Enllaços

IMMANUEL KANT (1724-1804)

Quan I. Kant, un dels filòsofs més importants de tots els temps, neix a Königsberg –Prússia Oriental aleshores, Kaliningrad, Rússia, avui-, feia 75 anys que havia mort Descartes a Estocolm i, a Edimburg, David Hume era un noi de 13 anys. A diferència d’aquests antecessors seus, Kant és un professor de filosofia que es guanya la vida donant classes, primer a fills de famílies nobles, després com a professor pel seu compte i, finalment, com a professor ordinari de la universitat de Königsberg. La seva obra filosòfica, representada sobretot per “Crítica de la raó pura” (1781, 1787), “Prolegòmens a tota metafísica futura que vulgui presentar-se com a ciència” (1783), “Fonaments de la metafísica dels costums” (1785), “Crítica de la raó pràctica” (1790) i “Crítica del judici” (1793), significa la gran aportació de Kant a una reorientació de la Il•lustració europea, que ell abreuja amb la consigna: “Pensa pel teu compte!”.
Aparentment, no és sinó un professor culte i famós per les classes i els seus llibres i les bones relacions de què gosa en el món acadèmic; un home de vida metòdica i senzilla, de tracte amable i bon contertulià, gran lector i molt poc viatger: es diu que s’havia allunyat només a les rodalies de la seva ciutat un parell de vegades, però que va deixar bocabadat un anglès explicant-li detalls summament precisos del pont de Westminster. En realitat li devem l’haver repensat tota la filosofia anterior i el conjunt de la seva obra és un exemple extens de la seva norma de pensar amb llibertat: com diu ell mateix, no hi ha una filosofia que cal aprendre i mantenir; “només podem aprender a filosofar, és a dir, a exercir la capacitat de la pròpia raó” i prendre els sistemes de filosofia com una “història de l’ús de la raó”. A l’obra de Kant hem d’atribuir, com en principi ho fa ell mateix i la tradició ho confirma, un canvi de perspectiva en filosofia, que rep el nom de “revolució copernicana del pensament”.

Canvi de perspectiva.

En línies generals, el canvi de perspectiva que introdueix Kant consisteix a iniciar, entre el racionalisme continental i l’empirisme britànic, una tercera via filosòfica anomenada apriorisme, síntesi i superació de les altres dues, però que Kant anomena “filosofia transcendental”, i que és, en l’àmbit del pensament, una vertadera “revolució copernicana”, que fa girar l’objecte conegut entorn del subjecte que coneix, i no a la inversa, com feia la tradició. Conèixer no és sotmetre’s simplement a les impressions que un objecte exerceix sobre un subjecte humà; és més aviat sotmetre les coses a les condicions que imposa la ment humana. Per saber si coneixem coses, primer hem de saber com les hem de conèixer.

De Descartes hem après que la millor manera de conèixer una cosa és comprendre-la amb conceptes; ni que sigui aquell tros de cera que als nostres ulls canvia tant d’aspecte mentre es fon, sempre és l’enteniment qui entén què és i què li passa a la cera o a la candela. Hume fa adonar-nos que una percepció de la ment és sempre una impressió dels sentits abans de ser una idea. Dues exigències polars i antitètiques del coneixement humà: la raó i les coses, en Descartes i en Hume inicialment contraposades; les idees són necessàries per entendre les coses (per tant, hi ha idees innates) i les coses són necessàries per a tenir idees (per tant, només hi ha idees si hi ha impressions).

Kant argumenta contra Descartes que el coneixement comença per l’experiència, d’on rep la matèria inicial, però contra Hume sosté, com a característica essencial del seu sistema, que no tot el coneixement prové de l’experiència. Si tot el coneixement hagués de procedir de les impressions sensibles, aleshores ni tan sols el coneixement sensible podria ser un vertader coneixement. Per conèixer, a més de les condicions materials que ho fan possible –que existeixin coses, que posseïm sentits, etc.-, són necessàries altres condicions no materials, sense les quals les impressions serien confuses i imprecises: no podem adonar-nos de res a no ser que esdevingui en un espai i en un temps determinats, en un “aquí” i “ara” concrets, com a eixos fonamentals de la consciència humana. L’organisme humà requereix percebre en l’espai i en el temps; o, dient-ho a la manera de Kant, per a ser sensibles a les coses cal que la nostra sensació sigui espacial i temporal. Espai i temps són condicions a priori que fan possible el coneixement sensible; condicions transcendentals, per tant, pròpies de la sensibilitat humana, no condicions de les coses. El coneixement sensible, en l’ésser humà, continua fins al coneixement intel•lectual: “pensaments sense intuïcions són buits, intuïcions sense pensaments són cegues”. Per pensar les coses cal que aquestes s’acomodin a la manera de ser humana: no podem pensar coses sense tenir abans una resposta a certes preguntes prèvies.

No podem apropar-nos mentalment a res sense suposar que ens importa saber què és i no entenem cap esdeveniment a no ser que ens preguntem per una causa. Aquestes nocions –de substància, possibilitat, existència, realitat, causalitat i d’altres, fins a 12 categories, o regles per pensar-, són, segons Kant, condicions a priori del nostre coneixement intel•lectual. Elles mateixes junt amb les de la sensibilitat formen l’aparell transcendental –universal i necessari- amb què ens apropem a l’experiència. Ens hi apropem i, fins i tot, la constituïm: l’experiència i la naturalesa –això és, la connexió sistemàtica de tots els fenòmens físics i psíquics, mitjançant les regles de pensar-, són una construcció de la ment humana en quant aquesta, amb la seva funció transcendental, fa possibles a priori els objectes de la naturalesa i les lleis amb què es regeixen. Per això Kant afirma, com a lema de la seva revolució copernicana: “L’enteniment no obté les seves lleis de la naturalesa, sinó que les hi prescriu (a priori)”; no pròpiament les lleis empíriques, sinó allò que fonamenta les lleis empíriques.


Què puc saber?

La indagació d’aquests elements a priori del coneixement justifica la nostra creença que coneixem coses. Coneixem perquè sabem com coneixem. Ara bé, si hi ha elements a priori, la seva existència es farà palesa en allò que considerem model de coneixement: la ciència; i si la ciència conté elements a priori, ho podrem veure en les seves expressions fonamentals, és a dir, en els judicis sintètics a priori. D'altra banda, si conèixer requereix elements a priori, aquests han de ser presents a cada nivell del procés humà del coneixement. Per això Kant es planteja alhora:

1a:Quines condicions a priori suposa el coneixement sensible?
1b: Com són possibles els udicis sintètics a priori en la matemàtica?

2a: Quines condicions a priori suposa el coneixement intel•lectual?
2b: Com són possibles els judicis sintètics a priori en la física?

3a: Quins són els elements a priori de la raó?
3b: Són possibles els judicis sintètics a priori en metafísica?

A la primera doble qüestió (1 a, 1b) respon en l’estètica transcendental; a la segona (2 a, 2b) en l’analítica transcendental i, a la tercera (3 a, 3b), en la dialèctica transcendental.

L’”estètica transcendental” és la ciència de tots els principis a priori de la sensibilitat. L’”analítica transcendental” s’ocupa de l’anàlisi dels continguts de l’enteniment en quant no provenen de l’experiència. La “dialèctica transcendental” és el tractament crític de la tendència que pateix la raó humana de voler anar més enllà dels límits de l’experiència.

Conèixer és conèixer l’experiència. Per tant, les condicions que fan possible l’experiència i que la constitueixen a priori no van més enllà del’experiència. El que hi ha més enllà es transcendent, ultrapassa les nostres possibilitats, que són, alhora, els nostres límits. Si creiem que també podem posar condicions a hipotètics coneixements transcendents, cauríem malauradament en una il•lusió transcendental; en un mal ús, erroni i gens crític, de les condicions transcendentals del coneixement, que Kant condemna: “No podem tenir coneixement a priori més que d’objectes de l’experiència”. Ens confegiríem també una falsa metafísica transcendental, que pretén ser transcendent. L’intent d’esbrinar si les categories es poden també aplicar a allò que és transcedent respecte de l’experiència, si també en la metafísica, com abans en les ciències, hi ha judicis sintètics a priori, acaba amb una constatació negativa. La metafísica parla de coses que són més enllà dels fenòmens de l’experiència i cerca un presumpte saber com són les coses en si mateixes. Aquí ja no serveixen aquelles regles, i si les apliquem no fem més que paralogismes, antinòmies o expressar un pur ideal de la raó.Allò que transcendeix l’experiència no juga amb les nostres regles; té les seves pròpies, inabastables per la ment humana: es incondicionat.

Què haig de fer?

La moral de Kant, igual com la seva teoria del coneixement, es fonamenta en elements a priori, cosa que vol dir que, en el terreny de la pràctica, també la llei moral es basa en el subjecte. Si la justificació del coneixement consistia en un examen, o crítica, de la raó pura, la justificació de la moralitat consisteix en una crítica a la raó pràctica, tasca que emprèn, sobretot, en la “Crítica de la raó pràctica”, però que inicia en la “Fonamentació de la metafísica dels costums”.
L’home, segons Kant, no ha nascut per ser feliç, sinó per ser digne de ser feliç; aquest punt de partença suposa que la seva ètica no pot ser més que una moral formal. En conseqüència, ser “bo”, ser “moral” no pot consistir en fer aquella o l’altra cosa concreta, o en deixar-la de fer, sinó en “voler obrar bé”, o en un obrar “conforme al deure”; i la voluntat actua conforme al deure quan és absolutament bona: quan actua “només segons aquella màxima per la qual pot voler que ella esdevingui una llei universal”. Aquest imperatiu categòric, que la voluntat s’imposa a ella mateixa, fa que allò que vol sigui bo, i d’aquesta manera la bondat, la moralitat, s’imposa també a priori: no perquè una cosa és bona la voluntat ha de fer-la necessàriament, sinó perquè la voluntat se la imposa a ella mateixa una cosa és necessàriament bona; la voluntat, aleshores, s’imposa l’única llei que pot compartir amb qualsevol ésser racional: la d’actuar segons l’imperatiu categòric, que no és més que una forma de voler.

Què puc esperar?

Aquesta pregunta és una conseqüència dels “postulats” de la moral de Kant: si l’home “ha de ser” moral, li escau “esperar de ser-ho”.
Si l’home és moral, si la moralitat és el seu “bé suprem”, el seu bé complet és la moralitat que s’afegeix a la felicitat. Arribar al bé complet és tasca d’un infinit progrés que només és possible cara a l’eternitat, o en el supòsit de la immortalitat i de l’existència d’un ser suprem, Déu, que en sigui la garantia. Estem a les portes de la religió: la moralitat hi duu, i aquest és el tema de la filosofia de la religió.