Enllaços

César Tejedor.

Esquema

1 - Vida i obra: 3 períodes.
2 - Temes de la filosofia aristotèlica.
a) Crítica a la teoria de les idees de Plató.


b) Lògica (Organon). Alternativa a la Dialèctica platònica.
- Instrument de la ciència: connexió del particular amb l'universal.
- El Sil•logisme: universal-particular.
- La Inducció: particular - universal.
- Demostració (a través del Sil•logisme científic).
- Primers principis:
Axiomes (comuns a totes les ciències).
Tesis peculiars (diferents ciències).
- Definició: serveix per a establir l'"essència".


c) Metafísica.
- Filosofia Primera (saviesa) (diferent de les filosofies segones). En contra de Plató que considerava la filosofia com una i única.
- Ciència Primera: d'allò més universal: L'ésser (Tó ón) (Ontologia).
-Ciències particulars: Tracten l'ésser des d'un punt de vbista específic.
- L'ésser es concreta en la substància (ousía) + accidents (quantitat, qualitat, relació, lloc, temps, posició, estat, acció, passió) -10 categories aristotèliques: gèneres suprems de l'ésser.
- Substàncies primeres: individus concrets (neixen i moren).
- Substàncies segones: espècies, gèneres (eternes).
- Matèria i Forma (Teoria hilemòrfica: superació de Plató i Parmènides).
Matèria Primera: ésser en precari, sotmès al devenir (Gènesi)
- Compost (synolon): matèria (hyle) i forma (morphé) (No existeixen independentment. Només en el compost).
Forma: essència de la cosa (Substància Segona).
- Prioritat a la Forma (només la forma és definible i cognoscible).
- Potència (dynamis) i acte (enérgeia, enteléchia): En tota substància. Concepció dinàmica i finalística de l'ésser.
- Potència/Acte - Matèria/Forma: Estructures paral•leles.
Matèria: Es o està en potència (passiva) de la forma.
Forma. Actualitza la matèria, la perfecciona.
- Prioritat de la Forma:
L'explicació última de l'Univers consisteix en l'existència de formes pures (sempre lliures de matèria), sempre en acte.


d) El coneixement.
- Filòsofs presocràtics en general: Desvalorització de la sensibilitat (dóxa). Només la raó capta la realitat.
- Aristòtil: postura empirista.
Itinerari:
-Particular (sensació, "aísthesis") --- inducció (Imaginació, "phantasía"--- universal (Pensament,"noésis" i "dianoia").
- Acumulació experiències: Del Pensament:
- Intel•lecte Pacient (Rep i coneix intel•ligibles)
- Intel•lecte Agent (Produeix intel•ligibles: immortal, etern).


e) Etica.

No ha de ser una disciplina teòrica. Cal partir de l'experiència.
Eudemonisme:
Etica de la felicitat.
Etica de la virtut (via cap a la felicitat).
- Antecedents: Acadèmia platònica (varis corrents):
Vida activa política...........(Bé suprem: la glòria, la virtut)
Vida contemplativa.............(Bé suprem: la saviesa).
Vida joiosa....................(Bé suprem: el plaer).
Doctrina Idees.................(Bé suprem: el Bé).

Aristòtil: El Bé no és una realitat única. Hi ha de molts tipus. Postura eclèctica: unir sàviament la virtut, contemplació i béns externs.
Virtut: LLuny de l'intel•lectualisme socràtic (Virtut=coneixement). La virtut requereix també de la voluntat.
S'adquireix a través de l'exercici i l'hàbit (éthos). No pas per naturaleza. No n'hi ha prou amb l'ensenyament.
Consisteix en un terme mig (mesotés): Equilibri entre dos extrems igualment viciosos d'acord amb les circumstàncies.
- Virtuts: ètiques (morals)i dianoètiques (intel•lectuals).


f) Política.
S'inclina per un govern de les classes mitjanes (sensatesa).
 

VIDA I EVOLUCIO.

Obres exotèriques (exterior): perdudes (no coneixem). Al contrari de Plató.
Obres esotèriques (interior): Sí coneixem.
L'Aristòtil que nosaltres coneixem no és el que conegueren els seus contemporanis.
-Obra:
Andrònic de Rodes (60 aC). Publicada en el segent ordre:
1 - Lògica (Organon, "instrument").
2 - Tractats físics (sobre la naturalesa).
3 - Metafísica (Filosofia primera).
4 - Tractats d'ètica i política.
5 - Retòrica i poètica (incompleta).

Aquesta ordenació correspon a la divisió de la ciència feta pel mateix Aristòtil:
a) ciències teòriques (matemàtiques, física i teologia).
b) Ciències pràctiques (ètica, política i economia).
c) Ciències poètiques (retòrica, poètica, medicina).

HISTORIOGRAFIA (Interpretació de la vida/obra segons diversos autors).

- 1 Interpretació:
Així com l'obra de Plató pateix una contínua evolució, es contradiu i es corregeix al final de la seva vida, l'obra d'Aristòtil, però, és coherent, és una filosofia acabada.

- 2 Interpretació (A partir de 1923 i gràcies al gran especialista en Aristòtil, Werner Jaeger):
Període platònic (20 anys): pensament en evolució.
a) Període platònic (367-347).
b) Transició i viatges (347-335). Aristòtil s'expressa encara així: "Nosaltres els platònics".
c) Retorn a Atenes. Funda "El Liceu" (334-322). Abandona temes metafísics i es dedica a les investigacions científiques.

- Projecte aristotèlic: eminentment científic (A tenir en compte la seva situació personal: ell és metec -estranger- a Atenes i la participació política li estava vedada), en contrast amb Plató (mogut per motivacions morals i polítiques).
- Interessos més aviat teòrics.
1) Resoldre les deficiències de la teoria de les idees. Perfeccionament definitiu del platonisme.
2) Desenvolupar la ciència empírica, a través de l'observació.

TEMES DE LA FILOSOFIA ARISTOTELICA.

1 - Crítica de la Teoria de les Idees.

Antecedents de la teoria de les Idees:
-Sòcrates: Definir l'essència de les coses (en particular l'essència de les virtuts). Objectiu de la definició: assolir el concepte general o universal.
Segons Aristòtil, Sòcrates no atorgava una existència separada ni als universals ni a les definicions. Les deficiències de la teoria no es solucionen recorrent a les matemàtiques; més aviat s'agreugen.
No rebutja totalment la teoria de les Idees, sinó únicament la seva existència separada.
- Fidel a Plató: la ciència versa sobre el que és general i universal. L'essència comú es troba dins (en) les coses mateixes.

2 - La Lògica.

Aristòtil: creador de la Lògica.
-Antecedents: La Dialèctica de Plató.
Aristòtil considera la Lògica no com a ciència, sinó com una propedèutica (preparació) a la ciència. La Lògica és l'instrument (organon) de la ciència.
- Ciència: tracta d'allò universal i necessari.

Si volem tenir un coneixement científic de la realitat, és a dir, de les coses singulars, l'únic procediment vàlid és connectar-les necessàriament amb l'universal.
La ciència explica la realitat tot deduint el particular de l'universal (que és la seva causa). La funció de la Lògica és mostrar aquesta connexió a través del sil•logisme:

Si A es predica de tot B
I B es predica de tot C.
Aleshores, A deu necessàriament predicar-se de tot C.

Tot home (B) és mortal (A).
Sòcrates (C) és home (A).
Aleshores, Sòcrates (C) és mortal (A).


- El sil•logisme expressa, doncs, una relació d'inclusió: com el particular es subsumeix en l'universal. Així, la lògica del sil•logisme substitueix la dialèctica platònica. A més del sil•logisme, Aristòtil proposa un altre mètode de connectar el particular amb l'universal: la inducció. La diferència rau en que el sil•logisme és deductiu (va de l'universal al particular) i la inducció és, en canvi, el procediment que va del particular a l'universal.

- La demostració i la definició.

Segons Aristòtil posseïm coneixement científic d'una cosa quan sabem:
1 - que és (existeix) aquesta cosa.......
2 - allò que és (essència)............... universal.
3 - el perquè (causa).................... necessari.

Un coneixement d'aquest tipus sols s'assoleix per via de demostració (sil•logisme científic). No tot sil•logisme produeix un coneixement científic, sinó únicament aquell que es recolza en premisses que són "vertaderes, primàries, immediates, millor conegudes que la conclusió, i anteriors a ella, i causes de la conclusió".
Així, doncs, tota demostració ha de basar-se, en últim terme, en uns primers principis que, per ser primers, han de ser immediatament evidents i indemostrables i que expliquen per què la conclusió és necessàriament aquesta. Aquests primers principis són de dos tipus:

a) axiomes: que poden ser comuns a totes les ciències o propis d'algunes ciències únicament. (Per exemple: p. de contradicció: "El tot és més gran que les parts).

b) Tesis peculiars d'algunes ciències que poden ser "hipòtesis" o "definicions".

Definició: Expressa la definició permanent d'una cosa, mitjançant el gènere i la diferència específica. Serveix per a establir l'"essència" permanent de les diverses "espècies" en què es pot classificar la realitat (ja que l'individu és indefinible).


3 - La Metafísica.

La "Metafísica" d'Aristòtil és un conjunt de petits tractats elaborats al llarg dels dos darrers períodes del seu pensament. Es tracta d'una ciència que Aristòtil anomena "saviesa" o "filosofia primera".
Al parlar d'una "filosofia primera" pressuposa Aristòtil que existeixen també les "filosofies segones". Per a Plató no hi havia més que una única filosofia que era, alhora, activitat virtuosa que condueix a la felicitat i, que coincideix, sense més, amb la "saviesa". Per Aristòtil, en canvi, la "saviesa" és una ciència més -per bé que és la primera- i té caràcter especulatiu: ja no coincideix amb la vida virtuosa (objecte d'estudi d'una "filosofia segona", l'ètica).

Sobre què tracta la "filosofia Primera"?

No hi ha ciència sinó d'allò que és universal. Per tant, aquesta ciència tractarà del més universal que existeix, l'"ésser (tó ón) en tant que ésser i els seus atributs essencials". Les altres ciències tracten de l'ésser únicament des d'un punt de vista ("ciències particulars"). Així, doncs, la "Filosofia Primera" és una ontologia (Ciència de l'"ésser").

-L'ESSER (Tó ón).
Aristòtil pressuposa que, entre totes les coses que es diuen "ésser" existeix una unitat del ser a la que anomena substància (ousía). Existeixen moltes substàncies (molts éssers).
Totes les altres formes de "ser" són tan sols modificacions o accidents: (quantitat, qualitat, relació, lloc, temps, posició, estat, acció, passió). S'anomenen categories (o gèneres suprems de l'ésser).
Per Aristòtil, substàncies són únicament els individus concrets. I distingeix:
-substàncies primeres.
-substàncies segones (espècie, gènere). Substàncies en sentit secundari.
Atorga certa realitat a les espècies i als gèneres ja que solament sobre ells versa la ciència. Tendeix, en cert sentit, a donar preferència a la substància segona, doncs els individus concrets moren; sols l'espècie subsisteix (en altres individus, per suposat).

-La matèria i la forma.
La substància (primera) és l'individu concret (Sòcrates). En aquest individu es troba realitzada l'essència o l'espècie (substància segona. "home").
- Conclusions: (Contra Parmènides i Plató): Aquest món és real. La pluralitat i el devenir són reals. Introdueix en la substància el concepte de devenir (Gènesis).
La substància primera és allò que s'esdevé, allò que es desenvolupa, allò sotmès a un procés de perfeccionament i creixement. Es un ésser precari (néixer i morir). Es un compost (synolon) de matèria (hyle) i de forma (morphé).
La forma és l'essència de la cosa (substància 2), l'espècie, i és eterna; però no existeix sinó en la matèria. Així doncs, el que s'esdevé o s'engendra és l'individu concret, el compost de matèria i forma. Matèria i Forma són eternes, però no existeixen independentment, sinó únicament en el compost d'ambdues. Dóna prioritat a la forma (essència de l'individu). Tan sols ella és definible i cognoscible. L'individu és indefinible i la matèria és incognoscible. La forma és comú a tota l'espècie (i per això preexisteix a l'individu). Allò que individualitza és la matèria.

- La potència i l'acte.

La teoria de la potència i l'acte és la última explicació del devenir de la substància. Així, doncs, en tota substància hi ha el que aquesta substància ja és -l'acte- i el seu poder arribar a ser -potència- allò que encara no és.
- Potència /dynamis).
- Acte (enérgeia). Deriva de: érgon (acció, treball, obra). Acció mitjançant la qual quelcom passa de la simple possibilitat al seu perfeccionament i acabament final. Acte (enteléchia): Deriva de télos (fi), (échein): tenir, posseir. Allò que s'ha dut a terme, acabament i perfeccionament.
Aristòtil empra dues expressions que apareixen sovint com a sinònims. L'ús d'ambdós termes indica una concepció dinàmica i finalística de l'ésser, la qual cosa explica perquè per Aristòtil enérgeia i enteléchia acaben per ser sinònims.

- Potència/Acte- Matèria/Forma són estructures paral•leles.
La matèria és o està en potència (passiva) de la forma. La forma és el que actualitza la matèria, la perfecciona i confereix a l'ésser la seva potència activa per a obrar. La prioritat de la forma condueix a Aristòtil a afirmar que l'explicació última de l'Univers consisteix en l'existència de formes pures (absolutament lliures de matèria), sempre en acte.


4 - El coneixement.

- Filòsofs presocràtics en general: Desvalorització de la sensibilitat com a quelcom enganyós (dóxa). Tan sols la raó és apta per a conèixer la realitat.
- Aristòtil: postura empirista.
La sensació (aísthesis). Els sentits són receptacles de les formes sensibles sense la matèria (cosa individual).
El pensament (noésis i díanoia). Els sentits són facultats de l'individual. L'enteniment (nous) és la facultat que pensa l'universal.
Cal partir de la sensació,i, tot acumulant experiències, arribar per inducció a l'essència universal comú. Es per això que la imaginació (phantasía) i les seves imatges són un ajut imprescindible. (Es troba entre la sensació i el pensament).
L'ànima no pot pensar sense imatges. En absència de tota sensació no és possible conèixer ni comprendre res, i l'activitat de l'enteniment ha d'anar acompanyada d'imatges.

Mecanisme del pensament:
Distinció de dos enteniments:
a) En potència (possible, pacient).Per a rebre i conèixer els intel•ligibles (formes universals).
b) Agent: "anàlogue a la causa eficient". Produeix tots els intel•ligibles i és una espècie d'estat anàlogue a la llum. "separat, immortal, etern".


5 - Etica.

La felicitat.
Es un "eudemonisme": és a dir, una ètica de la felicitat. També és una ètica de la virtut, car aquesta és el mitjà per excel•lència per assolir la felicitat. Quan Aristòtil arriba a l'Acadèmia de Plató, hi havia discrepàncies sobre allò al que calia donar prioritat:
- Primacia a la vida del polític, a la que correspon com a bé suprem la glòria, la virtut; primacia a la vida contemplativa, a la que correspon com a bé suprem, la saviesa; primacia a la vida plaentera, a la que correspon com a bé suprem el plaer; primacia a la doctrina de les idees, a la que correspon com a bé suprem el Bé, com a ideal suprem i absolut.

Aristòtil: No hi ha un Bé Suprem, no és una realitat única. N'hi ha molts tipus de béns. I l'Etica no és una disciplina teòrica i científica, sinó que cal que parteixi dels fets, de l'experiència. Aristòtil afirmarà que l'activitat més pròpia de l'individu i la que major felicitat li proporciona és la contemplació teòrica, la saviesa.
- Postura eclèctica: La felicitat consisteix en unir sàviament la virtut, la contemplació i els béns exteriors.

La virtut.
- Lluny de l'intel•lectualisme de Sòcrates (virtut = coneixement), per Aristòtil la virtut requereix també la voluntat. La virtut s'adquireix per l'exercici i l'hàbit (éthos). No naixem virtuosos per naturalesa, ni tampoc n'hi ha prou amb l'ensenyança.
- La virtut consisteix en un terme mig (mesotés): Equilibri entre dos extrems igualment viciosos. Per exemple, el valor consisteix en un terme mig entre la por i la temeritat. No pot establir-se en abstracte, sinó d'acord amb les circumstàncies de cadascun. En cada cas, l'home sensat sabrà escollir quin és el seu just mig.

- Virtut:
Morals (ètiques).
Intel•lectuals (dianoètiques).

La política.
S'inclina per un govern de les classes mitjanes (sensatesa).