|
|
El text que comentem va ser escrit per Thomas Reid, dins el seu llibre "Assaigs sobre els poders intel·lectuals de l'home", de l'any 1764 . Reid, nascut a Strachan l'any 1710, i mort a Glasgow el 1796, va intentar aplicar l'observació i la inducció als fets espirituals.En aquest fragment ens parla sobre els sentits i la seva utilitat. Ens explica que aquests ens fan sentir i percebre, i diferencia els dos termes.
Els sentits han estat considerats com a òrgans fins fa pocs anys: òrgans que ens informaven del què passava al món. Gràcies a ells, podiem fugir d'una situació de perill, o apropar-nos allà on ens esperava el menjar. Aquesta definició prové dels grecs clàssics: ja Aristòtil la tracta, i ens els classifica d'una forma que sens dubte ens és coneguda: vista, oïda, gust, tacte, olfacte.
Aquesta definició d'òrga, es veu depassada en l'actualitat. Així, a començáment de segle., Sherrington ens classifica els sentits d'una forma ben diferent: interoceptors, propioceptors i exteroceptors. Per aquest autor, els sentits no són exactament òrgans: més aviat són capacitats que té el nostre cos per capturar informació del món, tant exterior com interior. D'aquesta forma, els interoceptors serien capaços de "sentir" l'interior del nostre cos, donant-nos sensacions com la fam; els propioceptors ens donen informació sobre la nostra relació amb l'entorn, la nostra situació en l'espai, la situació de les nostres articulacions i els nostres músculs…en fí, la situació posicional i en repós moviment del nostre propi cos; els exteroceptors són els que en dónen informació de l'exterior, i són els que engloben l'antiga classificació aristotèlica. Els exteroceptors es divideixen en dos: contactoceptors i distancioceptors. Els primers ens informarien del que succeeix al contacte del nostre propi cos. El tacte seria un d'ells ( ens explica quines coses ens estan tocant). Els distancioceptors són sensors especialitzats en informar-nos d'assumptes que succeeixen a distància del nostre cos. La vista, o la oïda, serien dos d'ells (ens expliquen quins objectes, quines llums, quins sons hi ha a una distància determinada -que pot ser gran- de nosaltres).
Reid opina que aquests sentits ens pode fer sentir i fer-nos percebre. Les sensacions són unes experiències personals, que no fan referència a objectes del món, i què aplicades als objectes serien qualitats: verd, lluminós, aroma penetrant, dolç… són sensacions que tots podem tenir. No sempre coincidim en les sensacions: davant un mateix líquid, a una persona li pot semblar "dolç" i a una altra "salat", o "calent" i a una altra "fred". Una mateixa persona pot tenir sensacions equívoques: si posem una má dins un líquid fred i l'altra ma en un líquid calent, de forma simultània, tindrem problemes per graduar les temperatures. Les sensacions ens provoquen valoracions o comparacions amb altres sensacions viscudes: un exemple seria la clàssica valoració de si un color és ver o blau: no tothom coincideix, i tothom ho compara amb altres valoracions fetes prèviament.
Per contra, les percepcions són experiències personals sobre el que passa al món: fan referència al món real. Es perceben persones, coses, objectes… I ens podem posar d'acord, si tot és correcte, sobre la realitat que estem observant. Reid caracteritza aquestes 2 experiències com "sensació del què m'està passant" i "percepció del què està passant allà fora".
En resum, els sentits, que ens donen informació del món, i més que un òrga semblen unes capacitats, ens proporcionen simultàniament sensacions i percepcions. No sabem si ho fan a la vegada, o primer una cosa i després l'altra, però si sabem que serveixen per les dues coses. En la meva opinió, el text de Reid toca el què és la base de la utilitat dels sentits, tot i ser un escrit no precisament molt modern, i en conseqüència no disposar l'autor de tècniques d'estudi contemporànies. Penso que Reid ha captat, en aquest cas, l'essència del problema.
|
