|
|
Mosterin parla de "receptors" quan parla de sentits. Els sentits són els òrgans i les capacitats per captar informació, tant de l'exterior que ens envolta, com del nostre propi organisme. La vista, de la qual es parla en el text, és un exemple de sentit. La resta de la classificació Aristotèlica dels sentits és la molt coneguda a totes les escoles del món: oïda, olfacte, gust, tacte. Afegits a la vista, són els clàssics cinc sentits. Una classificació més moderna la fa Sherrington a inicis de segle. Tres serien els tipus de sentits per aquest estudiós. Intraceptors, que són els sentits (receptors) d'informació del nostre organisme; propioceptors, que informen sobre la ubicació i moviment de les parts del nostre cos; i exteroceptors, que donen informació del què passa a l'exterior del nostre cos. Aquest últim grup, el subdivideix en dos: contactoceptors (captors d'informació del què passa a la superfície del nostre cos: el tacte seria un d'ells) i distancioceptors (sensors que ens informen del què passa a distància: la vista i l'olfacte en serien dos exemples).
L'autor és de la opinió què els sentits ens donen informació per la supervivència. És més: serà la seva utilitat bàsica. Des d'aquest punt de vista, els diferents ésser vius tindran diferents sentits, i captaran la realitat de forma diversa. Recordem que un ésser viu és una estructura, un sistema, amb capacitats pròpies, autonomia, amb entrada d'energia pel seu funcionament, i sortida de residus inútils pel seu funcionament. Cal afegir les capacitats clàssiques de la seva definició: neix, pot reproduir-se, i finalment mor. Conté una informació genètica que transmet de pares a fills. Totes aquestes característiques defineixen a un ésser viu d'un objecte no viu. D'entre els éssers vius, es pot distingir l'home per una sèrie de característiques: un determinat grau d'intel·ligència per fer accions, per construir eines i instruments, un determinat grau de complexitat social, un llenguatge estructurat, complexe i amb gramàtica, amb possibilitats de ser representat amb símbols abstractes per escrit. Donat la forma de vida de l'espècie humana, i les seves diferències envers altres, és molt probable que les seves necessitats siguin diferents, i en conseqüència, els seus sentits captin la realitat de forma diferent.
Sabem que a partir dels nostres sentits, som capaços de tenir sensacions i percepcions. Les sensacions són experiencies personals que ens donen els nostres sentits, i que contesten a la pregunta "Què em passa?". Per exemple, veig el color verd, sento un soroll, o em fa mal la panxa. Les percepcions són experiències personals (ja que provenen dels meus sentits) que m'expliquen aspectes del que passa al meu voltant. Per exemple, sento el piano de Keith Jarrett, toco el meu jersei de llana verd que em va regalar la meva mare, o se m'ha clavat una punxa al dit.. Totes dues poden donar-me sentiments (la valoració positiva o negativa d'un fet exterior, d'una percepció, o d'una sensació com a últim terme). Per exemple, la música m'agrada, m'emociona. També trobo molt maco el meu jersei verd i el tacte que té. Odio, per altra banda, en aquest moment, a la persona que m'ha clavat la punxa a l'estomac, tot i que no ho volia fer. Espero que aquest sentiment marxi i canviï cap a un sentiment més positiu d'aquí poc. Espero no recordar el sentiment negatiu. Per què tant els sentiments, com les percepcions i les sensacions, les guardo a la meva memòria, què és la capacitat que tinc per emmagatzemar tots els aspectes abans citats. Resulta evident que no tots els éssers tindran un sistema com aquest: això pot significar diferències molt importants en els seus sensors d'entrada d'informació (en els seus sentits). Les necessitats de supervivència d'uns i d'altres són diferents.
Finalment, vull explicar un altre dels aspecte que tracta Mosterin: si tots podem veure la realitat de diferent forma, això vol dir que la realitat no forçosament ha de ser com la veiem. La realitat no deixar de ser més que l'escenari on ens movem, ens desenvolupem, trobem el nostre aliment. Per a nosaltres té importància ja que de la seva comprensió depen la nostra supervivència.
|
