L'adquisició de la segona llengua
Els estudis sobre l'adquisició de una L2 es van multiplicar al llarg dels anys 70 i 80. Per conéixer la competència del parlant, com en el cas de l'adquisició de la L1, havien de basar-se en l'actuació, les claus de la qual estan quasi sempre en el context en el que es diuen les paraules -qui ho fa, què fa, quan, en relació a què, etc.-. Aquest recurs necessari degut a factors pragmàtics per a entendre el desenvolupament lingüístic va obligar també a considerar tots els aspectes socioculturals, discursius i estratègics implicats en l'adquisició d'una L2.
Així es va començar a estudiar la relació entre aquesta i la L1 des del punt de vista individual i social, en especial les relacions entre el grup de la llengua d'origen i el grup parlant de la llengua meta, fent palès que les llengües són motor i també mirall de factors emocionals, cognitius i culturals de gran calat i que la seva adquisició està marcada per aquests factors.
Avui resulta incontestable que, a més a més dels factors psicològics, els que situen a la persona en el seu medi sociolingüístic i cultural i marquen la seva pertenència al grup acompleixen un paper de gran importància en com se sitúa aquesta enfront la llengua meta i determinen en gran mesura l'èxit en l'adquisició. L'ensenyament n'haurà de prendre bona nota si pretén acomplir l'objectiu d'un bilingüisme aditiu, aquell que és creixement del jo i mai negació de la pròpia identitat. La presència a l'aula de nens d'origens socials, culturals i lingüístics diferents exigirà als educadors sensibilitat per conéixer i valorar aquestes marques culturals a l'hora de planificar l'ensenyament-aprenentatge de la L2.
