|
Autoretrat verídic
promès a la senyora Lola S... i no enviat per excés
del sentit del ridícul.
Alçada: 1 metre
74. Acceptant la classificació de Retzius, el meu
crani tendeix notòriament a la braquicefàlia.
Sóc un cap curt i afegiré que sóc
un cap gros. El meu cap està abundantment poblat
de cabells. M'hauria estat absolutament indiferent no
tenir-ne, però estic predestinat, segons una profecia
formulada per un perruquer del carrer de Cavallers a la
meva mare, quan jo era petit, a tenir cabells tota la
vida. Fins a la mort, doncs, tindré cabells, i
això haurà estat, per als meus progenitors,
principalment un pretext d'orgull i de satisfacció
positiu. Es poca cosa, si voleu, però sempre val
mes d'acontentar-se amb el que hom té. No tinc
pas un front espaiós, enorme, fugitiu, suggeridor
(hipotètic) d'una poderosa intel·ligència,
segons els tòpics de la novel·lística.
Tinc un front normal, dret i vertical al pla de la terra.
Els meus cabells no son pas completament rossos ni acusadament
negres. Son un entremig. D'aquest front, tot baixant,
se'n desprèn un nas que en altres temps fou molt
correcte, finament dibuixat de cartílags. La forma
del nas, me la vaig, però, destruir jo mateix,
en una població de la costa de llevant on anàvem
a estiuejar, un any per la festa major, jugant a 1'arbre
de la cucanya. Vaig arrabassar el trofeu del cap del pal,
vaig guanyar el primer premi (un parell de pollastres)
després d'haver passat fent equilibris estrambòtics
per la corda enseuada i relliscosa de l'arbre llanguíssim.
En trobar-me al capdavall, vaig engrapar la bandera amb
tan mala fortuna que vaig topar, de cara, amb el pal de
la juguesca. Fou un terrible cop, paorosament sec. Em
retiraren de 1'aigua mes mort que viu, sense coneixement,
regalimant sang del nas i de la boca -el color de la sang
es escandalós-, la cara tumefacta, morada, inflada
monstruosament. Fractura dels ossos del nas, capolament
dels cartílags. Tres setmanes al llit.
-I d'aquests pollastres,
què en farem? - deia la família.
Dels poquíssims
premis que he obtingui en el curs de la vida, aquest ha
estat un dels més tristos. De llavors ença,
el meu nas, una mica aixafat d'un cantó, ha perdut
la seva correcció inicial i no presenta el menor
interès.
Sola les celles poblades
i les pestanyes desproveïdes de llargada, de corba
romàntica i de caient fascinador, els ulls, petits,
tancats dins d'una incisió d'escletxa de guardiola,
tenen una certa vivacitat, molta mobilitat, i son -segons
m'han dit- molt impressionables, tant a la visió
exterior com als reflexos interns. Són uns ulls
sense educació i sense hipocresia, que em traeixen,
sembla, a cada moment. Aquest defecte dels meus ulls es
característic de les meves faccions, extremament
mòbils -d'una mobilitat tan acusada que sempre
que algun amic dibuixant m'ha volgut fer un retrat de
cara ho ha hagut de deixar córrer ràpidament.
Es trist no poder disposar d'unes faccions estàtiques,
fixes i acadèmiques, d'un mecanisme facial impassible.
Perquè, de què serveixen unes faccions així?
Què signifiquen? No crec pas que siguin un símptoma
de sensibilitat important -com el front ample no es un
símptoma d'intel·ligència segura,
diguin el que diguin els novel·listes. Amb una
cara tan mòbil, val mes no moure's de casa, abstenir-se
de tot contacte amb la gent. Si no podeu dissimular els
sentiments que els altres us provoquen -si no podeu dissimular
les decepcions de les senyoretes-, val mes retirar-se
a la Tebaida de la misantropia. Crec que és un
bon consell per a totes les persones que tenen la desgràcia
de tenir unes faccions com les meves. D'altra banda, no
podria pas dir de quin color tinc els ulls exactament.
Són potser massa petits per a veure'ls clars. De
vegades em semblen d'un negre gris amb un puntet brillant
susceptible de donar un esclat viu.
Tinc la cara notòriament
plana i els pòmuls amples i sortits. Això
féu dir a alguns amics de Barcelona -i Màrius
Aguilar ho escriví mes tard en un diari- que jo
semblo un rus del Mediterrani. L'observació em
féu molta gràcia i vaig prendre peu en la
comparació per a elaborar una genealogia fantasista
de la meva família. Segons aquest pedigree,
descendeixo d'una gent de raça eslava, per no dir
mongòlica, que fou capturada el segle XVI per una
nau algerina i alliberada davant d'aquestes platges per
una fusta cristiana. Desembarcats i batejats que foren,
els meus avantpassats trobaren que, en aquest pais, s'hi
estava tan bé que s'hi establiren definitivament.
Alguns amics -i enemics- meus i han arribat a inventar
tants de detalls i a carregar la genealogia de tantes
notícies entre absurdes i versemblants, que de
vegades em sembla que quan en parlen s'arriben a creure
el que diuen.
|
LLAPIS,
BARRES DE GRAFIT, CARBÓ I SANGUINES 
