Òrbites dels 9 planetes del Sistema Solar

 Els cometes són cossos relativament petits, compostos de glaç i roca, que giren al voltant del Sol. Quan un cometa s'apropa a l'estrella, part del seu glaç s'evapora. Aquest gas, juntament amb les partícules de pols originen una llarga i lluminosa cabellera que caracteritza els cometes.

Els meteorits 

Els meteorits són fragments de cossos sòlids que giren al voltant del Sol i que donen lloc a un meteor o estrella fugaç quan penetra en l'atmosfera terrestre. La gran majoria dels meteorits no arriben a la superfície de la Terra ja que es cremen en creuar l'atmosfera, donant lloc a una estela de llum que recorre una part del firmament. La grandària dels meteorits va des  d'un gra de pols fins a uns quants centenars de tones.

El nostre planeta, en el seu viatge al voltant del Sol, sovint creua les òrbites de diversos cometes, i és llavors quan moltes de les partícules o fragments d'aquests cometes penetren en l'atmosfera terrestre, es tornen incandescents i es revelen com a ràpids centelleigs lluminosos. Es produeix així una pluja d'estrelles fugaces  o meteors. És el cas de la pluja de les Perseides, la més coneguda de totes, que té lloc cap el 12 d'agost, i on el cometa responsable és el Swift-Tuttle. 

Altres pluges de meteorits, no tan conegudes popularment, són: al mes de maig la pluja de les Eta Aquàrides, procedents del cometa Halley; a l'octubre, torna aquest cometa a ser el responsable de la  pluja anomenada de les Oriònides. Algunes d'aquestes pluges són més espectaculars ja que donen lloc a gran quantitat d'estrelles fugaces. Va ser el cas de les Lleònides de l'any 1999, que va produir alguns milers de meteors per hora.

La Lluna                                                                                  

La Lluna, el nostre satèl·lit, és l'astre més brillant del cel, degut a que també és l'astre més proper a nosaltres: uns 384.000 km. La seva lluminositat en la fase plena supera en 10.000 vegades la que ens arriba de les estrelles més lluents de la nit.

Si contemplen, doncs, un planeta o satèl·lit, des de distints punts de vista, podrem veure una fracció major o menor de l'hemisferi il·luminat pel Sol. Aquest percentatge d'hemisferi il·luminat s'anomena fase. En el cas de la Lluna, donat que gira al voltant de la Terra, és possible veure la totalitat de les fases; no més cal esperar un mes complert. 

Quan les posicions aparents del Sol i de la Lluna en el cel són molt pròximes entre sí, la cara que ens mostra la nostra companya roman en aquest moment en l'obscuritat, per la qual cosa no la veiem: és la fase de la Lluna Nova. Dos dies després es comença a veure una estreta franja  il·luminada pel Sol: comença la fase creixent. Cinc dies després és produeix el Quart Creixent: la Lluna es veu a la tarda i a les primeres hores de la nit. Una setmana més tard s'arriba a la Lluna Plena, fase en la que ens acompanya tota la nit. La seva lluentor és tan gran que impedeix l'observació dels astres més febles del cel. Transcorreguda una altra setmana, la Lluna aconsegueix la fase del Quart Minvant, en la que el nostre satèl·lit apareix per l'est ben entrada la nit, roman en el cel de matinada i s'oculta per l'oest, tot arribant el mig dia. 

Finalment, cal dir que la Lluna ens presenta sempre la mateixa cara  cap a la Terra. Si ens fixem uns quants dies seguits, comprovarem que sempre observem les mateixes taques obscures sobre el seu disc blanc, són els anomenats mars de la Lluna. Aquest fet s'explica per la mateixa duració dels seus dos moviments: el de rotació sobre sí mateixa i el de translació al voltant de la Terra. Aquest acoblament entre els dos girs és degut a la força de gravetat terrestre.

Els eclipsis de Lluna, com els eclipsis de Sol, són fenòmens relativament poc freqüents. Un eclipsi de Lluna es defineix com a un gradual obscuriment de la Lluna Plena al llarg de vàries hores. S'inicia per un extrem i  pot afectar al disc sencer (eclipsi total) o no més a una part (eclipsi parcial) . Els eclipsis de Lluna són fàcilment observables, a diferència dels eclipsis de Sol, ja que es pot seguir el procés a simple vista sense riscos. L'eclipsi lunar es produeix quan la Terra s'interposa entre el Sol i la Lluna, evitant que la llum solar pugui arribar a la totalitat o a una part del disc lunar.                                 

Esquema d'un eclipsi de Lluna

Seqüència d'imatges d'un eclipsi lunar.

Detalls dels cràters de la cara oculta de la lluna des de la nau Apolo 11

Ganymedes,  satèl·lit de Júpiter, és la lluna més gran del sistema solar amb 5260 km de diàmetre, gaire bé la meitat de la Terra.

Els asteroides                                                        

 Els asteroides són com a petits planetes rocosos que giren al voltant del Sol en òrbites compreses entre les de Mart i Júpiter. Els asteroides més coneguts són: Ceres, amb més de 1000 km. de llargària, i Palas i Vesta, amb més de 500 km. de llargària. Hi ha uns 200 asteroides que tenen un diàmetre d'uns 100 km. i milers d'asteroides de petites dimensions. La seva forma és arrodonida en els grans, mentre que és allargada en els inferiors a 160 km. de diàmetre. De qualsevol manera, la massa de tots els asteroides del sistema solar coneguts és inferior a la de la Lluna.

Els  planetes                                  

El sistema solar consta de nou planetes de mides diverses, des dels gegants Júpiter o Saturn, als petits Mercuri i Plutó. Els nou planetes giren al voltant del Sol tot formant dos grups pel que fa a la seva òrbita: els planetes exteriors i els planetes interiors. Els planetes interior, són, per ordre invers de llunyania: Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Els planetes exteriors, seguint el mateix ordre, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó. Els planetes grans se situen tots a l'exterior, llevat de Plutó, mentre que els planetes petits se situen tots a l'interior.  La distància de Plutó, el planeta més llunyà,  al Sol és de prop de 6.000 milions de Km, mentre que la Terra se situa a 150 milions de km. i Mercuri, el planeta més proper al Sol, hi és a 58 milions de km. de distància.

Pel que fa a la composició, el planetes exteriors són compostos de gasos com l'hidrogen o el metà, mentre que els interiors es componen de roca i ferro.

Una altra diferència és el grau de lluminositat del planetes, major que el de les estrelles. Finalment, una tercera diferència és la quietud de la seva lluentor, mentre que la dels estels, pel contrari, titil·la.

Aquestes diferències, són suficients en general per saber si un astre és un planeta o un estel. Però, com saber de quin planeta es tracta?

En primer lloc, hem de saber que no tots els planetes són visibles a simple vista. No més Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn ho són de visibles. Mercuri amb dificultats ja que  és molt pròxim al Sol. Urà, amb moltes dificultats, és visible algunes vegades. Així doncs, quan observem un planeta a simple vista, el més probable és que es tracti de Venus, Júpiter, Mart o Saturn. 

Si la observació es produeix durant la sortida o la posta de Sol i l'astre té una brillantor blanca i molt lluminosa, podem estar segurs que es tracta de Venus. Si la brillantor del planeta es vermellosa, es tractarà de Mart. Júpiter també té una lluentor considerable i de vegades ens podríem confondre amb Venus. Saturn és el menys brillant dels quatre, encara que la seva brillantor oscil·la d'uns anys a altres.

Júpiter té una atmosfera turbulenta on destaca un remolí de núvols, on cabria la Terra sencera (veure imatge de sota). Júpiter també té anells al seu voltant però és molt més difícil fotografiar-los.

Gràcies a la seva energia, es manté la vida a la Terra. Tot l'aliment i el combustible que hi ha al nostre planeta prové de les plantes que utilitzen l'energia de la llum solar. A més té una notable influència en altres aspectes del nostre planeta com ara la distribució dels diferents climes i estacions.

El Sol, al igual que les altres estrelles, es compon de dos gasos: hidrogen (71 %) i heli (27%) i altres elements més pesats (2 %).

Es tracta d'una estrella de grandària mitjana. Té una edat de 4.500 milions d'anys i es calcula que es troba a la meitat de la seva vida. Al seu interior, prop del centre, té una temperatura de 16 milions de graus i a la seva superfície arriba a 5.500 graus.

La seva situació a la nostra galàxia, la Via Làctia, la podem observar a la següent imatge:

Situació del Sol en la Via Làctia bastant allunyada del centre

Un eclipsi de Sol es pot definir com l'ocultació gradual del disc solar per l'obscura silueta de la Lluna quan aquesta, en el seu moviment mensual al llarg del cel, li dóna abast, cobrint-lo total o parcialment, tot impedint que la seva llum  arribi a la Terra. En el cas de l'eclipsi parcial, l'efecte sobre la Terra és gaire bé imperceptible i no més es pot observar amb filtres especials que, a més a més, ens protegeixen la vista dels efectes nocius de la llum solar directa. Els eclipsis parcials són relativament freqüents, però excepcionalment, es podem veure eclipsis totals en que l'astre rei s'oculta totalment. És, llavors, quan millor es pot observar la corona  que envolta el disc solar.

Eclipsi parcial de Sol.