"SERIA
DIFÍCIL DE DESCOBRIR, tenint en compte la incertesa dels
documents antics, l'època precisa en què va viure i regnar
a l'Índia un príncep anomenat Iadava, senyor de la província
de Taligana. Seria tanmateix, injust d'ocultar que el nom d'aquest monarca
ha estat senyalat per diversos historiadors hindús com un dels sobirans
més rics i generosos dels seu temps.
La guerra,
amb el seguici fatal de les seves calamitats, va amargar l'existència
del rei Iadava, transformant-li l'oci i el goig de la realesa en les més
inquietants preocupacions. Compromès amb el deure que li imposava
la corona de vetllar per la tranquil·litat dels seus súbdits,
el nostre generós monarca va veure's obligat a empunyar l'espasa
per repel·lir, al capdavant d'un petit exèrcit, un atac insòlit
i brutal de l'aventurer Varangul, que es deia príncep de Calian.
El xoc
violent de les forces rivals sembrà de morts els camps de Dacsina
i va tenyir de sang les aigües sagrades del Riu Sandhu. El rei Iadava
posseïa -pel que ens revela la crítica dels historiadors- un
talent per a l'art militar fora del comú; serè davant de
la invasió, va elaborar un pla de la batalla, i tan hàbil
i afortunat va ser en executar-lo que va aconseguir vèncer i aniquilar
completament els pèrfids perorbadors de la pau del seu regne.
El triomf
sobre els fanàtics de Varangul li va costar, malauradament grans
sacrificis; molts joves quitxatries van pagar amb la seva vida la seguretat
d'un tron pel prestigi d'una dinastia; i entre els morts, en el camp de
combat, amb el pit travessat per una fletxa, hi havia el príncep
Adjamir, fill del rei Iadava, que es sacrificà patriòticament
en el moment més ardent de la lluita, per tal de salvar la posició
que va donar als seus la victòria final.
Un cop
acabada la cruenta campanya i assegurada la nova línia de les seves
fronteres, el rei va retornar al seu sumptuós palau d'Andra; va
prohibir, però que es fessin les manifestacions sorolloses amb què
els hindús acostumen a celebrar les grans gestes guerreres. Tancat
en les seves estances, només en sortia per atendre els ministres
i savis bramans quan algun greu problema nacional l'obligava a prendre
decisions com a cap d'estat per l'interès i la felicitat dels seus
súbdits.
Amb
el pas del temps, lluny d'apagar-se els records de la penosa campanya,
l'angoixa i la tristesa que des d'aleshores oprimien el cor del rei cada
cop s'ageujaven més. De què li podien servir, en realitat,
els rics palaus, els elefants de guerra, els tresors immensos, si ja no
vivia al costat aquell que havia estat la raó de la seva existència?
Quin valor podrien tenir, als ulls d'un pare desconsolat, les riqueses
materials que no apaguen mai l'enyorança d'un fill estimat?
Les
peripècies de la batalla en què va morir el príncep
Adjamir no se les podia treure del cap. L'infeliç monarca passava
llargues hores traçant, sobre una gran caixa de sorra, les diverses
maniobres executades per les tropes durant l'assalt. Amb un solc indicava
la marxa de la infanteria; al costat, paral·lel al primer, un altre
traç mostrava l'avanç dels elefants de guerra; una mica més
avall, representada per petits cercles disposats simètricament,
perfilava la temuda cavalleria capitanejada per un vell radj, que deia
estava sota la protecció de Techandra, la deessa de la Lluna. per
mitjà de gràfics el rei esbossava la posició de les
columnes enemigues desavantjosament col·locades, gràcies
a la seva estratègia, en el camp on es lliurà la batalla
decisiva.
Un cop
acabat el quadre dels combatents, amb les minúcies que pogués
arribar a evocar, aleshores el rei ho destruïa tot, i recomençava
novament, com si sentís un íntim goig en reviure els moments
passats en l'angoixa i l'ansietat.
De bon
matí, a l'hora que arrivaben els bramans a palau per fer la lectura
dels Vedes, ja es podia veure com el rei dibuixava en la sorra els plans
d'una batalla que es reproduïa intreminablement.
-Pobre monarca!-
murmuraven els scaredots, entristits-. Es comporta com un sudra a qui Déu
ha privat de l'ús de la raó. Només Dhanoutara, poderosa
i clement, podria salvar-lo!
I els
bramans alçaven pregàries, cremaven arrels aromàtiques,
imploraven l'terna vetlladora dels mallts per tal que emparés el
sobirà de Taligana.
Un dia,
finalment, el rei va ser informat que un noi braman -pobre i modest- sol·licitava
una audiència ja feia temps. Com que en aquell moment estava de
bon estat d'ànim, el rei va manar que portessin el desconegut a
la seva presència.
-Qui
ets, d'on véns, i què desitges d'aquell qui, per la voluntat
de Vishnú, és el rei i senyor de Taligana?
-El
meu nom -va respondre el jove braman- és Lahur Sessa i vinc de l'aldea
de Namir, que es troba a trenta dies de camí d'aquesta bella ciutat.
On jo vivia va arribar la notícia que el nostre bondadós
rei passava els dies enmig d'una profunda tristesa, amargat per l'absència
d'un fill que la guerra va prendre-li. Gran mal serà pel nostre
país, vaig pensar, si el nostre estimat sobirà es reclou,
com un braman cec, dins del seu propi dolor. Vaig decidir, doncs, inventar
un joc que pogués distreu-re'l i obrir en el seu cor les portes
de noves alegries. I és aquest valuós present que desitjo
en aquest moment oferir al nostre rei Iadava.
Com tots els
grans prínceps citats en aquesta o aquella pàgina de la Història,
el sobirà hindú tenia el greu defecte de ser excessivament
curiós. Quan l'informaren del present que el noi braman portava,
no va poder contenir el desig de veure'l i apreciar-lo de seguida.
El que Sessa
portava al rei Iadava consistia en un gran tauler de quadrat, dividit en
seixanta-quatre quadrets, o caselles, iguals; sobre aquest tauer s'hi col·locaven,
no pas arbitrariament, dues coleccions de peces que es distingien, l'una
per l'altra, pels colors blanc i negre, tot i que reproduïen els mateixos
motius, i obeïn unes curioses regles que permetien que es moguessin
de diverses maneres.
Sessa
va explicar pacientment al rei, i al visir i cortesans que rodejaven el
monarca, en què consistia el joc, i els en va ensenyar les regles
essencials:
-Cadasdun
dels partits disposa de vuit peces petites, els peons. Representen la infanteria,
que amenaça d'avançar sobre l'enemic i destruir-lo. Després
dels peons, vénen els elefants de guerra, representats per peces
més grans i poderoses; la cavalleria, indispensable en el combat,
apareix, igualment, en el joc, simbolitzada per dues peces que poden saltar,
com dos cavalls, sobre les altres; i, per intensificar l'atac, hi ha inclosos
dos visirs del rei, per representar els guerrers plens de noblesa i prestigi.
Una altra peça, dotada d'amples moviments, més eficient i
poderosa que les altres, i que representarà l'esperit de la nacionalitat
del poble, serà anomenada reina. Completa la col·lecció
una peça que isolada val poc, però que es torna molt forta
emparada per les altres. És el rei.
El rei Iadava,
interessat per les regles del joc, no es cansava de fer preguntes a l'inventor:
- I
per què la reina és més forta i poderosa que el mateix
rei?
- És
més poderos -va argumentar Sessa- perquè la reina representa,
en aquest joc, el patrotisme del poble. La major força del tron
resideix, principalment, en l'exaltació dels seus súbdits.
Com podria el rei resistir l'atac dels adversaris, si no comptés
amb l'esperit d'abnegació i sacrifici d'aquells que vetllen per
la integritat de la pàtria?
Al cap
de poc temps, el monarca, que ja havia après amb rapideasa les regles
del joc, ja aconseguia derrotar els seus dignes visirs en partides que
realitzava impecablement sobre el tauler.
Sessa,
de tant en tant, intervenia, respectuós, per tal d'aclarir algun
dubte o suggerir un nou pla d'atac o de defensa.
En
un moment donat, el rei va fer notar, amb gran sorpresa que la posició
de les peces, per les com binacions resultants dels diversos atacs, semblaven
reproduir exactament la batalla de Dacsina
- Fixi's
-va suggerir l'intel·ligent braman- que per tal d'aconseguir la
victòria, és indispensable, per la vostra part, el sacrifici
d'aquest visir!
I
va indicar precisament la peça que el rei Iadava, en el transcur
de la partida -per diversos motius- s'obstinava a defensar i conservar.
L'assenyat
Sessa demostrava, d'aquesta manera, que el sacrifici d'un príncep
és, a vegades imposat com una fatalitat, per tal que d'ell en resultin
la pau i la llibertat d'un poble.
En sentir
aquestes paraules, el rei Iadava, sense ocultar l'entusiasme que li dominava
l'esperit, va parlar així:
-No crec que
l'enginy humà pugui prodruïr una meravlla comparable a aquest
joc tan interessant i instructiu! Movent aquestes peces tan senzilles,
he après que un rei no val res sense l'auxili i la dedicació
constant dels seus súbdits. I que, a vegades el sacrifici d'un simple
peó val més, per la a victòria, que no pas es perdi
una poderosa peça.
I, dirigint-se
al jove braman, li va dir:
-Vull
recompensar-te, amic meu, per aquest meravellós present, que m'ha
servit tant per alleugerir les velles angoixes. Digues-me, doncs, el que
desitges, per tal que jo pugui, un cop més, demostrar com n'esticd'agraït
a aquells que es mostren dignes de recompensa.
Les
paraules amb què el rei va expressar el generòs oferiment
van deixar Sessa impertorbable. La seva fisonomia serena no traïa
ni la més mínima agitació, ni la més insignificant
mostra d'alegria i sorpresa. Els visirs l'observaren atònits i es
miraven entre ells sorpresos davant de l'apatia d'una cobejança
a la qual se li donava el dret de la més lliure expansió.
- Rei poderós!-
va argumentar el jove amb dolçor i altivesa.- No desitjo, pel regal
que avui us he portat, cap altra recompensa que no sigue la satisfacció
d'haver proporcionat al senyor de Taligana un passatemps agradable que
l'alleugereix del pes de les hores interminables per culpa de l'exasperant
melancolia. Ja estic, per tant, sobradament recompensat, i qualsevol altra
paga seria excessiva.
El bon
sobirà va somriure, desdenyosament, en escoltar aquella resposta
que reflectia desinterès, tan estrany entre els ambiciosos hindús.
I no creient en la sinceritat de les paraules de Sessa, va insistir:
-Em
sorprèn molt tant de desdeny i desamor pels béns materials,
oh jove! La modèstia, quan és excessiva, és com el
vent que apaga la torxa i deixa cec el vianant enmig de les tenebres d'una
nit interminable. Per tal que l'home pugui vèncer els múltiples
obstacles que la vida li depara, cal que tingui l'esperit agafat en les
arrels d'una ambició que l'impulsi a qualsevol ideal. Exigeixo,
per tant, que escullis, sense esperar més, una recompensa digna
de la teva valuosa oferta. Vols una bossa plena d'or? Dessitges una arca
plena de joies? Ja has pensat en posseïr un palau? Aspires a l'administració
d'una província? Espero la teva resposta, perquè la meva
promesa està lligada per la meva paraula !
-Refusar
el vostre oferiment després de les vostres últimes paraules
-va dir Sessa- no seria tant descortesia com desobediència al rei.
Acceptaré, doncs, pel joc que he inventat, una recompensa que correspon
a la vostra generositat; no desitjo, tanmateix ni or, ni terres, ni palaus.
Vull el meu pagament en grans de blat.
-Grans
de blat? -va dir, estranyat, el rei, sense ocultar la sorpresa que li causava
una una proposta semblant-. Com podré pagar-te amb una moneda tan
insignificant?
-Res
més senzill -va aclarir Sessa-. Em donareu un gra de blat per la
primera casella del tauler; dos per la segona, quatre per la tercera, vuit
per la quarta, i, així, doblant successivament, fins a la seixanta-quatre
casella del tauler. Us demano, oh rei, d'acord amb la vostra magnànima
oferta, que autoritzeuel pagament en grans de balt tal i com he indicat!
No solament
el rei, sinó també els visirs presents esclataren a riure
estrepitosament, en sentir l'estranya demanda del jove. La poca ambició
que es desprenia d'aquella demanda era, realment, per causar sorpresa fins
i tot a qui estimés menys els béns materials de la vida.
EL noi braman, que bé podria obtenir del rei un palau en una província,
es contentava amb grans de blat!
-Insensat!
-va clamar el rei-. D'on ha après tan gran menyspreu per la fortuna?
La recompensa que em demanes és ridícula. Saps prou bé
que, en un grapat, hi ha un nombre incontable de grans. Hem d'entendre,
per tant que amb dues o tres mesures de blat jo et pagaré de sobres,
segons la teva demanda, per les seixanta-quatre caselles del tauler. És
cert, doncs, que vols una recompensa que no arribarà a distreure,
ni durant uns dies, la fam de l'últim desgraciat del meu regne.
En fi, com que la meva paraula està donada, ordenaré per
tal que el pagament es faci inmediatament, conforme el teu desig.
El rei va
manar cridar els algebristes més hàbils de la cort i els
ordenà que calculessin la porció de blat que Sessa demanava.
Els savis
calculistes, després d'unes quantes hores d'estudiar-ho, van tornar
al saló per fer saber al rei el resultat complet dels seus càlculs.
El rei va
interrompre la partida que jugava aleshores, i els va preguntar:
-Amb quants
grans de blat podré, finalment, deslliurar-me de la promesa que
he fet al jove Sessa?
-Rei magnànim!
-va declarar el més savi del matemàtics-. Hem calculat el
nombre de grans que constituirà el pagament per Sessa, i hem obtingut
un nombre la grandesa del qual és inconcebible per a la imaginació
humana. Hem avaluat, tot seguit, amb el màxim rigor, quantes ceires
correspondiren al nombre total de grans, i hem arribat a la següent
conclusió: la porció de blat que ha de ser donada a Lahur
Sessa equival a una muntanya que tenint per base la ciutat de Taligana,
seria cent vegades més alta que l'Himàlaia! Ni l'Índia
sencera, un cop sembrats els seus camps, i destruïdes totes les seves
ciutats, no produiria en dos mil segles la quantitat de blat a la qual,
a causa de la vostra promesa, té dret el jove Sessa!
Com
descriure aquí la sorpresa i l'astorament que aquestes paraules
van causar al rei Iadava i als seus dignes visirs? El sobirà hindú
es veia, per primer cop, davant la impossibilitat de complir la paraula
donada.
Lahur
Sessa -diuen les cròniques del temps- com a bon súbdit, no
va voler deixat afligit al seu sobirà. Després de declarar
públicament que es desdeia de la demanda que havia fet, va dirigir-se
respectuosament al monarca i li va parlar així:
-Mediteu,
oh Rei, sobre la gran veritat que els bramans prudents tantes vegades repeteixen:
els homes més precavuts eludeixen no només l'aparença
enganyosa dels nombres, sinó també la falsa modèstia
dels ambiciosos. Infeliç d'aquell que pren sobre les seves
espatlles el compromís d'un deute la grandesa del qual no pot avaluar
amb la taula de càlcul del seu propi enginy. Més previsor
és qui molt sospesa i poc promet!
I després
d'una lleugera pausa, va afegir:
-Aprenem
menys de la ciència dels bramans que de l'experiència directa
de la vida i de les seves lliçons diàries, que sempre menyspreem!
Com més viu l'home, més subjecte està a inquietuds
morals, encara que no les vulgui. Ara trist, ara alegre; avui fervorós,
demà indiferent; ara actiu, ara indolent; la compostura alternarà
amb la lleugeresa. Només el veritable savi, instruït en les
regles espirituals, s'eleva per sobre d'aquestes vicissituds, passa per
sobre totes aquestes alternatives!
Aquestes
inesperades i tan sàvies paraules van arrelar profundament en l'esperit
del rei. Un cop deixada de banda la muntanya de blat que, sense voler,
havia promès al jove braman, el nomenà el seu primer visir.
I Lahur
Sessa, distraient el rei amb enginyoses partides d'escacs i orientant-lo
amb consells savis i prudents, va prestar els més senyalats beneficis
al poble i al país, per a més seguretat del tron i major
glòria de la seva pàtria."
LA LLEGENDA DEL JOC D'ESCACS.
