El joc d'escacs, és un joc de taula que disputen dos contrincants amb trenta-dues peces movibles o escacs sobre un escaquer. La meitat de les peces són de color blanc o bé clar, i hom les anomena peces blanques, i l’altra meitat de color negre o bé fosc i hom en diu peces negres. Cada jugador disposa, en iniciar la partida, de totes les peces d’un dels dos colors, que són un rei, una reina (o dama), dos alfils, dos cavalls, dues torres i vuit peons. La finalitat del joc és fer escac i mat al rei del contrari. Si no pot fer escac i mat cap dels jugadors, la partida acaba en taules. 

Entre els jocs similars basats en quadrícules que podien haver donat origen als escacs, el que hi està més directament relacionat és el xaturanga, que aparegué a l’Índia vers el 570 dC. De les modificacions introduïdes en el xaturanga sorgí la forma moderna del joc d’escacs. Al s. XI apareixen ja esmentats jocs d’escacs en documents catalans, com en els testaments del comte Ermengol I d’Urgell (devers el 1010) i de la comtessa Ermessenda de Carcassona, vídua de Ramon Borrell de Barcelona (del 1058). 

Els àrabs són els autors dels primers tractats sobre el joc dels escacs: a partir del s IX recolliren sèries de finals de partides, una col·lecció de les quals fou presentada per Alfons X el Savi en el seu Libro de ajedrez, dados et tablas (vers el 1270); aquesta obra i el Bonus socius (1286) conservat a Florència són els primers manuscrits europeus sobre escacs. Pel fet que les partides eren jugades amb fortes apostes de diners, l’Església prohibí el joc, que fou anatematitzat pel concili de París del 1188, disposició que confirmaren Lluís IX a França i Casimir II a Polònia, i prohibit també posteriorment per Joan I de Catalunya-Aragó (1390) i pel tsar de Rússia Ivan IV (1551). 

Tanmateix, el joc continuava estenent-se. Des del 1275 s’havien iniciat intents de donar major profunditat al joc, modificant-ne el moviment d’algunes peces; la introducció dels moviments actuals de la reina i l’alfil entre el 1475 i el 1485, en aquest sentit, donà al joc un caire totalment nou. Els primers registres del nou joc es troben en la Repetición de amores e arte de ajedrez, editada el 1497 a Salamanca per Lucena, i potser també en el Llibre dels jocs partits dels escacs en nombre de cent, del sogorbí Francesc Vicent, publicat a València el 1495. El 1574 Giovanni Leonardo da Cutri fou el guanyador del primer torneig d’escacs de la història, organitzat per Felip II a Madrid. 

El 1600 s’acomplí la unificació de les noves normes a tot el voltant de la Mediterrània. També llavors s’acompleix el pas del joc antic al modern a partir de la manera d’enrocar i, sobretot, amb l’avanç facultatiu del peó de sortida. La figura més destacada del s XVIII --en primera línia durant més de 40 anys-- fou el francès Philidor, de nom François A.Danican (1726-95). Philidor fou succeït per Alexandre L.H.Hebreton Deschapelles (1780-1847), però l’apogeu francès arribà amb L.C.Mahé de la Bourdonnais (1797-1840). Aviat, però, els anglesos adquiriren l’hegemonia gràcies a la tasca de teòrics com William Lewis (1787-1870) i George Walker (1803-79) i a jugadors com l’esmentat Mac Donnell, John Cochrane (1798-1878) i Howard Staunton (1810-74). 

Staunton, a més de primer jugador de l’època, fou qui determinà (1849) el model de peces que porten el seu nom i que hom considera com a oficial a tot arreu i creà una competició internacional, d’on sorgí, a Londres (1851), el primer torneig de l’era moderna. Hi guanyà l’alemany Adolf Anderssen (1818-79), considerat com a campió (del 1851 al 1866) del seu temps. Destacà també en aquesta època l’austríac Wilhelm Steinitz, creador de l’anomenada escola moderna (que donà origen al joc posicional) i primer campió del món, en guanyar el matx del 1866. El succeïren, com a campions, l’alemany Emanuel Lasker, el 1894, i el cubà José Raúl Capablanca y Graupera, el 1921. 

La senzilla estructura del joc de Capablanca obligà a nous estudis que renovaren completament l’essència del joc donant-li més dinamisme. La batalla entre classicistes i hipermodernistes, com es deia de la nova generació, culminà en el matx (1927) entre Capablanca i Aleksandr Alekhin, que guanyà aquest. Acabada la Segona Guerra Mundial, s’inicià una hegemonia soviètica en la possessió del títol mundial, la disputa del qual és reglamentada des d’aleshores per la Federació Internacional d’Escacs (FIDE), creada a París el 1924. Mikhail M.Botvinnik, Vasilij Smyslov, Mikhail Tal’, Tigran V.Petrosian i Boris V.Spasskij ostentaren aquest títol. El 1972 el nord-americà Robert (Bobby) Fisher guanyà el títol mundial però després del seu abandó el 1974, els soviètics recuperaren l’hegemonia gràcies a Anatolij Karpov. 

El 1985 l’azerbaidjanès Garry Kasparov vencé Karpov i es proclamà nou campió mundial, Guanyà encara quatre vegades més el rus i renovà el títol. El 1993, aquest títol patí una escissió: el campió del món de la FIDE (Federació Internacional d’Escacs) és Karpov, mentre que el de la PCA (Associació de Jugadors Professionals) fou Kasparov. A partir del 1994 la FIDE i la PCA acordaren celebrar un sol campionat mundial. Als Països Catalans, hi ha hagut jugadors destacats, com Artur Pomar i Miquel Illescas, entre d’altres.