Els estels

Els estels romanen fixos al cel durant tota la nit, però, si ens hi fixem bé i durant una bona estona, sembla que es desplacen pel firmament tal i com podem veure a la fotografia de sota. Aquesta imatge del moviment dels estels s'aconsegueix amb una càmera fotogràfica que permeti deixar l'objectiu obert durant un determinat espai de temps. A la fotografia posterior a aquesta que comenten, podem observar com totes les estrelles del cel segueixen una trajectòria circular llevat d'una que se situa al centre de totes i que s'anomena Polar, ja que sempre assenyala el nord al hemisferi nord de la Terra. En realitat, aquest moviment dels estels és aparent, es a dir, no és real. Realment qui es mou és la Terra, que gira sobre sí mateixa en un moviment que es diu de rotació. Aquest moviment és el que provoca l'efecte del moviment aparent dels estels.

Vida dels estels

Els estels tenen diferents colors com podem comprovar en la fotografia anterior: n'hi ha que són blancs, altres són blaus, n'hi ha de vermells i grocs. Cada color indica diferents temperatures, diferents grandàries, diferents masses. Quant major és un estel, més calent està, més brilla i més ràpidament està cremant el seu combustible i, per tant, la seva vida. Els estels més petits són més freds i brillen menys.

L'espai està ple de la matèria amb que es formen els estels. Les nebuloses proporcionen el gas i la pols a partir dels quals es formen els estels. Aquesta pols està composta de partícules irregulars de carboni o de silici.

Estels i pols còsmica en la nebulosa de la Llacuna

Els estels comencen amb una lenta acumulació de gas i pols còsmica. La atracció de la gravetat atrau més material que comença a contraure's. La contracció provoca que la temperatura i la pressió comencin a pujar lentament. A 15 milions de graus Celsius, al centre de l'estel, es produeix la fusió nuclear de l'hidrogen. L'energia provocada per aquesta fusió nuclear contraresta cap en dins la força de la gravetat. Durant tota la seva vida, aquestes dues forces determinaran els diferents estadis de la vida d'un estel.

Gasos a la Gran nebulosa d'Orió

Després de que l'hidrogen s'ha consumit en el nucli de l'estel i s'ha convertit en heli, aquest nucli es desploma sobre sí mateix, deixant escapar l'energia cap a les capes exteriors. Aquestes capes exteriors de l'estel s'expandeixen i mentre tant, quan el nucli es destrueix, augmenten la temperatura i la pressió. . A 100 milions de graus Celsius, l'heli que hi ha als estels es fon. L'estel adquireix la seva major grandària quan s'ha consumit tot l'heli. Són els gegants vermells.

Gegant vermell i, a la dreta, estel nan blanc

Quan l'heli es consumeix es forma una Nova o Supernova: estel en el que les capes exteriors són expulsades donen lloc a una nebulosa planetària. Al centre d'una nebulosa planetària descansa un estel nan blanc on la força de la gravetat cap a l'interior queda equilibrada per la força repulsiva dels electrons. Les Noves i Supernoves retornen a l'espai interesterlar els elements que seran el germen de futurs estels.

Animació del procés d'explosió d'una Nova

Després que l'heli es consumeix, el nucli es destrueix de nou fins a estar el suficientment calent com per a fondre el carboni en magnesi o oxigen. Mitjançant una combinació de processos, es formen successivament elements mes pesats que es tornen a cremar. Els estels gegants consumeixen una gran quantitat d'elements. L'acer és l'element més estable i no es pot fondre més.

Dues imatges de la Supernova 87

Els estels amb una massa moltes vegades major que el nostre Sol recorren el seu cicle de vida en uns quants milions d'anys, és a dir amb relativa rapidesa, des de el seu naixement fins a l'explosió com a Supernova. Les restes de l'estel es poden convertir en un estel de neutrons. Hi ha un límit per a la grandària d'un estel de neutrons més enllà del qual l'estel de neutrons es veuen obligats a contraure's fins a convertir-se en un forat negre (veure forats negres al menú).

Estadis pels que passa el procés de combustió dels elements que componen un estel