Enllaços

W.K.C. Guthrie.

Esquema

- Crítica a la teoria platònica de les idees.
Rebuig a una essència separada de les coses.

- Fidelitat a Plató:
La ciència versa sobre allò que és general i universal.

- La "Física" com a ciència de la natura.
- Ciència: explicar el què de les coses.
explicar el perquè de les coses.

- Teleologisme: model organicista
reducció de la física a la biologia.

- L'eidos, "forma".
- Conjunt de totes les propietats comunes a tots els éssers de la mateixa espècie. Per abstracció.

- L'ésser: unitat de l'ésser. Les substàncies.

- La substància.
-Substància primera (en sentit estricte): l'individu concret.
- Substància segona: espècies i gèneres (d'això tracta la ciència).

- La matèria i la forma. Teoria hilemòrfica.
- Prioritat a la forma.
- No existeixen independentment (compost d'ambdues).

- La potència i l'acte (enérgeia, enteléchia).
Solució al problema del canvi.

- El Primer Motor.
Mou sense moure's
La perfecció absoluta.



LA CRITICA A LA TEORIA PLATONICA DE LES IDEES.

Segons Aristòtil, la teoria de les idees parteix de la recerca per part de Sòcrates de determinar i definir l'essència de les coses (en particular l'essència de les virtuts).
Al definir una essència ("el que és" tal cosa) s'obté el concepte general o universal de la mateixa. Doncs bé, segons Aristòtil:


"Sócrates no atorgava una existència separada ni als universals ni a les definicions. Però els filòsofs que vingueren després els separaren i donaren a aquesta mena de realitats el nom d'"Idees". I d'aquesta manera arribaren a admetre com Idees tot el que s'afirma universalment"


Es aquest caràcter separat de les essències el que Aristòtil no pot admetre, perquè si les Idees són essències que existeixen separadament de les coses, aleshores són substàncies (realitats subsistents, és a dir, éssers que existeixen, independentment, en si mateixes).
Totes les crítiques d'Aristòtil es centren en aquest punt:

"Tot intentant explicar aquest món, Plató ho duplica (postula altre món, el de les Idees), amb la qual cosa la dificultat es duplica també: ara cal explicar els dos móns".

"A més, el món de les Idees no permet explicar res sobre el món de les coses. En efecte, si les essències de les coses hi són separades de les coses mateixes, és que no són pròpiament llurs essències".

"Tampoc permeten les Idees explicar l'origen i el devenir o canvis de les coses".


Igualment atacarà Aristòtil la matematització de les Idees (interposició dels números ideals entre les coses i les Idees, o identificació d'aquestes darreres amb els números).
En conclusió, la critica d'Aristòtil es resumeix en aquesta frase: no és possible que l’essència de les coses existeixi separada de les coses.
Per tant, Aristòtil no rebutja totalment la teoria de les Idees, sinó únicament llur existència separada.
Aristòtil, doncs, romandre fidel a allò fonamental de l’herència socràtica i platònica: la ciència versa sobre allò general i universal, és una recerca de l’essència comuna que es troba en les coses mateixes i no separada d'elles. Aquesta és la idea clau de la lògica i la metafísica aristotèliques.


LA FISICA COM A CIENCIA DE LA NATURA .

El moviment és la característica essencial de la naturalesa dels éssers sotmesos a naixement i mort.
Aristòtil representa un gran avenç en el camí de la racionalitat de la física. En efecte, segons ell, és possible un tractament científic de la naturalesa.
L'única condició que estableix per a elevar a categoria de ciència la investigació de la naturalesa és descobrir-ne les causes, això és, arribar a esbrinar quines són les condicions últimes de tot moviment.
Per a delimitar el camp d'investigació de la física, Aristòtil inicia el seu discurs formulant la pregunta:
Què vol dir naturalesa?
Tots els éssers naturals assoleixen la seva perfecció, -és a dir, realització i acabament- pròpia mitjançant el moviment.
Hi ha, per tant, una tendència interna a assolir un fi que caracteritza els moviments dels éssers vius (Teleologisme).
- Model organicista.
- Reducció de la física a la biologia.

La ciència (episteme) no dóna sols el què de les coses, sinó també el seu Per què. Hi ha ciència on hi ha demostració. Per a l'anàlisi d'aquesta, Aristòtil va crear una ciència nova, la Lògica (que ell anomena Analítica).


L'EIDOS.

El concepte forma vincula la filosofia d'Aristòtil amb la de Plató, però serveix igualment per "marcar les diferències" entre ambdues.
Forma tradueix la paraula grega eidos, que, quan és Plató qui la empra, sol traduir-se per Idea. Es, el mateix que en Plató, una i idèntica per a tots els singulars dels que es predica: la forma humana per a tots els éssers humans, la forma d'alzina o de ferro per a totes les alzines o tots els trossos de ferro; és a dir, és universal.
També, igual que Plató, les formes, i no les coses singulars, són l'objecte de la ciència (Episteme). A diferència, però de les idees platòniques, les formes d'Aristòtil no estan separades, no pertanyen a un altre món que les coses sensibles, sinó que estan en aquestes. L'enteniment les obté per abstracció, a partir del suport en el qual es produeixen.
Forma és el conjunt de totes les propietats comunes a tots els éssers de la mateixa espècie, tot el que (junt amb altres aspectes propis de cada individu) hi és en tots ells, i que l'enteniment abstreu com la seva essència comuna (separant-lo dels aspectes que tenen uns sí i altres no).
L'ESSER.

Aristòtil pressuposa que entre totes les coses que es diuen "ésser" existeix una unitat de l'ésser. Però no es tracta de la unitat de l'Esser que pretenia Parmènides.
Per a Aristòtil hi ha formes d'"ésser", però totes elles es refereixen a una forma primordial, a l'"ésser" pròpiament dit: la substància. A més, la substància no és única; existeixen moltes substàncies (molts éssers).


LA SUBSTANCIA.

Per a Aristòtil, substàncies són únicament els individus concrets. Així (front a Plató), aquest món recupera la seva plena realitat: és a l'individu -i no pas a la idea- al que hem d'anomenar "ésser" o "substància".
Aristòtil distingeix dos tipus de substàncies:
- substància primera (l'individu concret: Sòcrates) i
- substància segona (l'espècie i el gènere: home, animal).

Aristòtil afirma taxativament que en sentit estricte la "substància" és l'individu concret.
Però ha d'atorgar alguna realitat a les espècies i als gèneres, ja que solament sobre ells -i no pas sobre els individus- versa la ciència (la ciència té com a objecte l'universal). Per això els considera també com a substàncies, però únicament en sentit secundari: no existeixen "separades" de la substància primera, sinó en (dins) ella.
Per això, la substància primera és allò vertaderament real, la substància en sentit estricte: ella és el subjecte últim en el que tenen la seva existència l'espècie i el gènere.
Amb tot, resulta innegable que Aristòtil -com a pensador fortament impressionat per l'observació biològica- tendeix, en cert sentit, a donar preferència a la substància segona: els individus moren, solament l'espècie subsisteix (en altres individus, per descomptat).


LA MATERIA I LA FORMA (TEORIA HILEMORFICA).

La substància (primera) és l'individu concret (Sòcrates, per exemple). En ell es troba realitzada l'essència o l'espècie (substància segona: "home", per exemple), la qual es predica d'ell (així, diem "Sòcrates és home").
Amb això afirma Aristòtil que aquest món és el món real i que la pluralitat i el devenir són reals (hi ha molts individus de la mateixa espècie i estan sotmesos a canvis permanents).
-Oposició a Parmènides i Plató-
Aristòtil introdueix en la substància el concepte de devenir o desenvolupament.
La Forma és l'essència de la cosa, la substància segona, l'espècie, i és, segons Aristòtil, eterna; però no existeix més que en la matèria.
Tot el que s'esdevé ha de posseir també matèria. Així, doncs, allò que s'esdevé o s'engendra és l'individu concret, el compost de matèria i forma, matèria i forma són eternes, però no existeixen independentment, sinó únicament en el compost d'ambdues.
Evidentment, Aristòtil confereix una clara prioritat a la forma. Ella és l'essència de l'individu, i tan sols ella és definible i cognoscible. L'individu és indefinible, i la matèria primera és incognoscible. La forma és comú a tota l'espècie (i per això preexisteix a l'individu), i allò que individualitza és la matèria.


LA POTENCIA I L'ACTE.

Parmènides, en l'operar únicament amb els conceptes "ésser" i "no-ésser" havia deduït la unicitat i immobilitat de l'Esser (Monisme estàtic).
Plató intentà superar aquest plantejament admetent la realitat d'una certa forma de no-ésser: l'alteritat. Aristòtil afegeix una altra forma real de no-ésser: la potència; i mitjançant aquest nou concepte explica el devenir de la substància.
Així, doncs, en tot ésser hi ha allò que aquest ésser ja és, -l'acte- i el seu poder d'arribar a ésser -la potència-, allò que encara no es.
Acte (enérgeia): "acció" mitjançant la qual quelcom passa de la simple possibilitat al seu perfeccionament i acabament final (entelechia).
- Enérgeia i enteléchia acaben per ser sinònims. L'acte poseeix prioritat absoluta sobre la potència.
Des d'un punt de vista lògic, tan sols és possible concebre la potència com a potència d'un acte determinat.
Cronològicament semblaria que la llabor és anterior a l'arbre, però no és així: la llabor ha de procedir d'un arbre en acte.
L'acte com a enteléchia és allò al que s'ordena la potència activa: "no és per tenir la vista pel que els animals veuen, sinó que és per a veure pel que tenen vista" (Concepció teleològica).
Potència-Acte i Matèria-Forma són estructures paral•leles. La matèria, en fecte, és o està en potència (passiva) de la forma. I la forma és allò que actualitza la matèria, la perfecciona i confereix a l'ésser la seva potència activa per a obrar.
Tot dinamitzant la forma i identificant-la amb l'acte, torna Aristòtil a proclamar la seva prioritat absoluta sobre la matèria. La prioritat de la forma condueix a Aristòtil a afirmar que l'explicació última de l'Univers consisteix en l'existència de formes pures (absolutament lliures de matèria), sempre en acte.


EL PRIMER MOTOR.

Aristòtil concebia el món i el moviment sense començament. Ni ell, ni tampoc cap grec clàssic, va pensar que l'existència del món reclamés una causa exterior i anterior al mateix món.
El seu Primer Motor no és tampoc un agent que, per dir-ho d'alguna manera, doni una "primera empenta" al món.
- El que Aristòtil necessitava com a Primer Motor era un Acte Pur, o sigui que no procedís d'una potència anterior, perquè això no resoldria el problema.
Que el Primer Motor comencés a moure significaria que ell mateix es mouria (passant de la potència de moure a fer actual aquella potència).
El Primer Motor (per a ésser Primer) ha de moure, doncs, sense moure's; i això és possible si mou com a causa final, és a dir, no perquè transmeti impuls, sinó perquè atregui (eternament, sense haver de "passar a fer-ho").
Senzillament, el que mou al món és que aquest aspira a la perfecció. El que és potencial aspira a realitzar-se en acte, el que és menys perfecte es mou cap al més perfecte, la naturalesa, en el seu conjunt, aspira a la perfecció de l'acte pur.
Aquest, és doncs Primer Motor (cosa que, inevitablement, ens recordarà novament a Plató, i, en aquest cas, al Bé en si, allò de què les idees participen i que les fa ésser el que són, com les idees fan ésser el que són a les coses que participen d'elles).