Durant la construcció. s. XII a s. XV.
Difícil és la classificació d’un edifici com la Seu Vella de Lleida. Molts han dit que és una clara i bella mostra de transició arquitectònica entre el romànic i el gòtic, i és que si seguim la seva traça, podem descobrir els passos que va seguir l’arquitectura religiosa del nostre país... o no...
Amb un inicis clarament romànics, si exceptuem el seu claustre i campanar d’un preciosisme gòtic impressionant... Què ens queda?
Sembla cert que en Pere de Coma va projectar la catedral tal i com podem observar-la avui en dia... i que aquesta es va executar amb gran coherència, fugint en tot moment de cap intent d’adaptació a l’incipient estil gòtic.
I les finestres apuntades que podem observar? Arqueològicament s’ha constatat que formaven part del projecte original. I la creueria ogival? No són aquestes una mostra d’estil? O no més són una solució tècnica? Tanmateix s’ha comprovat que formaven part del que projectà en Pere de Coma... Tot i això, hi ha multitud d’exemples que ens demostren la seva utilització fora dels estrictes canons del gòtic: Durham, Saint-Etienne, Santa Magdalena de Vezelay... Poblet, Santes Creus, Sant Ruf de Lleida... incorporen creueries ogivals i no estan considerades pas com a gòtiques...
Així que podem dir de la Seu Vella de Lleida? Que és la darrera gran mostra del romànic català... del seu saber, suma de la tradició arquitectònica mediterrània i la clàssica... Que està dotada d’una gran sobrietat exterior i d’una harmonitzada concepció al seu interior, segons els canons clàssics... però que la cerca de la llum, la grandiositat, la racionalització i optimització del procés constructiu la fa innovadora adoptant una solució tècnica en les cobertes, que esdevindria mestratge en obres posteriors...
Què dir doncs? Que la Seu Vella de Lleida va estar el darrer gran projecte del romànic català.
Majestuosa, imponent... Bella entre les belles...
Durant la construcció.