests.

Així les terres properes al monestir eren treballades pels monjos, deixant per als conversos les terres més allunyades i les granges, unitats agràries que aportaven béns als monestir i ajudaven al seu sosteniment econòmic.

La Carta de Caritat també establia que els monestirs podien fundar nous monestirs filials, amb la condició que tinguéssin com a mínim de dotze monjos, i que se situessin allunyats de pobles i nuclis habitats. Tots els nous monestirs havien de seguir la Regla de Sant Benet, utilitzar els mateixos llibres litúrgics, el mateix hàbit, etc.

Amb l'expansió de l'orde es féu necessària la instauració de les Congregacions Cistercenques, donada la inoperativitat del Capítol General; així, l'any 1616 es creà la Congregació Cistercenca de la Corona d'Aragó que englobava tots els monestirs d'aquesta àrea i a la qual, el monestir de Santes Creus, tot i la seva oposició inicial, hi quedà adscrit.

El model arquitectònic cistercenc

La Regla de Sant Benet i la Carta de Caritat obliga l'orde del Cister a crear una arquitectura d'acord amb la filosofia que contenen els dos textos. Bernat de Claravall ho deixa molt clar, res ha de distreure l'oració, contemplació i la lectura dels monjos. Les construccions han de ser sòbries, han de renunciar a allò que és innecessari i superflu, parets nues com a símbol de recolliment i puresa interior, simplicitat i ordre geomètric representen la puresa de Déu. Cal allunyar dels claustres tota representació de figures i colors, paradoxalment Santes Creus no segueix aquest precepte, i els capitells del claustre contenen una ornamentació figurativa excel·lent.

A Catalunya, el gòtic nasqué fortament influït per l'arquitectura que arribava de França de la mà dels monjos cistercencs.

L'element central d'un monestir ha de ser el claustre, entorn d'ell hi ha disposades totes les estances, és l'element ordenador de l'espai del monestir. Ha de satisfer totes les necessitats materials i espirituals dels monjos obeint a criteris simbòlics i racionals: el refetor a l'ala oposada de l'església, els cellers a occident, els dormitoris a orient. El temple en un lloc enlairat, de planta de creu llatina, amb tres naus en els monestirs masculins i una en els femenins, al mig de la nau central, el cor, encadirat. L'església comunica amb el claustre per la porta dels monjos, a l'axil.la del creuer, i per la porta dels conversos al final de la nau. Unes escales porta directament els monjos del dormitori comunitari a l'església, és el primer viatge diari. També una porta comunicarà l'església amb el cementiri, ésl'últim viatge dels monjos.

A la galeria del claustre adossada a la nau hi haurà l'armarium, que conté els llibres de lectura dels monjos, seguit de la sala capitular, al costat una altra escala que porta al dormitori comunitari i al costat el locutori, espai reservat per donar instruccions als monjos en iniciar-se la jornada laboral.

A la galeria sud hi ha d'haver el calefactor, única estança calefactada del monestir, que ha de servir de refugi als monjos vells, al costat el refetor; davant d'aquest, el templet que ha de servir per rentar-se les mans abans dels àpats.

1- Sagristia, 2- Armarium, 3- Sala capitular, 4- Escales dormitori monjos,5- Dormitori (planta superior), 6- Locutori 7- Sala de monjos, 8- Cambres de novicis, 9- Letrines, 10- Calefactor, 11- Refetor, 13- Cuina, 16- Refetor dels conversos, 17- Entrada, 18- Corredor de conversos, 19- Celler, A- Església, B- Pou, C1- Claustre, ala est, C2- claustre, ala sud, C3- Claustre, ala oest, C4- Claustre, ala nord

Planta tipus d'un monestir cistercenc