Enllaços

Rosa Borràs:

- Antecedents filosòfics: empirisme; racionalisme.
- Kant: Idealisme Transcendental.
Tot coneixement es fonamenta en les idees. Però les idees no són el fonament de la realitat.
- Influències posteriors: Tota la filosofia dels segles XIX i XX.



PERIODE PRE-CRITIC.

Interès per la física: "Història general de la naturalesa i teoria del cel" (1755).
- Anticipacions:
1) Primera hipòtesi cosmogònica de la ciència moderna (hipòtesi nebular que explica la gènesi del sistema solar, Kant-Laplace. Revisada i completada per Von Weizäcker, 1944).
2) Concepció general de l'univers. (Anticipació idees W. Herschel).
Innombrables galàxies composades al seu torn d'innombrables estrelles, cadascuna de les quals esdevé centre del seu respectiu sistema solar.
3) Suggeriment que la fricció de les marees frena la rotació de la terra. (Confirmada un segle després).


PERIODE CRITIC.

Per primera vegada es reconeix que el nostre aparell sensorial conforma la percepció. Des de Herman Helmholtz avui en dia es reconeix -i s'ha constatat experimentalment en innombrables ocasions- que cada espècie animal copsa un món diferent.

Kant admet que tot coneixement comença amb l'experiència (Empirisme). Però creu que cal tenir en compte, alhora, que això és cert en el temps. Que l'experiència precedeixi al coneixement no vol dir que tot el que coneixement provingui de l'experiència. Considera, doncs, que és necessari investigar les condicions que fan possible el coneixement.
- Els elements a priori (anteriors) que intervenen en la interpretació de tot allò que ens ve donat per l'experiència. Allò previ, a priori, que els éssers humans no obtenim per l'experiència, és la necessitat i la generalitat.

Hume ja havia indicat que l'experiència mai no pot justificar afirmacions (coneixements) de caràcter necessari ni vàlides en general per a sempre (és a dir, en el futur). El racionalisme ja observà que tota afirmació científica que pretengui enunciar una llei de caràcter necessari i general ha de partir d'elements apriorístics.

Kant considera que hem de distingir les diferents classes de judicis que formulem en tot discurs de coneixements. Podem distingir entre judicis:
- analítics.
- sintètics.
- JUDICI: Unió lògica entre predicat i subjecte.
Judici analític: s'obté per descomposició dels elements: "La bola és rodona".
Judici sintètic: s'obté per la unió dels elements: "La bola és d'or".
Si tenim en compte la distinció entre a priori (anterior a l'experiència); a posteriori (posterior a l'experiència), hem d'admetre segons Kant, l'existència de Judicis sintètics a priori (afegeixen informació).
Exemple: Judicis matemàtics: 7 + 7 = 14 (Nota: Avui es considera discutible).

A priori: no es basen en l'experiència.
Sintètics: uneix el que no sabíem per pura anàlisi.
14 : no conté en ell la suma.; o bé 7654 + 364 = 10.301.
El mateix passa en les ciències de la naturalesa

En relació al coneixement ens hem de preguntar, considera Kant:
1) Com és possible la matemàtica pura ?
2) Com són possibles les ciències naturals pures ?
3) Com és possible la metafísica (si pot ser ciència) pura?
--- Això equival a demanar-se com és la raó: ("Crítica de la Raó Pura").


Condicions de possibilitat del coneixement.
Objectiu "Crítica de la Raó Pura":
Analitzar les fons i límits del coneixement (perquè Kant no admet, d'entrada, la possibilitat de conèixer).
Segons Kant, el coneixement humà té dos arrels: la sensibilitat (que permet de captar dades externes) i l'enteniment (capacitat de pensar).


ESTÈITCA TRANSCENDENTAL

Estètica: mot relacionat originàriament amb la sensibilitat i, per extensió, es reservà per al camp de la bellesa.
Sensibilitat: Capacitat que tenim els éssers humans de ser afectats per quelcom d'extern que ens impressiona.

Els sentits ens proporcionen intuïcions (representacions immediates d'algun objecte). Des d'una perspectiva ingènua ens pot semblar que copsem directament l'objecte (com ara, una rosa), però, de fet, hi intervenen diferents sentits (vista, olfacte, tacte, etc.) els quals pròpiament ens donen sensacions aïllades que seran la base de la representació final ("rosa"). A més a més, tota sensibilitat es dóna ordenada en l'espai i en el temps. Es impossible tenir sensacions al marge de l'espai i del temps. Es impossible captar quelcom extern si no és en una unitat temporal i/o espacial.

L'ESPAI

Forma pura de la sensibilitat. No coneixem allò material si no se'ns dóna conformat (passat per la forma) de l'espai.
Es una forma a priori de la sensibilitat, però no tenim cap garantia de que aquesta sigui la única forma de conèixer per a tots els éssers imaginables; és la forma humana. L'espai no el captem mai com a tal, ja que són nosaltres que l'incorporem a les "coses". Les coses se'ns apareixen amb la condició espacial.
Kant afirma que l'ésser humà mai no podrà arribar a conèixer com són les coses al marge de les condicions humanes de conèixer. (Primera delimitació de la capacitat de conèixer).
Ara bé, cal tenir present que tots els éssers humans tenen la mateixa sensibilitat, raó per la qual podem afirmar que l'espai té realitat empírica, és a dir, validesa objectiva, per a tots els éssers humans. Al mateix temps, hem d'afirmar que l'espai té idealitat transcendental, és a dir, que l'espai no és res si prescindim del fet de que sols és la condició de possibilitat de tota experiència.
Espai: Forma pura a priori de la intuïció del nostre sentit extern.


EL TEMPS.

Té idèntica funció que l'espai, però referida al sentit intern. Kant diu que tot fenomen en general es dóna en el temps i es troba necessàriament en relacions temporals. La possibilitat de la matemàtica es justificada perquè té a veure amb determinacions de l'espai i del temps, que són formes a priori existents en nosaltres i que no depenen de l'aparença del món extern.
La geometria tracta de relacions espacials.Tenim en el nostre interior -a priori- la representació espacial que ens permet de formular a priori judicis sintètics d'aquesta mena: "La línia recta és la distància més curta entre dos punts".
L'aritmètica consisteix a calcular, que significa comptar, és a dir, situar una sèrie en el temps. Aleshores, pot ser també una ciència a priori.





LA DEDUCCIO DELS CONCEPTES PURS DE L'ENTENIMENT.

Com és possible que les categories, que són a priori, és a dir, que no les obtenim de l'experiència i es troben en l'enteniment, puguin servir per a conèixer objectes ?
El racionalisme les considerava idees innates. (Bé introduïdes per Déu en l'individu; bé entenent que Déu garanteix que el pensament coincideix amb la realitat).
L'empirisme (Hume) considerava que no tenen validesa objectiva (escepticisme).
Kant sembla donar la raó a Hume: La causalitat, per exemple, segons ell no l'observem en la naturalesa; nosaltres la postulem (l'enteniment) la té com a criteri per a relacionar fets). Però Kant creu que és necessari explicar la validesa del coneixement i considera que les normes (categories) mentals s'adequen als continguts empírics senzillament perquè conèixer és una creació humana, una especial relació que els éssers humans tenim amb la realitat. Allò que sigui la realitat en si, la cosa-en-si, el noümen no ho sabem, atès que únicament coneixem l'aspecte de la realitat que nosaltres mateixos predeterminem o seleccionem.
Conèixer és una creació humana.Ara bé, sempre i quan l'enteniment interpreti fenòmens (l'aspecte de la realitat que és a l'abast de la comprensió segons la nostra manera de ser) el coneixement té validesa; si bé no la té en-si, la té per als éssers humans: la ciència és coneixement intersubjectivament vàlid. Coneixement vàlid entre els subjectes humans. D'aquesta manera, no necessitem ser escèptics en l'àmbit de les ciències, encara que resti marginada la capacitat de conèixer la metafísica, ja que aquesta pretén conèixer el món en si, el noümen, i aquest sempre resta fora de la mirada de l'ésser humà, fora del temps i de l'espai.
També podem demanar-nos perquè l'enteniment (que no és més que passiva capacitat per a rebre el fenomen) sap com judicar el material que rep de l'exterior del subjecte, és a dir, què guia l'aplicació de les categories en cada cas.


ANALITICA TRANSCENDENTAL.

Un cop analitzada la sensibilitat, Kant examina el procés del coneixement. Kant critica tant el plantejament racionalista i empirista del coneixement, perquè segons ell no estudiaren el subjecte i l'objecte referits a l'acte de conèixer; els consideraren com si fossin elements "en si", explicables amb independència del que significa conèixer. Kant considera, doncs, que tant el racionalisme com l'empirisme donen una interpetació parcial del coneixement.
-Sensibilitat i enteniment actuen plegats en el coneixement. En el marc de la sensibilitat, les sensacions són ordenades per les formes a priori, i l'enteniment rep el fenomen i el "classifica" segons criteris propis a priori (conceptes) que li permeten judicar (decidir relacions)


LES CATEGORIES.

Es necessari esbrinar quins són aquests criteris previs amb els que rebem allò que ens afecta de l'exterior. Segons Kant, són les categories o conceptes purs de l'enteniment. "Purs" vol dir universals. Operen abans -amb independència- de l'experiència-, però són buits si no hi ha experiència. Ja hem classificat els judicis segons la forma: analítics/sintétics - a priori/a posteriori.
Si volem ara la relació completa de les categories, hi ha un sistema per a obtenir-la: examinar els judicis segons el seu contingut. Podem classificar els judicis des dels quatre punts de vista segons els quals poden relacionar-se conceptes, i cada punt de vista comprèn, al seu torn, tres formes de judici:

QUANTITAT (abast de validesa del judici: universal, particular, singular.
QUALITAT (validesa o invalidesa de la relació): afirmatiu,negatiu, indefinit.
RELACIO (tipus de connexions essencials): categòric (incondicional), hipotètic (condicionat), disjuntiu (excloent).
MODALITAT (tipus de validesa de la connexió sobre com es donen els fets): problemàtic (s'admet), asertòric (se suposa segur); apodíctic (necessari).

El que més ens interessa és entendre que, segons Kant, les formes amb les quals judiquem palesen les formes elementals del nostre pensament. Així, Kant creu que les dotze formes de judici es corresponen amb conceptes o amb la manera de conceptualitzar, és a dir, amb les categories o modes de pensar.



TAULA DE CATEGORIES

- segons quantitat: unitat, pluralitat, totalitat
- segons qualitat: realitat, negació, limitació.
- segons relació: substància i accidents, causa i efecte, comunitat (acció recíproca).
- segons modalitat: possibilitat-impossibilitat, existència-no existència; necessitat-contingència.

Es fonamental de comprendre el sentit kantià d'interpretació del coneixement en termes de funció d'unificació de la diversitat, des dels criteris de referència que incorpora l'enteniment.

Resum: Primer origen - la intuïció en l'espai i en el temps d'allò que afecta a la nostra sensibilitat. Després l'enteniment interpreta segons els punts de vista de les categories o conceptes purs.
- La multiplicitat d'intuïcions (de materials que rebem per a ordenar) és reduïda a esquemes. Primer a un esquema temporal (que ho ordena tot segons seqüències temporals). Després, segons esquemes de l'enteniment que s'obtenen en relacionar les cateogires i aplicar-les al conjunt de dades que hem d'interpretar. L'enteniment és esquemàtic: redueix el que rep a allò que l'interessa.


LA POSSIBILITAT DE LES CIENCIES NATURALS.

Kant justifica la possibilitat de les ciències naturals perquè naturalesa significa, per als éssers humans, fenòmens ordenats segons lleis. I pròpiament, els éssers humans, en comptes de viure espontàniament, ingènuament, procedim sistemàticament a projectar les nostres normes mentals sobre tot allò que ens afecta.
L'ésser humà és el legislador de la naturalesa. La nostra manera de ser és tractar amb les coses tot reduint-les sempre a interpretació, fent-les nostres (reduint-les o enriquint-les). Aquesta és l'anomenada "revolució copernicana en el pensament".



DIALECTICA TRANSCENDENTAL.

Es possible la metafísica, definida com a ciència d'allò suprasensible, més enllà d'allò sensible ? - Resposta: NO.
Segons Kant, el conceixement sempre es refereix a fenòmens (matèria u objecte copsat segons les condicions subjectives de l'ésser humà). Ara bé, Kant també afirma que la raó aspira sempre a anar més enllà d'aquestes condicions, Degut a això, és inevitable que ens demanem:
Què és l'ànima ?
Què és el món ?
Què és Déu?
Doncs aquestes preguntes corresponen a les necessitats de la raó.
- "Crítica de la raó Pura" (Raó: conjunt de forces mentals).
- Dialèctica transcendental. (Raó: àmbit de les idees, diferenciable de l'àmbit de les intuïcions -sensibilitat- i de l'àmbit dels conceptes -enteniment).

Les idees, segons Kant, són principis regulatius, principis que orienten tot el coneixement, que guien l'enteniment en el seu esforç per a entendre.
- La raó proporciona a l'enteniment (capacitat de comprendre) les regles de procediment; dirigeix el seu treball perquè li proporciona la finalitat.
- Si les idees són el principi de relació, hi haurà tres casos fonamentals, corresponents a les tres formes de judici de relació:
a) Idea de unitat incondicionada de totes les nostres representacions (Judici categòric). Equival a la idea d'"ànima".
b) Idea de la unitat incondicionada de tots els objectes del pensament (Judici disjuntiu). Representa la idea d'un ésser suprem, és a dir, "Déu".



Aquestes tres idees són com tres grans àmbits en els que es mou (com aspiració) el coneixement, doncs li proporcionen el sentit últim de tot coneixement (Jo, Món, coherència de tot el que existeix).
Així, la raó i les idees representen la part creadora en el coneixement; trasllueixen les "intencions" dels éssers humans. La raó i les idees unifiquen els àmbits de coneixement. En la base de cada ciència hi ha una idea, és a dir, l'explicació absoluta a la que es voldria arribar.
Però les idees no tenen correlat; aquest hauria de ser la cosa-en-si, el noümen. I quan la raó pretén procedir amb les idees com si corresponguessin a una possible experiència es produeixen contradiccions irresolubles (antinòmies).
La metafísica no és ciència ni mai arribarà a ser-ho. Qüestions com llibertat, immortalitat, mai no podran ser explicades. La raó teòrica, com a font de coneixement, no les pot resoldre.


LA RAO I LES IDEES.

No és possible conèixer res metafísicament. Els objectes d'estudi de la metafísica (Déu, ànima, món com a totalitat) no es donen en l'experiència sensible. La metafísica positiva, que afirma l'existència de Déu, la immortalitat de l'ànima, i la finitud o infinitud del món, no és ciència. Però tampoc és ciència la metafísica "negativa" , que exclou les afirmacions anteriors i considera que no n'hi ha Déu, que l'ànima és mortal i que el món és etern, per exemple.

La raó teòrica, la única que fa ciència, no pot respondre a aquestes preguntes: sols pot admetre una postura agnòstica, de suspensió del judici, sense pronunciar-se. La raó pràctica, en canvi, que és la que orienta l'ésser humà en la seva vida pràctica, habitual, sempre pensa sobre aquests temes i decideix donar-los resposta.
La metafísica és, segons Kant, el resultat d'abusar de la raó. Aquest abús, tanmateix, és "natural" i no pot suprimir-se de la raó humana, perquè l'ésser humà no sols s'orienta per allò que sap, sinó també, i, principalment, actúa en funció de creences. Així, doncs, la raó és la facultat pròpia de les idees, les quals sempre pretenen superar els límits propis del coneixement científic. Les idees són la font creadora de coneixement, aporten el model que guia tota investigació.

Dialèctica significa, per a Kant, l'àmbit d'allò pensable però incognoscible. Per això necessitem presuposar una "unitat incondicionada del subjecte pensant", però si volem definir la seva naturalesa caiem en paral•logismes (raonaments falsos). El "Jo penso" és sols formal; mai ho podrem conèixer al marge de pensar quelcom. Es a dir, el noümen del subjecte no es pot conèixer. I amb rrelació a la idea cosmològica, la idea del món com a conjunt coherent, ens trobem amb les antinòmies (tesi i antítesi) indemostrables, indecidibles científicament.

Kant formula 4 antinòmies:
1)
Tesi: El món tingué un començament en el temps i és limitat en l'espai (és a dir, és finit).
Antítesi: El món no tingué inici en el temps, ni tampoc té limits espacials ni temporals (és a dir, és etern i infinit).

2)
Tesi: En el món, tota substància composta té parts simples. Existeix, doncs, allò simple i allò compost.
Antítesi: No n'hi ha en el món res compost que consti de parts simples. No existeix res simple.

Aquestes dues antinòmies són falses, segons Kant, degut a que pretenen atribuir un predicat a un subjecte que mai no podrà ser conegut per a nosaltres: El món mai no se'ns presenta com a fenomen. No ens és possible conèixer la totalitat dels fenòmens i, per tant, no n'hi ha experiència possible d'allò que es pretén definir.

3)
Tesi: La causalitat present en les lleis de la natura no és la única explicació dels fenòmens; hem de suposar una causalitat lliure (existència d'una primera causa incausada o primer motor).
Antítesi: No existeix llibertat en cap sentit. Tot allò que s'esdevé en el món respon a les lleis de la naturalesa.

4)
Tesi: El món ens exigeix pensar en un ESSER NECESSARI, ja sigui formant part del món, ja sigui extern a ell.
Antítesi: El món no té causa (ni interna ni externa). No existeix cap Esser absolutament necessari.

Les 2 últimes antinòmies parlen d'allò incondicionat que no és cognoscible. La Tesi es refereix directament al noümen (tot afirmant el seu últim sentit). Un altre cop estem ultrapassant els límits del coneixement possible. Kant critica, doncs, totes les proves de l'existència de Déu (i, alhora, també la pretensió de "demostrar" la seva existència): proves cosmològiques, proves ontològiques.
La idea de Déu sorgeix d'una determinada necessitat humana de suposar una unitat absoluta de les condicions de tots els objectes del pensament.

Tradicionalment, la metafísica s'ha plantejat tres preguntes radicals: Què puc conèixer ? Què haig de fer ? Què puc esperar ? Kant respon a la 1 pregunta a la "Crítica de la Raó Pura": ciència és l'únic que podem saber. La segona la respon a la "Crítica de la Raó Pràctica". La tercera, a diferents obres, a més dels elements que també proporciona la "Crítica de la Raó Pràctica".


LEXICO DE CONCEPTOS KANTIANOS

Analítico: Propiedad de algunos juicios (proposiciones) cuyo predicado está incluido en el sujeto y por ello no amplian nuestro conocimiento de la realidad. Ejemplo: "Todo triángulo consta de tres lados y tres ángulos".

"A priori": Característica de algunos conocimientos que son independientes de la experiencia y, por tanto, universales y necesarios. Para Kant es sinónimo de conocimiento puro o "trascendental".

"A posteriori". Característica de algunos conocimientos que son sacados de la experiencia y, por tanto, particulares y contingentes. Kant lo usa como sinónimo de no-puro, y "empírico".

Categoría. Nombre de los conceptos "puros" del entendimiento que determinan la comprensión de la experiencia. Son doce, según Kant, y se deducen de forma necesaria a partir de las cuatro formas de los juicios en la lógica aristotélica.

"Cosa en-sí". En griego se designa con el vocablo "nóumenon" (inteligible), y designa la realidad incognoscible del entendimiento y que es subsistente más allá de las representaciones fenoménicas. Kant lo opone a "fenòmeno", equivalente a "cosa-en-nosotros".

Crítico. Designa el sentido de su idealismo y de toda su filosofía; esto es, el análisis de los límites del uso del entendimiento y de la "razón pura" para evitar todo "dogmatismo metafísico".

Dogmatismo. Es una calificación que Kant aplica a todo sistema metafísico que intenta sobrepasar los límites del uso de la "razón pura" más allá de las posibilidades de la experiencia. Conduce a los "paralogismos" y las "antinomias".

Escepticismo. Designa a aquel sistema filosófico que niega toda posibilidad de establecer juicios sintéticos a priori, es decir, proposiciones universales y necesarias. Según Kant, el mayor representante del escepticismo moderno es D. Hume. También Descartes es considerado por Kant un "idealista escéptico".

Experiencia. Es la unión necesaria, aunque basada en la sensibilidad, de los fenómenos en una conciencia. Se equipara a la realización efectiva de juicios "sintéticos a priori".

Fenómeno. Es la representación de las cosas sensibles en el espacio y en el tiempo y sobre la que recaen las "categorías". No es el mero dato sensible amorfo y desestrcturado, ni tampoco el "noúmeno o cosa-en-sí".

Ideas. Son para Kant los "conceptos puros" de la razón. Son solamente tres: Alma, Mundo y Dios; aunque Dios constituye el "ideal" de la razón. Son conceptos puros que no tienen correlato con ningún objeto sensible ni cognoscible por el hombre. Su función es regular y dirigir el intento racional de todo hombre de abarcar y unificar la totalidad de la experiencia.

Metafísica. En Kant tiene dos significados. Es una disposición natural, innata en todo ser humano y es una ciencia. Como disposición natural humana es una ineludible tendencia a plantear racionalmente y más allá de la experiencia los problemas de la libertad, la inmortalidad del alma y de Dios. Como ciencia, es la pretensión, hasta ahora fallida, de plantear y resolver fundamentalmente esos tres problemas. En "Prolegómenos", Kant utiliza contínuamente ambos sentidos del concepto "metafísica", añadiéndoles un sentido nuevo al pensar la metafísica como "crítica del conocimiento".

Noúmeno. Derivado del griego "noúmenon" (inteligible). Posee dos significados complementarios. Por un lado, es una realidad absoluta, "la cosa en-sí", no perceptible por nuestros sentidos (sentido positivo), y por otro, el límite de los fenómenos empíricos, el "más-allá-de-lo-inteligible" para un entendimiento discursivo; el objeto de una imposible intuición intelectual para el hombre (sentido negativo).



Razón. (en alemán, Vernunft). Kant distingue la razón del entendimiento (Verstand). En realidad no hay más que una única razón con diversos usos: la razón teórica y la razón práctica.La razón es para Kant, como para todos los ilustrados, la máxima facultad del hombre que sirve para regular y sintetizar todos los conocimientos obtenidos por la sensibilidad y por el entendimiento, aspirando a un ideal supremo de absoluto incondicionado. En su uso teórico, la razón utiliza principios para regular el uso objetivo de las "categorías" del entendimiento. En su uso práctico, ético, utiliza principios por los que prescribe a la voluntad humana el modo de convertir las máximas individuales en leyes morales universales.

Trascedental. Para Kant equivale al uso de la razón pura. Es decir, es el análisis que la razón hace de las condiciones de posibilidad de un conocimiento a priori, universal y necesario de la experiencia. Su idealismo lo calificó Kant de "trascendental", es decir, metaempírico, puro o "crítico".
Kant opone al uso "trascendental", el uso "trascendente" de la razón, que no es legítimo, ni científico, sino que sobrepasa la experiencia, yendo más allá del uso inmanente de las "categorías". Trascendental lo llama Kant porque precede a toda la experiencia, fundamenta su posibilidad, y trascendente porque la razón prosigue más allá en su camino de modo acrítico, dogmático.
 

L'ETICA KANTIANA. QUE HE DE FER ?
Rosa Borràs.

L'ésser humà no és tan sols un ésser que coneix, sinó també un ésser que actua, tant individualment com col•lectivament. I en l'acció se serveix de l'ús pràctic de la raó. Actuem inclús sense saber massa coses. I per actuar necessitem criteris, guies, orientacions.

Conceptes fonamentals:

1) AUTONOMIA. HETERONOMIA.

La nostra voluntat, abans de decidir-se necessita elements de judici. Dues possibilitats: a) Raó Autònoma; b) Raó heterònoma.
a) Determinar la nostra voluntat mitjançant lleis que tinguin el seu arrel en nosaltres mateixos (en tant que éssers humans). Aleshores aquestes lleis les trobarem en la raó.
b) La voluntat es determina mitjançant algun principi extern a nosaltres, fora de la raó. Ens trobem davant una norma dictada des de fora de nosaltres.

Kant creu que els sistemes ètics històrics han estat heterònoms. Han definit el "bé màxim" (felicitat, perfecció) i han indicat el camí per arribar-hi. Així, ens indiquen que és precís fer el bé, no pas perquè aquest ens obligui per si mateix, sinó perquè fent-lo assolirem, com a individu i no com a ésser humà en general, ser feliços i perfectes. I la manera d'assolir el bé en aquests casos ens ho indica l'experiència. Però cal que trobem un principi necessari (indiscutible, sigui quina sigui la nostra creença).

2) MAXIMES, IMPERATIUS.

Les màximes morals són principis per a actuar, però només tenen validesa per als individus particulars (són subjectivament vàlides). La seva validesa depèn del que pretenguem o proposem. Kant cerca una llei moral que pugui determinar, és a dir, obligar moralment a actuar, a tots els humans. No pot ser una màxima, que ve a ser com una recepta que ens indica què fer a fi d'obtenir un resultat desitjat. Ha de ser un imperatiu que tingui caràcter obligatori per a tots els humans.


3) IMPERATIUS HIPOTETICS I CATEGORICS.

Les lleis que descobreix la raó pura teòrica tenen caràcter forçós; es refereixen a la naturalesa i estan en relació amb l'àmnbit de l'ésser. En canvi, les lleis de la raó pràctica tenen caràcter d'exigència; es refereixen al món dels humans i estan en relació amb l'àmbit del deure (s'expressen amb enunciats com "has d'actuar de tal manera"). Equivalen a una ordre que pot complir-se o bé el•ludir-se, però sempre assumint les conseqüències.
Per això Kant considera les lleis pràctiques (morals) "imperatius". Ara bé, l'imperatiu pot ser condicionat o incondicionat.
- Condicionat: hipotètics. Desitgem arribar a vells; aleshores, hem de cuidar la salut.
- Incondicionat.: l'imperatiu categòric. Ens obliga sense subordinar la decisió (determinació de la voluntat) a cap condició. La història de l'ètica, segons Kant, ha estat dominada per imperatius hipotètics.

----- Atenció: Imperatiu hipotètic i principi ètic heterònom se semblen força, tot i que no corresponen al mateix enfoc de la discussió o de l'anàlisi del fet moral.------

L'heteronomia en un plantejament ètic significa definir els fonaments en els quals es basa una ètica sense considerar exclusivament la raó humana, l'únic origen d'aquests fonaments. L'imperatiu categòric, en canvi, significa la forma subordinada a una condició, tal i com s'expressa en la llei ètica.


L'imperatiu categòric.

Ens obliga categòricament, sense excepcions ni condicions. No pot incloure res de concret. Sols pot formular la manera en com hem d'actuar, sense trobar quin ha de ser l'objecte de la voluntat. No pot contenir contingut material. Només indica quina forma ha de tenir la determinació de la voluntat.
La llei fonamental de la raó pràctica consisteix en comprendre's a si mateix com a ésser humà i en assumir en si mateix a tota la humanitat. Kant expressà aquest imperatiu categòric de diferents maneres:
a) "Obra de manera que la màxima de la teva voluntat pugui valer sempre alhora com a principi d'una legislació universal".
b) "Actua de manera tal que tractis la humanitat en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre com a fi i mai simplement com un mitjà".

En qualsevol cas, amb qualsevol contingut o tema, el principi ètic -a) resulta vàlid, segons Kant.
En definitiva, consisteix en fer allò que exigiríem fer als altres éssers humans i que considerem la manera d'actuar universal, perquè la raó garanteix la seva universalitat. Però això implica -b) considerar els éssers humans com a fins i mai com a mitjà per a quelcom.
La formulació b) expressa la finalitat de la llei moral: el respecte a la persona humana. En la formulació a) destaca la finalitat de la llei i la seva universalitat. Ambdues formes destaquen l'autonomia de la raó pràctica: la voluntat ha de determinar-se al marge d'interessos particulars.

L'ètica kantiana considera, doncs, l'ésser humà com el regne de les finalitats. La moralitat dels actes sols pot ser valorada en funció de les intencions. Es evident que no existiria cap mena d'ètica si no existís la llibertat, perquè l'obligació moral ha d'imposar-se en funció de la voluntat.
Kant creu que sols podem qualificar de bona a la voluntat. Si actuem externament bé amb la finalitat de ser elogiats, la nostra acció no és moral. Solament és moral l'acció que respongui al deure. Es necessari complir amb el deure perquè l'arrel de l'acte moral és la raó. I la raó és universal, segons Kant; no depèn ni de cultures ni d'èpoques.

En el marc d'aquesta anàlisi Kant estableix tres POSTULATS, tres afirmacions que hem de suposar com a certes, per bé que no coneixem per via científica la seva veritat:

1 - La llibertat.
Ens ve exigida per l'autonomia i l'espontaneïtat de la voluntat (oposada a la mecànica del món dels fenòmens).

2 - La immortalitat de l'ànima.
Per la llibertat formem part d'un món intel•ligible. Però la naturalesa humana no és sols intel•ligibilitat sinó igualment sensibilitat. Això vol dir que l'exigència purament racional de la moralitat no pot acomplir-se mai en la seva perfecció i plenitud, d'una banda perquè l'ésser racional es troba en una realitat empírica i, de l'altra, perquè el camí envers la perfecció és infinit. Tanmateix aquell acompliment és una exigència necessària.

3 - L'existència de Déu.
Ve exigit com a garantia última del sentit de l'existència humana i del món. La realització de la moralitat que el postulat de l'eternitat de l'ànima fa factible, és considerada la part originària i principal del Bé Suprem. Però la virtut no és la totalitat del bé suprem, el qual ha d'incloure també la felicitat.
La llei moral no prescriu la felicitat sinó, més aviat, el camí per a fer-se digne d'ella. No obstant això, el Bé Suprem Complet no podria consistir només en el fer-se digne de la felicitat sense implicar la participació en ella.
- Déu: com aquell Ésser en què coincideixen la plena virtut moral i la plena felicitat. El Bé Suprem complet, objecte total de la nostra voluntat.