Vull enrecordar-me de Diònisos, fill de la gloriosa
Semela, quan ell va aparèixer vora de la mar estèril
sobre un promontori que avança en la mar. Era tot semblant
a un jovenet en la flor dels anys, i li onejaven
damunt de la testa els bells cabells bruns, i damunt les fortes
espatlles portava un mantell de púrpura. Dins la mar, llavores
de color vi, s’acostaven ràpids pirates tirrenis
dins la nau formada de polits taulons. Ai! Els conduïa
una sort fatal! Quan d’ell s’adonaren feren-se senyal,
i, saltant en terra, l’agafen de pressa. Després se l’emmenen
a dins de la nau, plens de joia els cors, perquè va semblar-los
que era el fill del rei. Volgueren lligar-lo amb forta llaçada
pro els vímets lliscaven, i se li desfeien e les mans i els peus,
i saltaven lluny. Llavors va asseure’s: reien sos ulls negres;
i el pilot, al veure-ho, amb veu imperiosa digué a sos companys:

-Malhaurats, alerta! Mireu que deu ésser un déu poderós,
aquest que preníeu i voleu lligar: la nau, que és tan forta,
no el pot sostenir. Qui sap si seria Zeus o Apol·ló,
el de l’arc d’argent? O potser Posseidó? Cert que no s’assembla
als homes mortals, sinó als déus que tenen olímpics palaus.
I, doncs, de seguida, au! tornem-lo en terra; i compte en posar-li
més les mans al damunt! No fos cas que, irant-se, ens aixequi els vents
i ens mogui una horrenda gropada a l’entorn! –Aixís va parlar.

Però responia-li el patró sorrut: Tu ves de cuidar-te
del vent i les veles i totes les coses de ta obligació:
d’aquest que se’n cuidin aquells que els pertoca. Jo espero arribar
a Egipte o a Cipros, o bé als Hiperboris, o més lluny encara,
i que ell ens declari on té les riqueses, o si no qui sien
sos parents i amics, ja que un déu posava’l en les nostres mans.-
Així parlà; i alçaren el pal, i obriren la vela,
i el vent la va inflar, i tot fou posat a son punt.
Mes altres prodigis veieren seguir-se en la ràpida nau:
veié’s la coberta mullada d’un vi negre i dolç que hi corria,
d’una olor divina que els deixà admirats. Després, tot seguit,
s’alçava una parra frondosa a l’entorn de la vela, fins dalt,
amb gran penjarell de raïms; i entortolligant-se en el pal,
una heura negrosa creixia, cobrint-se de fruites i flors;
i tots els escàlems dels rems tenien corones posades.
Llavors al pilot ordenaren la nau menar en terra.
En tant el déu se’ls tornava un lleó terrible udolant,
i, donant senyals, els féu compareixe’ al bell mig de la nau
un ós que es llançà rabiós, amb el pèl del coll eriçat.
Ells, estamordits, fugiren a popa i s’arredossaren
entorn del pilot de seny tan prudent. Pro el lleó, d’un bot,
agafà el patró; i els altres, al veure-ho, saltaren enfora
dins del mar diví, fugint la sort negra, i tornaren delfins.
I el déu, compadit del pilot, el féu benaurat, i digué:
-No temis, tu, guia diví, que et feres grat a mon cor.
Dionisos sóc, el déu sorollós que fou infantat
per la mare Semela de Cadmos, amb Zeus unida d’amor.-
Salut, fill de Semela, dels ulls tan bonics! ¿Qui t’oblidaria
volent fê un dolç cant?