En el cos dels equinoderms es pot definir un eix vertical que va des de la boca (cara oral - oral=boca-) fins a l'anus (cara aboral -ab- significa "a prop" o "al costat").

Normalment la boca se situa a la part inferior mentre que l'anus té una posició superior.

Al voltant d'aquest eix es disposen tots els òrgans i estructures de l'animal en forma de cinc radis. Els espais que queden entre aquests radis s'anomenen interradis.

 

Figura 7.- Situació de l'eix oral-aboral en un eriçó de mar. Fotografia de Livinthings
 

Fotografia de Encyclopedia of Marine Life of britain and Ireland

Fotografia de Livingthings
Figura 8.- Situació dels cinc radis (R)i els interradis (I)en una estrella i en un eriçó de mar.
 
L'esquelet és de carbonat càlcic, sempre intern ja que està situat per sota del tegument. La configuració de l'esquelet determinarà l'aspecte extern de l'animal. Està formar per plaques que poden disposar-se de les maneres següents:
 
  • Poden ser articulades o imbricades, de mida macroscòpica com en el cas de les estrelles, ofiures i lliris de mar.

    Mai no estan totalment soldades entre elles cosa que els dóna una certa flexibilitat.

    La facilitat amb què podran moure els braços estarà en funció del desenvolupament de la musculatura dels braços i de la manera com s'articulin les diferents peces esquelètiques dels braços.

  • Poden estar soldades entre elles formant una estructura rígida que podríem anomenar closca (com el cas dels eriçons de mar).

    També són de mida macroscòpica.
  • Poden adoptar la forma de petits ossicles calcaris (esclerites), que són petites peces microscòpiques escampades per tota la paret del cos recordant l'esquelet de les esponges o dels cnidaris.

    Aquest és el cas dels cogombres de mar o holotúries.

 

Damunt les plaques es poden articular unes altres peces calcàries punxegudes (espines) que es poden distribuir més o menys per tot el cos.

Aquestes espines, juntament amb la resta de l'esquelet, constitueixen un dels seus principals sistemes de defensa davant dels depredadors. Les espines poden ser de mida diferent (espines primàries, les llargues; espines secundàries, les curtes) i formen un entramat que pot dissuadir tant els depredadors de talla gran com els de talla petita.

 

Fotografia de Livingthings

Fotografia d'Erling Svensen

Figura 9.- Imatges d'un eriçó del gènere Diadema (esquerra) amb el cos recobert de llargues espines, i d'una ofiura (Ophiotrix) amb els braços i el disc també recobert d'espines.
 

Entremig de les espines i amb una distribució particular apareixen el pedicel.laris. Es tracta d'uns òrgans pedunculats acabats en una petita pinça de tres dits que els serveix per netejar-se la brutícia i d'organismes epibionts. Normalment es concentren al voltant de la boca i de l'anus.

 

Figura 10.- Imatge de diversos pedicels al micorscopi electrònic d'escombratge. Fotografia de L. De Vos, Biodic, Université Libre de Bruxelles.
 

La poca mobilitat dels eriçons els obliga a aprofitar al màxim el seu pas pels alguers. Quan es troben damunt les algues, la llanterna d'Aristòtil (conjunt de peces mastegadores que hi ha a la boca) no dóna l'abast a arrencar i empassar brins d'aliment, per la qual cosa els pedicel·laris col·laboren en l'alimentació arrencant petits trossets d'algues i portant-les cap a la boca o bé col·locant-les damunt del cos, a tall de camuflatge, fins que arribi el moment de ser ingerides.

 

Figura 11.- Esquema de la superfície del cos d'un eriçó de mar. Dibuix de Biodidac © Livingstone
 
 
Si la teva puntuació és inferior al 50%
 
Si la teva puntuació és superior al 50%