L'EPOCA DE L'EMPIRISME
(Edit. Columna)
1. Introducció.
Sota el nom d'Empirisme hom recull l'obra d'aquells filòsofs que entre
els segles XVII i XVIII i seguint una tradició que va des d'Ockham a
Bacon o Hobbes desenvolupen una polèmica contra alguna de les tesis
defensades pels racionalistes, sobretot de llur tradició metafísica,
afirmant l'origen i manteniment experiencial de tot coneixement. Amb
excessiva freqüència, però, s'ha distingit la tradició racionalista de
l'empirista com tradicions oposades que resten superades en la filosofia
posterior de Kant, síntesi d'ambdues. La realitat històrica és molt més
complexa i en ella cal dir que moltes de les tesis empiristes vénen
recollides i són presents en el racionalisme, sobretot la importància
donada a la mateixa raó humana.
2. La tradició científica.
La gran època de la revolució científica hom pot datar-la en
l'aproximadament segle i mig que transcorre entre el 1543, any de
publicació de l'obra de Copèrnic ("De revolutionibus orbium coelestium")
i el 1687 en què apareix la gran obra de Newton ("Philosophiae naturalis
principia mathematica"). En aquest temps esdevé un canvi notable en la
concepció del món físic i en tota l'estructura del pensament científic a
causa tant de la nova manera de concebre la natura com als intruments
emprats per a conèixer-la.
La concepció aristotèlica del món, acceptada quasi universalment durant
prop de dos mil anys, era derrotada, bé que no fou una derrota sobtada
sinó aconseguida pam a pam: la mort a la foguera de Giordano Bruno, la
presó de Galileu, la prudència de Descartes, la barreja de ciència i
misticisme en Kepler, l'acusació de bruixeria contra Harvey, la
influència de la teologia dogmàtica medieval en el pensament de
Newton...
Amb Aristòtil semblava impossible construir una física matemàtica,
perquè la matemàtica es basava en l'estudi de les entitats abstractes
mentre la física ho feia en les coses reals. Per a la revolució
científica aquesta aparent heterogeneïtat havia d'ésser superada. Pels
nous científics la matemàtica constitueix la veritable estructura de la
realitat, de manera que "el llibre de la natura" no es pot aprendre si
abans "no s'aprèn a entendre la llengua i a conèixer els caràcters en
els quals està escrit. Està escrit en llenguatge matemàtic i els seus
caràcters són triangles, cercles, i altres figures geomètriques, sense
les quals és impossible entendre humanament ni una paraula" -dirà
Galileu-. Els cossos, llur moviment i l'espai són ara realitats
mesurables en relacions matemàtico-geomètriques. Aquesta matematització
donarà lloc a un mecanicisme que redueix la matèria a massa en moviment
i els éssers naturals a màquines. Això permet construir un model
interpretatiu de l'esdevenir físic que l'home pot reproduir.
La nova ciència, doncs, subratlla l'aspecte eminentment actiu del
coneixement sobre el tradicional contemplatiu d'Aristòtil. D'aquesta
manera i encara que sense negar-la el nou saber s'allunya de la
metafísica.
Ara aquella visió finita de l'univers procedent de la tradició
aristotèlico-escolàstica, que oposava la física terrestre amb la física
celeste despareix. El món ara és concebut com un món obert, infinit,
homogeni, sense jerarquies. Els científcs estàn orgullosos de participar
en un saber en continu creixement i en contínua discussió. Apareixen
així una munió de projectes d'institucions científiques. Mersenne
col•laborarà en la creació d'una Acadèmia francesa (1635), a Roma
apareixerà "l'Accademia dei Lincei" (1603), a Florència, "l'Accademia
del Cimento" (1657), a Londres la "Royal Society" (1662), a Berlín
Leibniz promou i presideix la "Societas regia scientiarum" (1711).
El moment conclusiu de tota la revolució científica del segle XVII rau
en la física newtoniana, la qual suposa la sistematització orgànica de
la mecànica racional tot partint dels axiomes del model euclidià. El
mètode newtonià permetrà descriure inductivament les forces naturals,
fixar les lleis del moviment dels cossos i justificar, a partir
d'aquestes lleis, tots els fenòmens naturals. Apareix així un nou
sistema del món. Les lleis newtonianes del moviment, la teoria de la
gravitació universal, l'estudi de la força centrípeta o gravitacional i
el procediment analítico-sintètic del mètode newtonià tanquen
definitivament la porta del món antic.
Tampoc no hem d'oblidar l'impacte que les noves tecnologies tingueren en
l'aparició de la revolució industrial i en el canvi de model econòmic
europeu. Aquesta concepció utilitarista de la ciència que apareix ja en
Bacon és contínua fins als nostres dies. La relació entre investigació
científica, tècnica i apetit material o poder serà cada cop més forta.
3. La teoria del coneixement de Hume.
Un dels problemes típics de tot l'empirisme rau en el plantejament de
l'origen de les idees. Si hom nega que hi hagi idees innates -és a dir,
si totes les idees són productes creats posteriorment al nostre
coneixement- cal resoldre el plantejament cartesià. Puix que Descartes,
dubtant de l'experiència i dels sentits, troba en la nostra ment, de
manera intuïtiva, diverses idees: 1) pensaments (cogitationes), 2) la
subtància pensant (el jo) i 3) la idea de Déu (de la qual derivarà
mitjançant l'argument ontològic la seva existència).
Partir, per tant, del punt de vista empirista significarà poder refusar
aquests "a prioris". Si ho aconseguim demostrarem l'error racionalista.
No és, doncs, la raó el punt de conflicte entre ambdues tradicions sinó
el punt de partença del coneixement: l'experiència o les idees innates
contingudes en la nostra ment.
El plantejament gnoseològic de Hume parteix de l'influx del model
mecanicista newtonià -que pressuposa que la naturalesa és homogènia- i
de l'intent d'aplicació d'aquest model a l'estudi de l'home. Així Hume
intentarà establir un fonament teòric-empíric de l'home que serveixi de
base a les ciències pràctiques i teòriques. Intentar fer una ciència de
l'home tan sòlida com la ciència física de Newton, vet aquí a la fi
l'objectiu dels seus dos llibres fonamentals: "Tractat de la naturalesa
humana" (1738-1739) i "Investigació sobre el coneixement humà" (1748).
El seu estudi sobre el coneixement humà establirà tres fites importants:
per un cantó afirmarà un escepticisme moderat i mitigat, limitant així
l'optimisme racionalista cartesià; en segon lloc pretendrà donar suport
a un agnosticisme positiu (no ateisme) que acabés amb el fanatisme i la
superstició religiosa de l'època; i finalment suposarà la defensa d'un
ideal polític tolerant, bé que tolerant només per a la satisfacció dels
interessos privats, tot exaltant l'individualisme burgès. Així doncs,
tot seguint Locke la filosofia de Hume, més que fer una lloança dels
poders de la facultat racional farà una recerca dels hàbits, instints,
tendències i fantasies que habiten el fons de la natura humana,
allunyant en qualsevol cas l'estudi filosòfic de la religió o de
qualsevulla metafísica.
3.1. el principi de correspondència.
Segons Hume tota idea prové de l'experiència i l'observació. Podem, per
tant, establir un principi de correspondència entre ambdues. Es a dir,
el nostre pensament, les nostres idees poden ésser reduïts a idees
simples i aquestes alhora ésser derivades en correspondència amb
impressions simples. L'esquema seria el següent:
objecte... sensació simple... idea simple... idees complexes.
Segons Hume tota idea, àdhuc la idea de Déu, segueix aquest correlat,
donat que la imaginació, gràcies a la memòria, pot combinar impressions
i idees simples. L'afirmació de l'esmentat principi suposa que en
absència d'òrgan sensorial concret i adequat tampoc no hi haurà la
corresponent idea (cec, sord, etc.). El convenciment empirista de Hume
és tal que no tem acceptar el repte que qui no ho accepti exposi almenys
una idea simple que no procedeixi d'una sensació prèvia.
3.2. El principi del costum.
Tanmateix hi ha un problema en el plantejament de Hume que ell mateix
proposarà. Exposar una idea suposa no només pensar-la, sinó també
presentar-la públicament. Per a això fem ús del llenguatge: no mostrem
les idees sinó que les signifiquem amb paraules. Ara bé, sovint trobem
paraules que no expressen idees procedents d'una impressió sensible.
Moltes d'aquestes paraules, buides de contingut real, són emprades per
la metafísica. Segons Hume totes elles han d'ésser excloses perquè no
tenen contingut significatiu procedent de l'experiència. Així, l'accent
de la filosofia empirista es decanta de la psicologia genètica (origen
de les idees) a la lingüística i filosofia del llenguatge (la qüestió
del significat de les paraules). Les impressions sensibles són més vives
però llur caràcter és privat (individuals), mentre que les idees
posseeixen menys força però són representades (mitjançant el llenguatge)
de forma pública. Si bé la imatge (la petjada de la impressió) no pot
ésser directament comunicable, sinó que resta limitada en la ment del
subjecte particular, si que és possible traduir-la gràcies al
llenguatge. Però, filosòficament parlant, és això justificable? El terme
general representa acuradament la imatge particular? Com, doncs,
associem diverses idees fins arribar a una idea complexa? Segons Hume
les idees se'ns presenten en la memòria i en la imaginació amb certa
regularitat. Després, mercès a diversos principis (el de semblança, el
de contigüitat en el temps i en l'espai, el de causa-efecte) les
associem. D'aqui es deriven les idees complexes: objecte fonamental dels
nostres pensaments i de la raó. Aquestes són fruit de la unió d'idees
particulars o simples a un terme que els dóna una significació més
extensa.
Hume pensa que aquestes idees abstractes, expressades en termes
generals, si bé no aconsegueixen una noció perfecta de l'objecte a què
es refereixen (per exemple la idea abstracta d'home varia en cada
individu) sí que permeten una noció imperfecta d'aquests, que ens
serveix per a la conversació o raonaments quotidians. La qüestió no és
gens fàcil de contestar: les nostres idees abstractes individuals són
idèntiques o exactes a les dels altres? Si la nostra resposta és
negativa continuen tancats -com Descartes- en el jo pensant. Si responem
que sí, és lícit suposar que sempre que parlem d'una idea abstracta
imaginem exactament el mateix, fent possible així les idees universals.
Hume negarà aquesta possibilitat però molt matisadament: Bé que
racionalment és injustificable traslladar una idea abstracta individual
a termes generalitzats (escepticisme) generalment tenim el costum i
l'hàbit de realitzar-lo. O més concretament, cada paraula representa una
sola idea (i aquesta a una sola impressió, com ara "aquest home")
particular i concreta. Però a causa d'un hàbit adquirit (pel qual
apliquem el mateix terme a objectes diversos només semblants) fabrica
una zona de comprensió en la qual és possible l'enteniment en la nostra
vida ordinària (així el concepte "home" l'emprem per a molts subjectes
amb característiques més o menys semblants). Però en la nostra vida
no-ordinària (filosofia, ciència) haurem de tenir cura de l'ús dels
termes que emprem. Així Hume clourà afirmant que el terme abstracte és
aquell que "corresponent a una idea individual o imatge mental,
representa, tanmateix, una pluralitat d'imatges semblants, en desvetllar
en nosaltres l'hàbit segons el qual hem aplicat aquesta mateixa paraula
per designar imatges que oferien entre elles alguna semblança".
Filosòficament parlant això significa que no hi ha possibilitat
versemblant d'ultrapassar l'esfera del jo, o, el que és el mateix, que
hi ha una gran dificultat a acceptar o construir un llenguatge
interpersonal, donat que cada experiència és particular i
intransferible.
3.3. L'escepticisme.
Hume no projecta els límits del coneixement només en el pla
subjecte-pensant envers els altres, sinó també en el pla de la relació
subjecte pensant - objecte de coneixement (realitat)-. Els sentits
-pensa Hume- ens proporcionen una simple percepció de coses, però mai no
ens afirmen llur existència. La deducció que les coses existeixen
correspon a la raó o a la imaginació. Perquè quan deixo de percebre
desapareix la percepció. I com llavors saber que el món exterior
existeix d'una manera constant més enllà de les nostres percepcions ?
Hume afirma que la nostra imaginació i la peculiar constància i
coherència dels canvis que percebem quotidianament ens ho permet creure.
Ara bé científicament aquesta existència continuada sabem que és falsa.
Perquè només hi ha percepció durant el fet d'estar percebent. Arribat a
aquest punt Hume veu com la raó és contrària a la vida humana: allò que
acceptem amb la raó (la realitat no és evident) en canvi ho neguem
quotidianament gràcies a la imaginació i al principi de costum. Mentre
la filosofia ens recomana "dubtar de tot", l'impuls natural considera
aquest escepticisme una extravagància. D'aquí conclou Hume que la raó es
veu sempre dominada per l'impuls natural, donat que la naturalesa humana
és dogmàtica i es recolza sempre en antigues conviccions.
Hi ha encara una altra raó per a desembocar en l'escepticisme. Aquesta
raó prové d'estudiar el que Hume anomena principi de causalitat. segons
el nostre autor els objectes de la raó humana poden dividir-se en dos:
a) relacions d'idees: enunciats o proposicions demostrativament certs,
procedents de meres operacions a priori del pensament i que no depenen
de l'existència externa de quelcom diferent a la ment humana; i
b) assumptes de fet o enunciats no evidents en ells mateixos sinó només
possibles d'assolir la veritat; llur demostració només és possible a
posteriori i depenen necessàriament de l'experiència.
Les relacions d'idees són proposicions necessàries (i quan Hume reconeix
llur existència es contradiu parcialment, donat que són idees que no
procedeixen de l'experiència). Els assumptes de fet són enunciats
contingents amb base experiencial fruit de l'associació d'idees feta
gràcies a tres pincipis ja abans esmentats: el principi de semblança, el
de contigüitat i el de causa-efecte. Precisament Hume subratlla ara
aquest darrer per ser el mode més extens
de connexió entre idees. Es a dir, tot raonament entorn als assumptes de
fet es fonamenta en la relació causa-efecte. Tanmateix Hume nega que
aquest principi s'arribi a complir alguna vegada, perquè:
1. Si els assumptes de fet procedeixen de l'experiència, per a tenir
coneixement de la causa-efecte d'un fet concret caldrà primer una
experiència repetida durant una successió (freqüència) de temps.
2. De les dades obtingudes de la meva experiència selecciono aquelles
més rellevants i les designo com a causa del fet.
3. Però, puc concloure que tal fet obeeixi realment a aquestes causes o
és només el que creu la meva capacitat cognoscitiva ?
I encara: puc afirmar quelcom del cas concret de què tinc experiència,
però és lícit racionalment transcendir aquesta experiència i pensar que
continuarà esdevenint el mateix? Per què de totes les possibilitats
d'esdeveniment d'un fet en preferim una fins al punt d'anticipar-la?
En definitiva, per a Hume realitzar això en nom de la raó és pecar
d'imprudent. Encara que en la vida quotidiana ho fem constantment. La
conclusió és clara: tot raonament sobre un objecte que és assumpte de
fet ha de restrènyer-se als límits sensibles, ni pot conèixer les causes
que ho produiren ni anticipar els efectes a què donarà lloc. Consolidem
doncs l'escepticisme. No només per la incapacitat racional humana sinó i
sobretot perquè no és la raó sinó el costum el motor de la vida humana;
són els imperatius psicològics els que se'ns imposen. Per tant no hi ha
connexions lògiques necessàries entre esdeveniments. Només creiem que hi
ha de debò una existència real entre causes i efectes.
L' E M P I R I S M E
César Tejedor
L'empirisme s'extén, en realitat, al llarg de dos segles. Seria,
probablement, millor exposar-lo dins el pensament de la Il•lustració, ja
que Locke fou un dels seus inspiradors, i Berkeley i Hume visqueren en
el sgle XVIII. Tanmateix, ha prevalgut el costum de tractar-lo en
paral•lelisme amb el racionalisme, tot desvinculant-lo així del seu
context històrico-cultural. D'altra banda, la situació sociopolítica
d'Anglaterra en aquests dos segles és absolutament peculiar i difereix
de la resta d'Europa. En efecte, si al continent preval l'absolutisme, a
Anglaterra té lloc la revolució burgesa. El triomf de la revolució
suposà el triomf de les llibertats polítiques, religioses i econòmiques.
La classe més beneficiada fou la burgesia (comercial, terratinent i
industrial), així com l'Església anglicana. No es veieren satisfetes les
reivindicacions igualitàries dels "anivelladors" (levellers) i
comunistes (diggers). Anglaterra es convertí, a més a més, en la primera
potència comercial i capitalista, i el seu sistema polític parlamentari
era el model a imitar. Els teòrics del liberalisme (Locke) i els
científics (Newton) anglesos foren, finalment, els inspiradors de la
Il•lustració europea.
Els antecedents de l'empirisme es troben en la tradició del pensament
anglès (Roger Bacon, pensadors d'Oxford). Igualment, el corrent
nominalista s'havia implantat profundament en molts pensadors anglesos.
En general, l'empirisme és un corrent filosòfic contraposat, en molts
casos, al racionalisme. La contraposició sembla més clara si es té en
compte que el racionalisme havia pres com a model la ciència moderna
únicament en el seu aspecte matemàtic, i que l'empirisme havia recollit
l'altre aspecte: la importància de l'experiència.
Amb l'empirisme, el problema del coneixement (origen i validesa del
mateix) passa a ser el tema fonamental, o, almenys, el tema previ i
imprescindible abans de començar qualsevol altra investigació.
Tesis fonamentals de l'empirisme.
1) L'origen del coneixement és l'experiència.
2) El conseixement humà no és il•limitat: la mateixa experiència és el
seu límit.
3) Tot coneixement és coneixement d'idees.
1 - L'ORIGEN DEL CONEIXEMENT ES L'EXPERIENCIA.
La ment és com una "tabula rasa" (aristotèlico-escolàstic). Tanmateix
l'empirisme no es pot confondre amb el sensisme (Hobbes, Condillac: el
coneixement neix només de l'experiència externa)
Nota: L'empirisme de Locke no és total. Subsisteix en el seu pensament
nombrosos elements racionalistes).
2 - EL CONEIXEMENT HUMA NO ES IL•LIMITAT....
Diferències amb el racionalisme:
El Racionalisme: La raó no té límits. Si segueix un mètode adequat pot
arribar a conèixer-lo tot.
Per contra, per l'empirisme el camp del filosofar es redueix notablement
i també es redueix la certitud del coneixement. Sobre moltes qüestions
només hi ha un coneixement probable i inclús Hume manté una postura
escèptica respecte els problemes metafísics.
Matemàtiques: coneixements certs i necessaris.
Física: únicament ciència probable.
3 - TOT CONEIXEMENT ES CONEIXEMENT D'IDEES.
- Coincidència entre empiristes i racionalistes. (Allò que coneix la
ment són les seves idees -no pas les coses-).
El pensament es redueix a relacionar idees entre si. En Berkeley aquesta
tesi condueix a l'idealisme (negació de la realitat del món material que
percebem). Per aquesta raó, els empiristes concedeixen gran importància
a les anàlisis dels mecanismes psicològics que expliquen les
associacions d'idees entre si.
El contingut i l'abast de qualsevulga idea ha de ser explicat a partir
de les idees més simples que la componen. Tots els empiristes accepten
la doctrina fonamental del nominalisme: les idees universals no són més
que idees particulars unides mitjançant un mot.
- Conclusió:
Els empiristes consideren impossible la metafísica i es dediquen a
qüestions polítiques, morals, religioses, pedagògiques... Per primera
vegada, estudien la raó des d'un punt de vista crític: que examina els
seus propis límits i possibilitats.
JOHN LOCKE (1632-1704).
Locke ja no és un filòsof sistemàtic (en oposició a Hobbes).
"Assaig": La teoria del coneixement es converteix en una branca
independent de la filosofia. (En Descartes encara era una introducció al
mètode). Locke es considerat com el vertader fundador de l'empirisme, el
primer gran teòric del liberalisme polític. Té gran influència en la
il•lustració francesa i és l'inspirador de la Constitució dels Estats
Units d'Amèrica.
TEORIA DEL CONEIXMENT.
- Mètode (mètode històric). Història natural de la ment.
- Finalitat de l'anàlisi de la ment: conèixer l'abast del nostre
coneixement.
- Raó crítica: que s'examina a si mateixa per a trobar els seus propis
límits (En front a la il•limitació de la raó en el racionalisme).
1 - LES IDEES I EL SEU ORIGEN.
Les idees poden ser:
- simples: de sensació, de reflexió.
- complexes: de modes, de substàncies, de relacions.
Idea: "L'objecte del pensament quan un home pensa".
- Teoria representativista: La idea fa d'intermediari entre la cosa i la
ment. Representa a la cosa en la ment. Es la idea (no pas la cosa) la
que és l'objecte de la ment.
- Negació de les idees innates: Tota idea procedeix de l'experiència.
Aquesta experiència pot ser externa i interna.
Les idees simples: són produïdes per l'experiència directa. Al rebre-les
la ment es comporta passivament (no crea).
Les idees complexes: A partir de les idees simples, la ment pot formar
activament idees complexes. Combinacions d'idees simples: combina,
compara, separa... idees simples.
Sorgeixen tres categories d'idees complexes: 1) modes (propietats); 2)
substàncies (suport dels modes); 3) relacions.
- Les idees són signes de les coses. Si volem comunicar-nos necessitem
les paraules. Les idees existeixen independentment de les paraules. Es
poden tenir idees i pensar sense necessitat de paraules.
2 - ELS GRAUS DE CONEIXEMENT.
Coneixement immediat: intuïció.
Coneixement mediat: per demostració.
Coneixement mitjançant la sensació.
El coneixement intuïtiu és el més perfecte. En canvi, el coneixement
sensible és el més insegur (Nota: Trobem un Locke poc empirista i
lastrat pel racionalisme).
3 - EL MON REAL.
Per bé que allò que coneixem són les idees i no pas les coses, Locke no
dubta de que existeixi un món real (postura realista).
- Realisme crític: Força proper en alguns aspectes al cartesianisme.
- Influència cartesiana:
Tenim coneixement intuïtiu de la nostra pròpia existència; tenim
coneixement demostratiu de l'existència de Déu; tenim coneixement
sensible de l'existència de qualsevulga altra cosa.
Locke admet, doncs, l'existència d'una ment humana substancial que té
plena consciència de si mateixa, i en aquesta consciència de si
fonamenta la identitat personal, que no és més que la consciència de tot
el seu passat.
- Les coses materials són conegudes a través d'idees. La sensació per si
sola no prova que existeixi la cosa sentida amb la certesa que dónen la
intuïció o la demostració. Però sí ens dóna un coneixement suficient.
Les sensacions no són produïdes pels nostres òrgans sensorials; llavors,
han de ser degudes a una causa exterior, una cosa real existent.
- Locke empra el concepte "causa" per a provar l'existència del món
real.
JOHN LOCKE
Navarro-Calvo
"Assaig sobre l'enteniment humà" (1690).
1) Negació de les idees innates.
Tesi fonamental del racionalisme: l'enteniment posseeix certes idees i
principis innats. Segons el racionalisme seria possible deduir l'edifici
sencer dels nostres coneixements fonamentals sobre la realitat a partir
d'aquestes idees i principis que l'enteniment troba en si mateix, sense
recòrrer a l'experiència.
- Resposta de l'empirisme respecte de l'origen del coneixement: No
existeixen idees ni principis innats a l'enteniment. Amb anterioritat a
l'experiència el nostre enteniment és com una pàgina en blanc on no hi
ha res escrit.
- Definició d'empirisme: Aquella teoria que nega l'existència de
coneixements innats i, per tant, afirma que tot el nostre coneixement
prové de l'experiència.
- "Assaig sobre l'enteniment humà": Dedicat a demostrar que no
existeixen idees ni principis innats. Si els hagués els tindrien tots
els individus des del primer moment de la seva existència. No passa ni
una cosa ni l'altra. No hi ha doncs idees innates.
2) La gènesi de les idees. El Psicologisme.
Tesi: No n'hi ha idees innates. Totes les idees nostre provenen de
l'experiència.
- Deducció:
1 afirmació: El problema fonamental és el de la gènesi de les nostres
idees ja que totes elles provenen de l'experiència.
2 afirmació: El nostre coneixement és limitat, no pot anar més enllà de
l'experiència.
- Problema: Com demostrar o estudiar la manera en què els nostres
coneixements s'originen a partir de l'experiència ? (Estudi des del punt
de vista dels processos psíquics de la ment humana) - Psicologisme.
PSICOLOGISME: Prendre les nostres idees més complexes i descomposar-les
fins trobar les idees simples de les quals provenen; prendre les nostres
idees més simples i estudiar com es combinen i associen tot formant
idees complexes.
3) Locke i Descartes: la noció d'idea.
Noció d'idea segons Locke: la mateixa que en té Descartes.
Descartes: El coneixement és sempre coneixement d'idees. No coneixem
directament la realitat, sinó les nostres idees sobre la realitat.
Locke: noció d'idea presa de Descartes. Coneixement (o percepció) és
coneixement d'idees.
Idea: Tot allò que coneixem o percebem, ja sigui un color o dolor. Les
idees són imatges o representacions de la realitat exterior.
4) Classes d'idees: Simples i complexes.
- Idees simples (àtoms del coneixement). L'enteniment és passiu; es
limita a rebre-les. a) Procedents de la sensació (experiència externa):
idees de les qualitats primàries -(figura, grandària, etc..); idees de
les qualitat secundàries -(colors, olors, etc.); b) Procedents de la
reflexió (experiència interna).
Locke afirma que només les qualitats primàries existeixen realment als
cossos.
- Idees Complexes: combinació d'idees simples. En la seva elaboració
l'enteniment és actiu; actua combinant i relacionant idees simples.
a) Idees de substàncies; b) idees de modes; c) idees de relacions.
ANALISI DE LA IDEA DE SUBSTANCIA.
Les idees de substàncies (tals com la idea d'individu, d'arbre, de
pedra, etc.; en general, totes les idees de coses u objectes) són
complexes, compostes d'una sèrie de qualitats o idees simples.
Exemple: Prenguem una cosa, un objecte qualsevol, com ara, una rosa.
Què és allò que percebem ?
- Percebem un cert olor, un volum, una figura, una grandària, una olor
agradable, una sensació suau al tacte, etc.; en una paraula, un conjunt
de sensacions simples..
- Però és això en realitat la rosa ?
Locke dirà que no. Tots nosaltres ens sentirem inclinats a contestar que
el color, la olor, la figura, etc. no són la rosa, etc.
- Què és doncs la rosa, apart d'aquestes qualitats sensibles ?
Atès que l'únic que percebem és el color, la olor, etc. hem de confessar
que no sabem què és la rosa, que suposem que sota d'aquestes qualitats
hi ha quelcom de misteriós, que les serveix de suport. La substància, el
suport de les qualitats és, segons Locke, incognoscible, és un "no sé
què".
No coneixem doncs la substància. No sabem què és la rosa. Indubtablement
que aquest tros de matèria ha de tenir una determinada estructura en
virtut de la qual sempre posseeix aquestes qualitats, aquestes
propietats i no pas d'altres. Però aquesta estructura ens és igualment
desconeguda.
La conseqüència de l'empirisme de Locke és que no coneixem el ser de les
coses, coneixem solament allò que l'experiència ens mostra, i
l'experiència solament ens mostra un conjunt de qualitats sensible.
L'experiència és, doncs, l'origen i també el límit del nostre
coneixement.
5) L'existència d'una realitat distinta de les nostres idees.
A Descartes se li plantejà el problema de l'existència de la realitat
precisament perquè va partir de que el nostre coneixement és coneixement
d'idees. També a Locke se li plantejà aquest problema per la mateixa
raó.
Locke mai no dubtà de que existís una realitat distinta de les nostres
idees. La seva mateixa noció d'idea coma re-presentació o imatge. Al
tractar de l'existència de la realitat, Locke distingeix -tot seguint
Descartes- 3 grans àmbits o zones (El JO, DEU, ELS COSSOS).
- Del JO: De l'existència del JO tenim certesa intuïtiva (segueix
Descartes).
- De DEU: DE l'existència de Déu en tenim certesa demostrativa
(L'existència de Déu pot ser demostrada tot emprant el principi de
causalitat: Déu n'és la causa última de la nostra existència.
- Dels cossos: En tenim certesa sensitiva, ja que les nostres sensacions
són produïdes pels cossos en nosaltres, així els cossos són la causa de
les nostres sensacions.
Tant l'existència de Déu com l'existència del món exterior, dels cossos,
són afirmades en virtut d'un raonament causal: Déu n'és la causa última
de la nostra experiència; els cossos són causa de les nostres
sensacions.
H U M E
OBRES:
"Tractat sobre la naturalesa humana".
"Investigació sobre l'enteniment humà"
1) Impressions i idees, elements del coneixement.
Hume no estava satisfet amb la manera en què Locke emprava el terme
"idea" per a referir-se a tot allò que coneixem. En conseqqüència,
reservà el mot "idea" per a designar solament certs continguts del
coneixement.
PERCEPCIO:
- Impressions: coneixement mitançant els sentits.
- Idees: representacions o còpies d'impressions.
Les impressions són més vives que les idees. Les idees provenen de les
impressions, són imatges o representacions d'aquestes.
2) Coneixement de fets i de relacions entre idees.
A més de la distinció relativa als elements del coneixement, Hume
introdueix una distinció relativa als tipus de coneixement:
a) Coneixement de relacions existents entre les idees.
b) Coneixement de fets.
a) "El tot és més gran que les parts"
Aquest coneixement no es refereix a fets, sinó que es refereix a la
relació existent entre les idees de "tot" i de "part. Per bé que
aquestes idees (com totes) provenen, en darrera instància, de
l'experiència, la relació entre les mateixes és, independentment dels
fets (Lògica, Matemàtiques).
b) El coneixement de fets no pot tenir altra justificació que
l'experiència: les impressions.
3) L'empirisme de Hume i la idea de causa.
Amb el plantejament d'impressions i idees s'introdueix un criteri
rigorós per tal de decidir sobre la veritat de les nostres idees.
Com podem saber si una idea qualsevol és vertadera ?
- Si podem assenyalar la impressió corresponent estarem davant una idea
vertadera; en cas contrari, estarem davant una ficció. El límit dels
nostres coneixements són, doncs, les impressions.
A) LA IDEA DE CAUSA I EL CONEIXEMENT DE FETS.
El nostre coneixement dels fets queda limitat a les nostres impressions
actuals (és a dir, allò que ara veiem, oïm, etc)., i als nostres records
(idees) actuals d'impressions passades (és a dir, allò que recordem
haver vist, escoltat, etc.) . Però no pot haver coneixement de fets
futurs, ja que no poseeïm cap impressió d'allò que succeirà en el futur
(com podríem posseir impressions d'allò que encara no s'ha esdevingut?)
Per contra, no podem estar segurs d'allò que posteriorment tindrem
-impressions.
Hume observà que en tots els fets, la nostra certesa sobre el que
s'esdevindrà en el futur es basa en una inferència causal: estem segurs
de que les coses sota la pluja es mullaran (en comptes de posar-se
blaves, per exemple). La pluja es causa i els seus efectes són
mullar-se).
B) CAUSALITAT I "CONNEXIO NECESSARIA".
La idea de causa és, doncs, la base de totes les nostres inferències
sobre fets de que no tenim una impressió actual.
Però... què entenem per causa ?... Com entenem la relació causa-efecte
quan pensem que el foc és la causa i la calor l'efecte?
Hume observa que aquesta relació es concep normalment com una connexió
necessària.
C) CRITICA DE LA IDEA DE CONNEXIO NECESSARIA.
Tenim impressió que correspongui a aquesta idea de connexió necessària
entre dos fenòmens ? NO, contesta Hume. Hem observat sovint el foc i hem
observat que a continuació augmentava la temperatura dels objectes
situats prop d'ell, però mai no hem observat que entre ambdós fets
existís una connexió necessària.
L'únic que hem observat, l'únic observable és que entre ambdós fets s'ha
donat una successió constant en el passat, que sempre succeí el segon
després del primer. Que a més d'aquesta successió constant existeixi una
connexió necessària entre ambdós fets és una suposició incomprovable.
Pròpiament parlant no sabem que l'aigua vagi a escalfar-se; simplement
criem que l'aigua s'escalfarà.
Que el nostre pretès coneixement dels fets futurs per inferència causal
no sigui en rigor coneixement, sinó suposició i creença (Creiem que
l'aigua s'escalfarà) no significa que no estiguem absolutament segurs
sobre els mateixos.
Tots tenim certesa absoluta de que l'aigua
del nostre exemple es vagi a escalfar.
Aquesta certesa prové segons Hume de l'hàbit,
del costum d'haver observat en el passat que
sempre que s'esdevinguè el primer, també succeí el segon.
4) Els límits de la inferència causali l'existència de realitats
distintes de les nostres idees i impressions.
A la pràctica, pensa Hume, això no és greu, ja que entenim prou amb tal
creença i certesa, per a viure. Però fins on és possible extendre
aquesta certesa i aquesta creença basades en la inferència causal?
- Podem passar d'una impressió a una altra, però no pas d'una impressió
a quelcom del qual mai no ha hagut impressió, experiència.
A) LA REALITAT EXTERIOR.
Segons Locke l'existència dels cossos com a realitat distinta i exterior
a les impressions o sensacions es justifica en una inferència causal: la
realitat extramental és la causa de les nostres impressions.
Però segons Hume, aquesta inferència és invàlida, ja que no va d'una
impressió a una altra impressió, sinó de les impressions a una pretesa
realitat que està més enllà d'elles i de la qual no tenim, per tant, cap
impressió o experiència.
La creença en l'existència d'una realitat corpòria distinta de les
nostres impressions és, per tant, injustificable, tot apel•lant a la
idea de causa.
B) LA EXISTENCIA DE DEU.
Déu no és objecte de cap impressió. Ni l'existència d'un món distint de
les nostres impressions ni l'existència de Déu són racionalment
justificable. D'on provenen les nostres impressions ?
- Locke: de l'exterior.
- Berkeley: de Déu.
- L'empirisme de Hume no permet de contestar a aquesta pregunta. No ho
sabem, ni podem saber-ho. Pretendre contestar a aquesta pregunta és
pretendre anar més enllà de les nostres impressions i aquestes
constitueixen el límit del nostre coneixement. Tenim impressions i no
sabem d'on provenen:
C) EL JO I LA IDENTITAT PERSONAL.
Considerada com a indubtable segons Descartes. També per Locke i
Berkeley (resultat d'una intuïció immediata).
L'existència del JO com a substància, com a subjecte permanent dels
nostres actes psíquics, no pot justificar-se tot apel•lant a una pretesa
intuïció, ja que sols tenim intuïció de les nostres idees i impressions
i cap impressió és permanent, sinó que unes segueixen a d'altres de
manera ininterrumpuda:
"El JO o persona no és cap impressió, sinó allò que se suposa
que les nostres idees i impressions es refereixen. Si
alguna impressió originés la idea del JO, tal impressió
hauria de romandre invariable a través del curs total de la
nostra vida, ja que se suposa que el JO existeix d'aquesta
manera. Tanmateix, no hi ha impressions constants i invariables".
No existeix, doncs, el jo com a substància distinta de les impressions i
idees, com a subjete de la sèrie dels actes psíquics. Per tal d'explicar
la consciència de la pròpia identitat, Hume recorre a la memòria:
gràcies a la memòria reconeixem la connexió existent entre les distintes
impressions que s'esdevenen; l'error consisteix a que confonem successió
amb identitat.
Malgrat que els principis de que partia l'obligaven a arribar a aquesta
conclusió, Hume s'adonà de que la seva explicació no és plenament
satisfactòria, tot adoptant una actitud resignadament escèptica.
5) Fenomenisme i escepticisme.
Tan sols coneixem les percepcions. La realitat queda reduïda a
percepcions, a mers fenòmens, en el sentit etimològic del terme (fenomen
= allò que apareix o es mostra).
- Escepticisme: Totes les nostres percepcions són existències distintes
i la ment no percep cap connexió real entre existències distintes.
GEORGE BERKELEY (1685-1753)
Navarro-Calvo
Obras:
"Tratado sobre los principios del conocimiento humano", 1710.
"Tres dilogos entre Hilas y Filonús".
Fue un hombre profundamente religioso, que puso la filosofía al servicio
de la fe y combatió a los librepensadores. En 1734 fue nombrado obispo
anglicano en el sur de Irlanda.
Berkeley -mitad místico, mitad empirista- constató que en la doctrina de
Locke existían ciertas incoherencias, las corrigió y el resultado de
todo ello fue una extraa teoría según la cual "el ser de las cosas
consiste en ser percibidas". El razonamiento de Berkeley es el
siguiente:
a) Las ideas no son representaciones de una realidad exterior y distinta
de ellas mismas.
Tomemos un cuadro cualquiera de esos que cuelgan de las paredes de los
museos, el "San Pedro", de El Greco, por ejemplo. Tenemos algún medio
de saber si la figura humana allí dibujada es realmente una
representación o imagen del San Pedro histórico? Evidentemente, no. Para
saberlo necesitaríamos conocer no sólo el retrato, sino también el
original, para poder compararlos. Este hecho sencillo nos muestra la
incoherencia fundamental que, a juicio de Berkeley, cometió Locke: por
una parte, afirma que solamente conocemos ideas, que no conocemos
ninguna realidad exterior y distinta de ellas; por otra parte, afirma
que nuestras ideas son representaciones de esa realidad exterior y
distinta de la cual no tenemos conocimiento alguno.
De acuerdo con este razonamiento, Berkeley establece que la afirmación
lockeana de que nuestras ideas representan algo distinto de ellas mismas
es incoherente y gratuita. Si solamente conocemos ideas (y Berkeley es
fiel a este principio), no tiene sentido ninguno decir que son
representaciones.
b) Las cosas son, en realidad, ideas y su ser consiste, por tanto, en
ser percibidas.
Solamente conocemos, pues, ideas (en el sentido amplio de Locke, que
incluye sensaciones, etc.) Una vez sentado esto, Berkeley nos dirige la
siguiente pregunta: conocemos las cosas?, conoce el lector la silla en
que est sentado, la mesa en que apoya firmemente sus brazos, el
bolígrafo que aprieta entre sus dedos? La mayoría de las personas
contestaría que sí y Berkeley es una de esas personas. Hagamos entonces
un silogismo tomando estas dos afirmaciones como premisas y preparémonos
a aceptar la conclusión: sólo conocemos ideas, conocemos las cosas,
luego las cosas son ideas.
Es inútil buscar fallo alguno lógico al razonamiento porque no lo tiene.
La mesa, el bolígrafo, la silla no son ms que el conjunto de las
sensacones (las ideas, en el sentido de Locke y Berkeley) que de ellas
poseemos. No hay dos realidades -cosas e ideas-, como pretende Locke,
sino una sola, las ideas o percepciones: el ser de las cosas es, por
tanto, su ser percibido.
c) La mente humana y Dios.
Las ideas son siempre ideas de una mente que las percibe. Si el ser de
las cosas consiste en ser percibidas, el ser de la mente consiste en
percibir. Las únicas sustancias son las mentes o espíritus que perciben.
Locke había subrayado -y con razón, piensa Berkeley- que el
entendimiento es pasivo respecto de las ideas simples, que no las
produce ni las crea, sino que las recibe. Ahora bien, de dónde recibe
nuestro espíritu las ideas? Ya no cabe contestar con Locke que las
recibe de una realidad exterior, distinta de las ideas. Esta realidad no
existe, como hemos visto. La conclusión de Berkeley es que nuestra mente
las recibe de Dios. Represe en que también Berkeley llega a la
afirmación de la existencia de Dios a través de la idea de causa: Dios
es la causa de nuestras ideas.
|
|