Com cada any des del 1995 la Comissió d’agermanament Sant. Feliu de Guíxols/Nueva trinidad ha treballat durant els mesos d’estiu en diferents projectes d`aquesta comunitat a El Salvador , les aportacions han estat diverses, col.laborant en àmbits com el cultural,sanitari i educatiu. La nostra relació és fruit d’un treball continuat i un estret contacte entre  la gent d’allà i la d’aquí.

Des de 1997 la comissió ha assumit la responsabilitat del disseny, construcció i posada en funcionament del Centre Cultural “David Rovira”, lloc on s’hi poden trobar llibres i jocs a disposició de la comunitat i com a local de trobada per a reunions i classes d`alfabetització. Un dels objectius principals d’aquest estiu va ser justament concloure la darrera fase, organització del material i dinamització del centre . Tasca que ha estat assilida amb èxit, deixant el centre amb una bona orientació de futur.

A part de treballar en el Centre Cultural la gent que hi hem anat aquest estiu hem col·laborat en diferents tasques de la comunitat , (treure sorra, posar totxanes...)  ,  seguiment d`altres projectes ( bomba d`aigua per regar, molí de moldre), reunions amb gent gran. També  hem visitat els “cantones” i “caserios” (nuclis de població més aïllada) intentant copsar les seves necessitats i així poder establir un sistema de suport i comunicació.

El municipi de Nueva  Trinidad d’uns 2500 habitants té un nucli urbà de 300 habitants, la resta és població rural disseminada.  Situat en una zona molt castigada durant  la guerra, va estar repoblada arran dels acords de pau del 1992, gairebé tota la població que la compon van estar visquent  en condició de refugiats al país veí (Hondures) durant uns deu anys.

Nueva Trinidad és una petita societat que s’organitza de manera comunal i això no és una anècdota, és el fet més rellevant, és la raó de ser. Un tipus organització iniciada com a necessitat en els camps de refugiats per sobreviure i protegir-se; i continuada després de manera volguda  per unir esforços i tenir més força com a comunitat El fet és que funcionen d’aquesta manera, comunalment, i això és el que ens sorprèn i ens trenca molts esquemes.

Al principi d’estar allà t’emociones força vegades al dia, el cos reacciona d’una manera estranya cada vegada que en una escena de la vida quotidiana copses, la bondat de la gent, la manca d’egoisme o de competitivitat i unes quotes de tolerància quasi ofensiva pels nostres esquemes educatius. 

A les persones que ens decidim per primera vegada a viatjar a un país del tercer món, amb la intenció de treballar o d’anar a fer alguna cosa “útil”, en nom d’alguna ONG o algun agermanament..., inicialment sen’s generen un munt de dubtes com si és realment necessària la cooperació internacional o, si podràs fer alguna aportació que valgui la pena. Si som nosaltres els que ajudem o bé ens ajuden ells a nosaltres. Dubtes que una vegada ja has tornat es van aclarint. Tot i això no tornes pas amb cap resposta clara, més aviat arribes amb un munt de sensacions, i noves incògnites.

Sovint la gent amb aquesta mena d’inquietuds socials, solidàries o com n’hi vulguis dir, abans d’anar al destí triat, ens informem: història del país, situació actual, població, territori, etc. Fem trobades amb d’altres persones que ja han estat allà per intercanvis experiències, fotografies... En fí, molta informació en poc temps i difícil de digerir. Tot plegat sembla que hagi de servir perquè hi vagis preparat, perquè sàpigues el que acabaràs fent, perquè et sentis més ubicat i es cert que tot això és necessari. Però, tanmateix la sorpresa que t’endús és majúscula.

És realment un privilegi poder formar part, ni que sigui per un curt període de temps, d’un col·lectiu tant particular. Conviure i compartir la vida amb ells t’obliga a replantejar-te el teu modus de vida i sents com alguna cosa escencial canvia dintre teu. I arribats a aquí què podem dir dels agermanaments...?, doncs que són una experiència totalment recomanable

Dimarts, 24 d’octubre de 2000