David Hume (1771-1776)

Filòsof escocès, nascut a Edimburg és un dels representants més radicals i influents de l'empirisme britànic i de la Il.lustració escocesa. La seva família posseeix el títol dels comtes de Hume's, però no és rica. La seva educació, juntament amb la dels altres dos germans, corre a càrrec de la mare, perquè el pare mor dos anys després de néixer Hume. Estudia a la universitat de la seva ciutat, però la deixa als quinze anys sense haver-s'hi graduat; els interessos de la família l'orienten cap a l'estudi del dret, però ell només sent interès per la literatura i la filosofia. Després d'un intent de guanyar-se la vida treballant en el comerç a Bristol, ho deixa tot i se'n va a França per trobar un lloc retirat on dedicar-se a l'estudi. Als divuit anys experimenta una espècie de revelació intel.lectual, i durant els vuit anys següents, a Reims i a La Flèche (Anjou), escriu la seva primera obra Tractat de la naturalesa humana, que publica l'any 1730 i que és causa del seu primer desengany intel.lectual; ell mateix comenta el fracàs de l'obra dient <<va néixer morta, en sortir de la impremta>>. Poc després (1741) publica Assaigs morals i polítics (reeditats en 1742 i 1748) i comença a refer-se del primer desengany i a guanyar-se la vida com a escriptor. Li és negada una càtedra d'ètica a la Universitat d'Edimburg, per <<escèptic i ateu>>; més tard li serà igualment negada la de lògica a la Universitat de Glasgow. Contra l'esmentada acusació escriu, en 1745, Carta d'un cavaller a un amic d'Edimburg, que constitueix un autèntic al.legat a favor de la llibertat de pensament. La Investigació sobre els principis de l'enteniment (1748); edició definitiva (1758) és una reelaboració dels dos primers llibres del Tractat; d'ella dirà més tard (1770) que representa pròpiament les seves idees sobre la teoria empirista del coneixement. La Investigació sobre els principis de la moral (1751), obra que ell mateix considera la millor de totes les que ha publicat, és fonamental per tal de conèixer la seva teoria ètica sobre la moral del sentiment. A tots dos libres, però, tampoc no se'ls va prestar gaire atenció. Aquesta mateix any 1751 comença a redactar Diàlegs sobre la religió natural,  que es publicaran pòstumament (1779). Havent complit quaranta anys escriu una Història de Gran Bretanya, que durant anys ha estat considerada la seva obra principal -encara se'l cita a llibres de consulta com <<David Hume: Historiador>>. Aquest mateix any 1762, Roma posa a l'Índex de llibres prohibits les obres de Hume. A partir de 1763, comença la seva carrera diplomàtica: acompanya Lord Hertford a l'ambaixada de París, on tasta la fama en la societat parisenca i entra en contacte amb els enciclopedistes. Torna a Anglaterra, acompanyat del seu amic J.J. Rousseau i, després de renunciar a una sots-secretaria d'Estat a Londres, torna a Edimburg (1769). Mor el 25 d'agost de 1776, d'una malaltia dels intestins. L'any següent apareix, pòstuma, l'obreta La meva vida, escrita per ell mateix, pocs mesos abans de morir.

En els molts ambients en què es va moure va ser sempre popular pel seu bon humor i pel seu enginy. Fins i tot, un personatge tan esquerp com Rousseau, va arribar a considerar la possibilitat d'anar a viure a Anglaterra només perque Hume hi vivia. A França se'l coneixia com <<le bon David>>; i a Edimburg, el carrer on va viure continua anomenant-se St. David's Street en el seu honor.

Hume és una figura extraordinàriament atractiva que hauria de considerar-se igualment com a part integrant de la gran florida intel.lectual que es va produir a Edimburg en el segle XVIII, coneguda actualment com a Il.lustració escocesa. Amb les figures de David Hume, Adam Smith i James Boswell, la il.lustració escocesa va donar a la llengua anglesa els seus més importants filòsofs, economistes i biògrafs respectivament. I els tres es coneixien. Adam Smith va ser un dels millors amics de Hume, a més d'estar-hi molt influenciat. Boswell tenia la intenció d'escriure la biografia de Hume, però desgraciadament no ho va fer.

El nostre autor comença amb una sèrie de defmicions. Anomena percepció qualsevol cosa que pugui presentar-se a la ment, adés emprant els nostres sentit.s, adés impulsats per la passió, adés exercint els nostres pensamenl.s o la nostra reflexió. Divideix les nostres percepcions en dues classes: impressions i idees. Quan sentim una passió o emoció de qualsevol tipus o tenim imatges dels objectes externs transmeses pels nostres sentits, la percepció de la ment l’anomena impressió, paraula que empra en un sentit nou. Quan reflexionem sobre la passió o l'objecte que no és present, aquesta percepció l'anomena idea. Per tant, les impressions són les nostres percepcions més vives i  fortes; idees, les que són més pàl.lides i dèbils. Aquesta distinció és evident, tant com la que hi ha entre sentir i pensar.

La primera proposició que avança és que totes les nostres idees o percepcions dèbils es deriven de les nostres percepcions fortes, i que no podem pensar mai en cap cosa que no hàgim vist fora de nosaltres o sentit en les nostres ments. Aquesta proposició sembla equivalent a aquella que tant d'esforç li va costar d'establir a Locke: no hi ha idees innates. [...]

El nostre autor pensa «que cap descobriment podria haver-se fet amb més facilitat per decidir totes les controvèrsies relatives a les idees que el següent: les impressions són sempre les que les precedeixen i tota idea amb què es basteix la imaginació fa primer la seva aparició en una impressió precedent. Aquestes darreres percepcions són tan clares i evidents que no admeten controvèrsia, si bé moltes de les nostres idees s6n tan fosques que és quasi impossible fins i tot per a la ment que les forma de dir-ne exactament la naturalesa i la composició». D'acord amb això, quan una idea és ambigua, el nostre autor apel.la sempre a la impressió, que ha de tornar-la clara i precisa. I quan sospita que un terme filosòfic no té cap idea annexa (cosa molt freqüent), pregunta sempre: de quina impressi6 deriva aquesta idea? I en cas de no poder-s’hi adduir cap impressió, conclou que el terme és del tot irrellellevant. Així és com examina les idees de substància i essència, i f6ra desitjable que aquest mètode rigor6s fos més practicat en tots els debats filosòfics. (EXTRACTE)

[L'associació d'idees]

Al llarg d'aquest llibre es mostren grans pretensions per aconseguir importants descobriments filosòfics; si alguna cosa, però, pot donar dret –a l’autor- a un nom tan gloriós com el d'inventor, és l'ús que fa del principi de l'associació d'idees, que intervé en tot dins la seva filosofia. La nostra imaginació té una gran autoritat sobre les nostres idees, i no hi ha idees que -sent diferent entre elles- no pugui separar, unir, o compondre en totes les variacions de la ficció. Però malgrat la força de la imaginació, existeix un lligam o unió secreta entre certes idees particulars, i és la causa que la ment les uneixi amb més freqüència, tot fent que, en aparèixer l'una, s'introdueix l’altra. D'aquí sorgeix allò que anomenem l'«apropos» del discurs, d'aquí la connexió d'un escrit, i d'aquí l'enfinall o cadena de pensaments que un home manté de rnanera natural, fins i tot en el més vague somieig. Aquests principis d'associació es redueixen a tres: semblança; un quadre ens fa pensar naturalment en l’home que hi és pintat. Contigüitat; quan es menciona sant Denís, ens ve, naturalment, la idea de París. Causalitat; quan pensem en un fill acostumem a dirigir la nostra atenció cap al pare. Serà fàcil de concebre quines conseqüències tan importants per a la ciència de la naturalesa humana se’n segueixen si considerem que -pel que fa a la ment- són els únics vincles que reuneixen les parts de l'univers, les unes amb les altres, o ens posen en connexió amb qualsevol persona o objecte exterior a nosaltres. Perquè, com és només per mitjà del pensament que una cosa pot operar sobre les nostres passions, i com sigui que aquests principis són els únics lligams dels nostres pensaments, són realment per a nosaltres el ciment de l'univers; i totes les operacions de la nostra ment necessiten dependre’n en gran mesura. [EXTRACTE]

[EI fonament de les qüestions de fet]

Tots els raonaments sobre qüestions de fet semblen fonamentar-se en la relació de causa i efecte. Només per mitjà d’aquesta relació podem anar més enllà del que es fa evident a la memòria i als sentits nostres. Si haguéssiu de preguntar a algú per què creu en una determinada qüestió de fet no present -per exemple, que el seu amic ha arribat al país o bé que és a França-, ell us donaria una raó, que no seria més que un altre fet: com ara una carta rebuda, o que coneixia les intencions i decisions del seu amic. Si una persona troba un rellotge o un artefacte qualsevol a una illa deserta, conclourà que alguna vegada, allí, hi ha existit homes. Tots els nostres raonaments sobre el fet són d'igual naturalesa. I en aquest camp se suposa constantment que hi ha una connexió entre el fet present i el que inferim. Si no hi hagués res que els lligués, la inferència seria molt precària. Sentir una veu articulada i un discurs racional a les fosques ens assegura que allí hi ha alguna persona. Per què? Perquè són efectes que porten la marca humana i s’hi relacionen íntimament. Si destriem minuciosament tots els altres raonaments d’aquesta naturalesa, descobrirem que es fonamenten tots en la relació de causa i efecte i que aquesta relació és pròxima o remota, directa o col.lateral. Calor i llum són efectes col.laterals del foc, i qualsevol d'ells pot inferir-se justificadament a partir de l'altre.

(Investigació sobre l'enteniment humà)

 És evident que tots els raonaments sobre qüestions de fet es basen en la relació de causa i efecte, i que no podem mai inferir l'existència d'un objecte a partir d'un altre, llevat que estiguin connectats entre ells mediatament o immediatament. Així, doncs, per entendre aquests raonaments hem d'estar perfectament familiaritzats amb la idea de causa; per això hem de cercar al nostre entorn per trobar alguna cosa que sigui causa d'una altra cosa.

Heus aquí una bola de billar quieta sobre la taula, i una altra que es mou ràpidament cap a ella. Ambdues topen i la bola que anteríorment estava en repòs es posa ara en moviment. Aquest és un exemple tan perfecte de la relació causa i efecte com qualsevol altre que puguem conèixer, sigui per sensació, sigui per reflexió. Però examinem-lo: és obvi que totes dues boles van entrar en contacte abans que fos comunicat el moviment i que no hi ha hagut cap interval entre la topada i el moviment. La contigüitat en el temps i en lloc és, per tant, una círcumstància exigida per a l’actuació de totes les causes. També és evident que el moviment que en fou la causa és anterior que el moviment que en fou l'efecte. La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància exigible a tota causa. Però això no ho és tot. Provem amb altres boles del mateix material i que estiguin en una situació semblant: hi trobem sempre que l'impuls d'una bola produeix indefectiblement el moviment d'una altra. Heus aquí, per tant, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l'efecte. Tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a l'efecte. Més enllà d'aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir en aquesta causa. La primera bola en moviment toca la segona, i immediatament la segona es posa en moviment; i quan provo l'experiment amb boles iguals o semblants, en circumstàncies iguals o semblants, trobo que el moviment i el contacte d'una bola segueix sempre el moviment de l'altra. Per més voltes que li doni, a aquesta qüestió, i per més que l'examini, jo no hi veig res més.

Aquest és el cas en què tant la causa com l'efecte estan presents als sentits. Vegem ara en què es fonamenta la nostra inferència quan concloem a partir de l'una que l'altra ha existit o existirà. Suposem que veig una bola que es mou en línia recta cap a una altra; concloc, tot seguit, que toparan i que la segona es posarà en moviment. Aquesta és la inferència de la causa a l'efecte i d'aquests tipus són tots els nostres raonaments en el capteniment de la vida: en això es fonamenta tota la nostra creença històrica, i d'aquí prové tota la filosofia -amb les úniques excepcions de la geometria i l'aritmètica-. Si podem explicar aquesta inferència a partir de la topada d'ambdues boles, podem retre compte d'aquesta operació de la ment en tots els casos.

Si un home, per exemple Adam, hagués estat creat amb l'enteniment vigor6s, però sense gens ni mica d'experiència, mai no hauria pogut inferir el moviment de la segona bola a partir del moviment i de l’impuls de la primera. No hi ha res que la raó vegi en la causa que sigui capaç de fer-ne inferir l'efecte. Tal inferència, si fos possible, equivaldria a una demostraci6, en fonamentar-se simplement en la comparació d'idees. Però cap inferència de la causa a l'efecte pot valer com a demostració, i d'això en tenim aquesta prova evident: la ment pot concebre sempre que qualsevol efecte es deriva de qualsevol causa, i que a qualsevol esdeveniment en pot seguir un altre qualsevol: tot allò que concebem és possible, almenys en un sentit metafísic; però on sigui que tingui lloc una demostració, el contrari és impossible i implica una contradicció. No hi ha, doncs, cap demostració per a la conjunció causa i efecte. Aquest és un principi admès generalment per tots els filòsofs.

Així, doncs, hauria estat necessari que Adam (en el cas de no haver estat inspirat) hagués tingut experiència de l'efecte que es deriva de l'impuls d'una d'aquestes boles. Hauria d’haver vist, en diversos moments, que tan bon punt una de les boles topava amb l'altra, sempre es movia la segona. Si ho hagués vist prou vegades, sernpre que veiés moure’s una bola cap a l'altra hauria conclòs, indefectiblement, que la segona també es mouria. El seu enteniment s'anticiparia a la seva visió, i arribaria a una conclusió d'acord amb la seva experiència passada.

D'això es desprèn que tots els raonaments referents a la causa i l'efecte es basen en l'experiència, i que tots els raonaments que es dedueixen de l'experiència es basen en el supòsit que el curs de la naturalesa continuarà sent uniformement el mateix. Concloem que causes semblants, en circumstàncies semblants, produeixen sempre efectes semblants. Ara val la pena de detenir-se a considerar què és allò que ens determina a treure una conseqüència tan important.

És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de contimuar sent el mateix d'una manera uniforme i que el futur ha d'estar d'acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui fals, i és possible que el curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que Adam no podia tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur havia d'estar d'acord arnb el passat. Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podem provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui provada no admetrà cap prova que no es basi en l'experiència. Però aquesta, quan es basa en el passat, no pÒt ser cap prova de res per al futur, si no és que admetem el supòsit que hi ha una semblança entre ells (passat i futur). Aquest és, per tant, un punt que no pot admetre cap prova, en absolut, i que donem per suposat sense cap prova.

Estem determinats, només pel costum, a suposar el futur d'acord amb el passat. Quan veig una bola de billar que es mou en direcció a una altra, la meva ment és moguda de manera immediata per l’hàbit cap a l'efecte acostumat i anticipo la meva visió en concebre la segona bola en moviment. No hi ha res en aquests objectes, considerats en abstracte, i independent de l'experiència, que em porti a una conclusió semblant; i, fins i tot després d’haver tingut l'experiència de molts efectes d'aquests tipus repetits, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l'efecte estarà d'acord amb l'experiència passada. Les forces mitjançant les quals operen els cossos són totalment desconegudes. Nosaltres en percebem només les seves qualitats sensibles. I, ¿quina raó tenim per pensar que les mateixes forces hagin d'estar sempre connectades amb les mateixes qualitats sensibles?

Així, doncs, no és la raó la guia. de la vida, sinó el costum. Només ell determina la ment, en tots els casos, a suposar que el futur estarà d'acord amb el passat. Per més fàcil que pugui semblar aquest pas, la raó no podria dur-lo a terme ni per tota l'eternitat. [EXTRACTE]

El jo, tan segur i estable en els racionalistes, es converteix en un conjunt de percepcions que se succeeixen amb gran rapidesa. Trobarem estats de consciència i impressions, però no trobarem el jo pensant.

<<Quan penetro de la manera més íntima en allò que anomeno el meu jo, caic sempre en alguna percepció particular, de calor, fred, llum, obscuritat, amor odi. Mai no puc aprehendre'm a mi mateix sense una percepció, i no puc observar mai res més que percepcions>>.

Acabaré les disquisicions d’aquest autor, tot comentant dues opinions que sembla que li s6n peculiars, com ho són gairebé tota la resta. Afirma que l’ànima, en la mesura en què podem concebre-la, no és res més que un .sistema o una successió de percepcions diferents –com les de calor i fred, amor i odi, pensaments i sensacions-, totes elles reunides, però mancades de simplicitat o identitat perfectes. Descartes defensava que el pensament era l'essència de la ment, no aquest o aquell pensament, sinó el pensament en general. Això ens sembla que és del tot inintel.ligible, ja que tot allò que existeix és particular, i així ho han de ser també les nostres percepcions particulars que formen les nostres ments. Recalco que formen les nostres ments, no que hi pertanyen. La ment no és una substància en la qual s'afegeixen les percepcions. Aquesta noció és tan inintel.ligible com la noció cartesiana que el pensament, o la percepci6 en general, és l'essència de la ment. No tenim idea de cap tipus de substància, perquè només tenim idees d’allò que prové d’alguna impressió, i no tenim cap impressió de cap substància, ja sigui material o espiritual. No coneixem res més que qualitats i percepcions particulars. Pel que fa a la idea de cos, un préssec -per exemple- és tan sols la idea d'un tast, d'un color, d'una figura, d'unes dimensions, d'una consistència, etc. De la mateixa manera, la nostra idea de ment és només la idea de percepcions particulars, sense noció de cap cosa que pugui anomenar-se substància, simple o composta. [EXTRACTE]

[Escepticisme]

De tot allò que s'ha dit, el lector percebrà fàcilment que la filosofia inclosa en aquest llibre és molt escèptica, i tendeix a donar-nos una noció de les imperfeccions i límits estrets de l'enteniment humà. Gairebé tot raonament humà es redueix aquí a l'experiència, i la creença que l'acompanya s'explica només com un sentiment peculiar o una concepció vívida produïda per l'hàbit. Però això no ho és tot: quan creiem en una cosa qualsevol de l'existència externa, o quan suposem que un objecte existeix després de deixar de percebre'l, aquesta creença no és res més que un sentiment del mateix tipus. El nostre autor insisteix en altres -i variats- tòpics escèptics, i conclou, resumint, que assentim a les nostres facultats i emprem la nostra raó només perquè no ho podem evitar. La filosofia ens convertiria totalment en pirrònics, si la naturalesa no fos massa forta per impedir-nos-ho.

Malgrat el to moderat de Hume, les seves teories van causar una vertadera revolució i van capgirar algunes de les preteses <<certeses>>. La psicologia substitueix la lògica, el costum les veritats irrefutables, i el sentiment la raó.

El missatge més rupturista i més modern de la seva filosofia és el protagonisme dels sentiments, no sols en els aspectes morals i polítics, sinó també en el coneixement teòric.

EL PENSAMENT  MÉS VIU ES INFERIOR A LA SENSACIO MES ESMORTEÏDA (Investigació, II, 11)

Tal com diuen els filòsofs de la ciència, per entendre un autor cal tenir present el context de descobriment i no solament el de justificació. Preguntem-nos, doncs, què pretenia Hume?

Hume, com tot filòsof, aspirava a revolucionar el món de la filosofia. I ho intentà per dues vies convergents:

• La 1a és clarament exposada en el subtítol del Tractat: Un intent d'introduir el mètode experimental de raonament en els temes morals.
• La 2ona. És el retruc de la 1ª: el mètode experimental serà l'arma adient per combatre les hipòtesis no provades; és a dir, els prejudicis i creences que retarden el progrés del coneixement en la recerca de la veritat.

Tots dos objectius queden clarament expressats en la 1a Investigació (Investigació sobre l'enteniment humà) on Hume emprèn la tasca d'aplicar el mètode experimental a l'estudi de l'enteniment humà.

Per tal de rebutjar definitivament les creences no fonamentades, cal endinsar-se en la naturalesa de l'enteniment i comprovar si té prou capacitat i poder per esbrinar les complexes qüestions que la metafisica li planteja. De Malebranche aprèn Hume que el coneixement de nosaltres mateixos és el més agradable i mes necessari (profitós). Conèixer el món exterior és conèixer les nostres percepcions del món exterior. La tesi enunciada per Berkeley, esse est percipi, és mantinguda en els trets més essencials per Hume: la filosofia natural és una construcció a partir de determinats fenòmens mentals. Si podem arribar a esbrinar la naturalesa i els principis d'aquests fenòmens, podrem explicar la naturalesa en general. Aquestes eren les intencions.

Preguntem-nos ara quines foren les seves conclusions o la resposta a la pregunta: ¿com funciona l'enteniment humà? ¿És possible distingir les deduccions vàlides de les fal.làcies? És a dir, ¿podem fixar els límits de la raó? La resposta de Hume es podria resumir en la seva frase: «el costum és el gran guia de la naturalesa humana». Veiem, ara, els passos donats (sobretot, a través de l'Investigació sobre l'enteniment humà) d'on surt la susdita afirmació.

Tota idea deriva d'una impressió sensible

• El pensament o les percepcions de la ment no són res de diferent de les idees derivades de les impressions rebudes del món exterior. A partir d'unes idees. simples, el pensament va component, imaginant, diferents combinacions, de tal manera que és possible qualsevol combinació, llevat de les contradiccions lògiques. Podem pensar, per exemple, un cavall virtuós, però no un cercle quadrat. La imaginació només té un limit: la lògica; no podem pensar il.lògicament.

Impressions i idees, elements del coneixement

Hume, a l'igual que Aristòtil, constata que en nèixer, el nostre enteniment, «és com una pissarra sense res escrit» (tanquam tabula rasa) i que necessita trobar-se en presència de l'objecte per poder-lo conèixer. Així, doncs, el coneixement de la realitat no es innat sinó adquirit. «Tots els coneixements que adquirim d'aquest món exterior els adquirim a través dels sentits».

Hume no estava gens satisfet de la manera amb què Locke utilitzava eI terme idea per referir-se a tot allò que coneixem, (EI color que veiem, el dolor que sentim, eren anomenats idees per Locke). En conseqüència reservà la paraula idea per designar només certs continguts del coneixement. Ara veig aquesta pàgina i tanco a continuació els ulls tot tractant d'imaginar-la. En tots dos casos estaré percebent (o coneixent) aquesta pàgina, encara que hi ha una nlotable diferència: la percepció d'aquesta pàgina és més viva quan la veiem que quan la imaginem. Al primer tipus de percepcions l'anomena Hume impressions (coneixement a través dels sentits, resultat de les sensacions), al segon tipus l'anomena idees (representacions o còpies d'aquelles en el pensament). Les idees són més dèbils, menys vives que les impressions. Això posa, demés, de manifest que les idees procedeixen de les impressions, són les seves imatges o representacions,

Hume va instaurar el principi de la còpia, amb l'ajuda del qual distingirà la idea amb sentit de la que no en té, segons es pugui identificar, o no, la impressió que l'ha originada; aquella idea a la qual no es pot assignar una impressió sensible com a origen haurà de ser rebutjada.

Les percepcions poden ser simples o complexes. Per tant, hi ha impressions simples i complexes, i idees simples i complexes. Les percepcions simples, tant si són impressions com idees, són les que no admeten distinció ni separació (per exemple, un color). Les percepcions complexes, tant les impressions com les idees, són aquelles que permeten distingir-ne parts (per exemple, un quadre).

Les impressions poden ser:

• de sensacions (l'olor de la rosa que. tenim a la mà; l'olor a herba fresca). .
• de passions (l'excitació d'un petó passional; l'amor cap a la persona estimada mentre l'abracem)
• d'emocions (el que sentim quan comprovem que ens estima; la vermellor d'aquella situació enutjosa).
• de reflexions: les impressions de reflexió es deriven de les nostres idees (les idees poden generar noves impressions); pensar en l'accident de l'estiu encara ens fa esgarrifar.

L'associació d'idees

• La imaginació combina les idees simples d'acord amb tres principis d'associació: la semblança, la contigüitat i la relació causa-efecte. Aquesta última relació és el model i el principi de qualsevol inferència empírica: associem dos fets diferents pensant que l'un és l'efecte de l'altre.

Les idees no estan en la nostra consciència aïllades unes de les altres, cada idea és com un àtom (atomisme psicològic de Hume), però són àtoms que s'enllacen els uns amb els altres; és el fenomen de l'associació d'idees.

La imaginació i la memòria són les facultats que ens permeten transformar les impressions en idees, en fer-les aparèixer novament en la ment. La memòria conserva l'estructura i l'ordre de les impressions originals. La imaginació pot alterar-ne l'ordre, i per això l'associació d'idees en depèn.

Ara bé, tot i que la imaginació pot ajuntar i separar les idees simples com vulgui, aquestes operacions no es realitzen totalment a l'atzar, sinó que hi ha algun principi universal que fa possible una certa regularitat associativa de les idees (una idea tendeix a portar de forma natural a una altra idea). Hume descriu aquest principi com «una força suau» que actua sobre la imaginació en la formació d'idees complexes. Segons Hume les qualitats o lleis associatives són tres: semblança, proximitat temporal o local, i causa i efecte. Aquestes lleis les compara Hume a la de l'atracció universal entre masses descoberta per Ne\vton. La relació causa i efecte és, segons Hume, la que produeix una connexió més forta en la imaginació; també és la més emprada i, per tant, la que més determina la nostra forma de pensar.

Operacions de l'enteniment: relacions d'idees i qüestions de fet

• Això vol dír que els fets són percepcions immediates, atomitzades; d'un fet qualsevol, no se'n deriva, en principi, cap altre fet; tan sols podem associar les ­idees corresponents als fets empírics d'acord amb les lleis d'associació esmentades.

Després d'haver tractat de l'origen de les idees i de l'associació d'idees, Hume tracta dels enllaços d'idees que anomenem proposicions, i que constitueixen l'objecte de l'enteniment en tot allò que raona. Les distingeix segons relacions d'idees i qüestions de fet -distinció equivalent a la de Leibniz entre veritats de raó i veritats de fet, o a la clàssica, des de Kant, de judicis analítics i sintètics- i planteja la qüestió fonamental d'aquesta obra: només mitjançant la relació de causa i efecte pot l'enteniment anar mé enllà dels simples fets coneguts per experiència, és a dir, pot raonar sobre qüestions de fets.

Les relacions d'idees són simples operacions de l'enteniment per mitjà de les quals la ment analitza i compara el significat de les idees posseïdes i la seva relació lògica, independentment de l'experiència. Es componen d'enunciats analítics i necessaris, on el contrari és impossible, i per això formen veritats de raó. Hume inclourà entre les relacions d'idees els enunciats propis de ciències com l'algebra, l'aritmètica i la geometria -ciències formals- i tota afirmació intuïtivament o demostrativament certa, per exemple: «El quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat dels dos costats». La segona classe, o qüestions de fet, són connexions o relacions captades per l'experiència, i que l'enteniment accepta com a raonaments sobre fets. Són variables i el seu contrari no implica contradicció. Per exemple: «El sol sortirà demà». La seva veritat no pot ser deduïda per l'anàlisi lògica dels continguts de les idees; es tracta, doncs, d'enunciats a posteriori. Segons Hume, tots els nostres raonaments sobre qüestions de fet es fonamenten en la relació de causa i efecte, i només a través d'ella podem anar més enllà del simple fet que ens mostren la memòria i els sentits.

La crítica al principi de causalitat

Com hem dit abans, la relació causa-efecte és, segons Hume, el fonament de tota inferència empírica. L'efecte ens suggereix la causa i la causa ens recorda l'efecte; aixi enllacem les nostres idees. Tanta és la importància que dóna Hume a aquest tipus de relació que dedica a explicar-la gairebé la Investigació sencera. I en l'anàlisi d'aquesta relació tenim la mostra més genuïna del seu escepticisme. Perquè Hume ens diu que la relació causa-efecte no és un principi de la raó, sinó el producte d'un hàbit empíric. En aplicar el mètode experimental a l'associació d'idees, Hume observa que «hom no descobreix les causes i els efectes per la raó, sinó per l'experiència». Després d'haver comprovat un cop i un altre cop que el sol surt cada matí, que el foc crema o que el pa és un aliment bo, estableixo una connexió entre ambdues idees. ¿Quin poder ocult hi ha darrera la connexió? L'experiència no me'n diu res; només em permet d'esperar que d'ara endavant tot succeirà de la mateixa manera. És a dir, de l'experiència no es pot inferir la seguretat absoluta que el futur serà sempre igual al passat, que el curs de la natura no canviarà. Només tenim seguretat del que ja ha succeït; preveure el futur, però, és tota una altra cosa. L'antidogmatisme de Hume no li permet de deduir d'uns fets aïllats uns principis generals i immutables.

Arribem amb això al darrer punt de la teoria del coneixement de Hume. No hi ha principis (lleis) sinó creences. La creença és un sentiment provocat per la conjunció d'una sèrie de fets que estem acostumats a veure plegats. Les lleis naturals són «creences naturals». Hume rep per això el qualificatiu de «naturalista», perquè redueix allò que sempre fou considerat com lleis físiques, i fins i tot les lleis lògiques, a trets psicològics.

Dels punts ara exposats deriva un concepte de necessitat prou original. Entre una causa i el seu efecte podem dir que hi sentim una «connexió necessària». Malgrat que, de fet, l'experiència no ens deixa veure la connexió, el poder ocult, entre la causa i l'efecte (l'experiència no ens explica per què l'efecte Y ha d'anar precedit de la causa X), el que fa és assabentar-nos que ha succeït així una vegada i una altra i una altra; però no ens permet de deduir res d'aquest costum, tan sols ens fa creure que el curs de la natura no canviarà. (La idea de causa, entesa com a connexió necessària, no prové ni d'una impressió de sensació ni d'una impressió de reflexió. La idea de «connexió necessària» prové del costum: el costum que adquirim no per una sola experiència, sinó per un seguit d'experiències de fets similars; l'experiència passada ens mou a esperar el fet habitual. La nostra ment sent, en la seva imaginació, una necessitat, una. connexió necessària: la determinació o inclinació, produïda pel costum a passar -segons les regles de la contigüitat i la semblança de l'associació de les idees- d'un objecte a l'altre, i anomenem a l'un causa i a l'altre efecte. És adir, la inferència causal -en tot allò que implica necessitat- només existeix en la ment, no en les coses. Existeix com a creença induïda pel costum. L'experiència només ens certifica la conjunció constant dels fets) És a dir, la seguretat que ens donen els fets manifesta la inseguretat de qualsevol principi que aspiri a transcendir-los. Dels fets no se'n pot inferir mai generalitats (immutables i precises). L'experiència marca les fronteres de la raó. En desconfiar del raonament inductiu i deductiu (llevat de l'àmbit de la matemàtica on la deducció sí que és vàlida), Hume pretén eliminar tots els objectes de coneixement que hom pren per evidències quan només són possibilitats. Una anècdota ens ho aclareix. Boswell, clergue amic de Hume, permanentment preocupat per l'ateisme del nostre filòsof, li preguntà un cop si no seria possible l'existència d'un món futur; Hume contestà dient que si «era possible que un tros de carbó posat damunt del foc no es cremés (...), encara era més irracionalment fabulós pensar que podia existir per sempre més»

Crítica al concepte de substància. La realitat exterior

En Locke la realitat extramental és la causa de les nostres impressions. Ara bé, aquesta inferència és invàlida, segons Hume, ja que no va d'una impressió a una altra impressió, sinó de les impressions a una pretesa realitat que està més enllà d'elles i de la qual no tenim, per tant, cap impressió o experiència. La creença en l'existència d'una realitat corpòria distinta de les nostres impressions és, doncs, injustificable tot apel.lant a la idea de causa.

Si en precisar la idea de causa, diu Hume, el que fem és confondre la successió o conjunció temporal de fenòmens amb la connexió necessària de fenòmens, quan, seguint els racionalistes, parlem de substàncies fem una confusió semblant, però en l'àmbit espacial i temporal alhora. La substància, la de la poma, per exemple, no és més que una connexió de característiques o impressions al llarg del temps i l'espai que imaginem que pertanyen necessàríament a un mateix substrat. La substància, per tant, no té base sensible i és una idea complexa confusa, perquè no es fonamenta en una impressió corresponent, sinó en un feix d'impressions que imaginem unides en un substrat.

D'altra banda, l'existència del jo com a substància, com a subjecte permanent dels nostres actes psíquics, no pot justificar-se apel.lant a una pretesa intuïció (Descartes), ja que només tenim intuïció de les nostres idees i impressions i cap impressió és permanent, sinó que unes succeeixen a unes altres de manera ininterrompuda. El jo o persona no és cap impressió, sinó allò a què se suposa que les nostres idees i impressions es refereixen. Si alguna impressió originés la idea del jo, dita impressió hauria de restar invariable a través del curs total de la nostra vida, ja que se suposa que el jo existeix d'aquest mode. Això no obstant, no hi ha impressions constants i invariables. Dolor i plaer, tristesa i alegria, passions i sensacions succeeixen unes a les altres i mai no existeixen totes alhora. En el Tractat diu Hume: «Si algú, darrera una reflexió seriosa i sense prejudicis, pensa que té una noció distinta del seu jo, he de confessar que no puc continuar discutint amb ell. Tot el que puc concedre-li és que a la millor estigui tant en allò cert com jo, per la qual cosa som essencialment distints en aquest aspecte. Tal vegada ell percebi quelcom simple i permanent que anomena el seu jo; per la meva part, estic segur que en mi no hi ha dit principi».

No existeix, doncs, el jo com a substància distinta de les impressions i idees, com a subjecte de la sèrie dels actes psíquics. D'altra banda, aquesta afirmació radical de Hume no permet explicar fàcilment la consciència que tots tenim de la nostra pròpia identitat personal. Per explicar la consciència de la pròpia identitat, Hume recorre a la memòria: gràcies a la memòria reconeixem la connexió existent entre les distintes impressions que se succeeixen; l'error consisteix que confonem successió amb identitat.

A pesar que els principis dels quals partia l'obligaven a arribar a aquesta conclusió, Hume s'adonà que la seva explicació no és plenament satisfactòria, tot adoptant una actitud resignadament escèptica. Així, doncs, la idea de substància no es deriva de cap impressió: és «una col.lecció d'idees simples unides per la imaginació». En altres paraules, no hi ha cap realitat que s'anomeni substància. Substància és només un nom que es refereix a un conjunt de qualitats d'una cosa.

Sobre l'existència de Déu, Locke i Berkeley havien utilitzat la idea de causa, el principi de causalitat, per a fonamentar l'afirmació que Déu existeix. Segons Hume, aquesta inferència és també injustificada, perquè no va d'una impressió a una altra, sinó de les nostres impressions a Déu, que no és objecte de cap impressió. Déu no és objecte de cap impressió, per tant la seva existència no es pot demostrar racionalment, així com tampoc no es pot demostrar la seva no existència. Hume no era cristià, però tampoc no era un ateu convençut. Era allò que anomenem un agnòstic.

Tal com hem dit, la Investigació és una reelaboració del Tractat, llevat d'algunes modificacions, una de les quals és precisament el capítol sobre els miracles i la Providència divina que no aparegueren en el primer escrit. Amb la introducció d'aquests capítols Hume buscava la discussió i la critica, les discrepàncies que no arribaven a provocar les especulacions metafisiques. La recerca d'atenció i el desig intens d'acabar amb les supersticions van originar aquests arguments igualment enllaçats amb la teoria de la causalitat. Un miracle no podrà ser mai el fonament d'una religió, pensa Hume; i afegeix irònicament: la religió mateixa és ja un miracle. Tampoc l'experiència no ens dóna proves suficients de l'existència d'un Déu creador i provident. Ambdues idees són incoherents amb els fets. 1) els miracles subverteixen tots els principis del costum o l'experiència; caldria un argument molt poderós perquè les creences miraculoses passessin al davant de les creences habituals en el curs natural de les coses; 2) la demostració teleològica de l'existència de Déu -inferència d'un Ésser diví a partir de l'ordre de la natura- és absurda, ja que la causa sempre ha de ser proporcional a l'efecte, i els atributs de Déu són qualitativament molt superiors als seus efectes. La idea d'una causa intel.ligent ha de ser rebutjada com un principi «incert i inútil», com ho és igualment la idea d'una Providència o una justícia suprema. El costum no ens deixa preveure un final just.

Si la raó no és el principi del coneixement teòric, encara menys ho serà del coneixement pràctic, de la moral. Es Hume qui denuncia per primera vegada allò que des de Moore i els filòsofs analítics coneixem com «fal.làcia naturalista»: la impossibilitat de deduir lògicament el «deure» (l'haver de ser) de l'«ésser», un judici de valor de la descripció d'un fet.

De la mateixa manera que en la relació causa-efecte transcendim els sentits i el poder de la raó, tampoc la distinció moral entre vicis i virtuts no és ni observable empíricament pels sentits ni deduïble racionalment: les distincions morals deriven d'un sentiment intern que estableix una mena de «conexió necessària», un costum, entre la visió de determinats comportaments i la nostra aprovació o desaprovació. Així, Hume pot sorprendre'ns dient coses com aquesta: «No és contrari a la raó preferir la destrucció del món a la ferida del meu dit». No és contrari a la raó, però sí contrari a la «simpatia», un sentiment arrelat en la naturalesa humana, d'on surten i on es fonamenten els judicis morals.

Fenomenisme i escepticisme

Si ni l'existència d'un món distint de les nostres impressions ni l'existència de Déu són racionalment justificables, ¿d'on vénen les nostres impressions? (per a Locke procedeixen del món exterior i per a Berkeley, de Déu). L'empirisme de Hume no permet contestar a aquesta pregunta. Senzillament no ho sabem ni podem saber-ho: pretendre contestar aquesta pregunta és pretendre anar més enllà de les nostres impressions i aquestes constitueixen el límit del nostre coneixement. Tenim impressions, no sabem d'on procedeixen, això és tot.

Els principis empiristes de la filosofia de Hume l'aboquen, en última instància, al fenomenisme i a l'escepticisme. En efecte: d'una banda, les impressions aïllades. són dades primitives a les quals no és possible ja cercar cap justificació; de l'altra, les percepcions apareixen associades entre si, sense que sigui possible descobrir connexions reals entre elles, sinó solament la seva succesió o contigüitat. No és possible, doncs, de trobar un fonament real de la connexió de les percepcions. Ni coneixem una realitat exterior distinta, de les percepcions, ni coneixem tampoc una substància pensant o jo com al seu subjecte. Només coneixem les percepcions, la realitat queda reduïda a aquestes, a mers fenòmens (allò que apareix o es mostra). Aquest és el sentit del fenomenisme de Hume. El fenomenisme comporta una actitud escèptica: "... Si les nostres percepcions tinguessin com a subjecte quelcom simple i individual, o bé,si la ment percebés alguna connexió real entre elles, desapareixeria la dificultat del cas. Per la meva part, he de demanar que se'm permeti ser escèptic i he de confessar que aquesta dificultat escedeix la meva capacitat d'enteniment" (Tractat, apèndix)

L'únic axioma que pot ser imputat a Hume és el que li serveix de guia metòdica: la fe o la creença en la validesa absoluta de l'experiència, una experiència que, a més a més, sembla ésser idèntica per a tothom. A partir d'aquí, tot ha de ser conquistat i descobert de mica en mica, sense hipòtesis de cap tipus i sense prejudicis que barrin el camí. Així, la lògica és substituïda per la psicologia, les veritats irrefutables per la força del costum, la raó pel sentiment. Només pot ser dit allò que recolza en l’experiència. Evidentment, Hume és un positivista. Però ho és un sentit molt ampli, que no exclou cap tipus de fet. Els fets els sentim, i per això té el mateix fonament la creença que el foc em cremarà si m'hi acosto, que el sentiment a favor de la fidelitat de l'amic.