Pel que fa a l'agricultura, a la primera meitat del segle XX, els camps de conreu ocupaven entre 1.100 i 1.300 ha d'extensió. El cultiu principal era la vinya que s'estenia aproximadament per la meitat de les terres conreades. Altres productes que es cultivaven eren l’olivera, les patates, l'ordi, el blat de moro, el blat, diverses plantes forratgeres i hortalisses.

     A la segona meitat del segle els conreus començaren a perdre terrenys o extensió per la pressió urbana i industrial. Els anys seixanta l'agricultura de secà es reduïa exclusivament al conreu de la vinya. Els de regadiu que revestiren una certa importància foren les hortalisses: mongetes verdes, tomàquets, enciams, patates, faves, col i coli flor.

     Deu anys després els conreus havien pràcticament desaparegut. La superfície agrària, el 1982, era de 110 ha2 quantitat que represen-ta el 5,2% de la superfície total del municipi. Les terres llaurades ocupaven 52 ha, mentre que el bosc, les terres ermes i altres s'estenien per les 58 ha restants. Paral·lelament el nombre de les explotacions agràries també van disminuir en un 90,6% entre el 1962 i el 1982. El 1982 l'agricultura ocupava 59 treballadors entre empresaris i assalariats.

2.- Pesca
     La pesca, que havia destacat en bona part del segle XIX, va entrar a final de segle en un procés de lenta recessió. El procés d'industrialització va propiciar que alguns pescadors abandonessin l'antic ofici per incorporar-se a les nombroses indústries locals. Moltes embarcacions substituïren la vela pel motor,  oferint la possibilitat de construir naus de major tonatge, que per falta de port no hi podien amarrar i es traslladaren a Barcelona.
     Una altra millora tècnica fou introduïda el 1911 pel Gremi de Pescadors, en substituir el sistema d'arrossegament de les embarcacions amb tracció animal per la mecànica.

     Des de principi de segle el nombre de pescadors  va experimentar un descens notable: l'any 1915, el Gremi de Pescadors tenia 229 socis, i el 1932, eren poc mes de 80 els associats, cosa que representa una caiguda del 62,4%.
     Pel que fa al nombre de barques, el 1933 hi havia a la platja de Badalona 51 unitats. La reducció progressiva d'embarcacions respecte a l'últim quart del segle XIX era aproximadament del 50%.
     Amb aquesta situació, el 1933 fou suprimit el Districte Marítim de Badalona.

     Acabada la Guerra Civil, es va produir una època de gran activitat pesquera que va arribar a posar en perill l’existència d'algunes espècies de peix, com per exemple el verat, la mòllera i el lluç. Aquest augment fou degut a la gran demanda de peix que contribuïa a afrontar la falta d'altres aliments.
     La població ocupada entorn de les activitats pesqueres, el 1941, era de 310 persones. El nombre d'embarcacions a la platja de Badalona, el 1945, era de 61 unitats. Uns anys després, el 1951, abans de la davallada definitiva del sector, hi havia 89 embarcacions matriculades.

     L'hegemonia de la indústria en l'economia badalonina de la segona meitat del segle XX havia conduït a la crisi definitiva del sector pesquer. A més, es evident que la falta d' un port va contribuir també a la desfeta de la flota. Per aquests motius, en els últims trenta anys l'activitat pesquera ha tingut una importància molt minsa. Així 1968 quedaven només 54 embarcacions i 102 pescadors. Uns anys després, el 1986 es va reviscolar l’activitat amb 115 embarcacions, 210 pescadors en temporada baixa i 260 aproximadament en temporada alta. 

     El 1998 hi ha entre 100 i 125 pescadors, depenent de la temporada.

3.- Indústria
      L'industrialització de la ciutat, iniciada al segle XIX es consolida a principis del segle XX i ja l'any 1904 hi havia 217 fàbriques, de les quals 71 eren tèxtils, seguida de l'alimentació, amb 46 fàbriques, construcció amb 26 i químic amb 23. 
     - Al tèxtil destaquen  les empreses de Antoni Aparicio, Tomàs Vilaseca, Cuyàs, Lluís Sert i Casacuberta.
     - Al sector químicdestaca la Cros constituïda en Societat Anònima, les de destil·lats de quitrà de Pau Cuadreny, Pere Nicolau i M i R Tey,la refineria de petroliDeutsch i Cia., i la de tintes pera l'impremta de Charles Lorilleux i Cia.
     - Quant alimentació, destaca la producció d'anissats amb 25 fàbriques, seguida de les fàbriques de farina, galetes i pastes.
     - Les indústries de material de construcció havia 26 empreses, totes de petites dimensions, sobre tot bóbiles i teuleries.
     - En la metal·lúrgia destaca la fàbrica de Francesc Prat Bosch dedicada a la fabricació de bombes d'extracció d'aigua. També s'instal·len en aquest període la coneguda com "La Llauna" que fabricava envasos metàl·lics, i la de Rosés i Masriera que fabrica claus, puntes xinxetes i filferro.

     Després de 1909 amb la setmana tràgica i la guerra del Marroc, es va produir un descens del creixement industrial que es va superar amb l'inici de la I Guerra Mundial i la política de neutralitat del govern espanyol i l'instal·lació de noves fàbriques entra las que destaca la de productes de perfumeria de Joan Parera.

     Durant la dictadura de Primo de Rivera, i aprofitant l'expansió econòmica mundial, es va produir un fort creixement industrial, passant de 180 empreses el 1920 a 300 en 1930. A més de la metal·lúrgia i química, destaca el sector de la construcció afavorit tant per la política d'inversions públiques com per la necessitat de construir vivendes degut a l'arribada a la ciutat d'un gran nombre d'immigrants.
     Paral·lelament a aquest creixement és produeix l'evolució del sector comercial per cobrir les necessitats de l'augment de la població.
    A finals dels vint , amb la crisis de 1929, comença un període de recessió que comença a superar-se el 1935. 

     Durant la Guerra Civil es substitueix la propietat privada per la gestió obrera, amb la col·laboració en molts casos dels antics propietaris. La major part de les indústries es va col·lectivitzar i a partir del 7 d'agost de 1936, amb la creació de la Comissió d'indústries de Guerra, es van orientar a la fabricació de material bèlic.

     Després de la guerra, com a conseqüència de l'aïllament internacional, es va produir una depressió econòmica que arriba fins l'any 1952. Les empreses van ser retornades als antics propietaris, però el nombre d'empreses s'havia reduït a menys de 144, menys de la meitat que el 1930, i encara que el 1949 ja havia 443 empreses, la població ocupada no havia crescut proporcionalment (de 10.876 en 1941 a 16.000 en 1949) i el seu nivell de vida era molt baix, ja que la jornada laboral era de 48 hores i a més estaven obligats a fer hores extraordinàries degut a la reducció dels salaris.

     A partir de 1953 va començar la recuperació econòmica degut al final de l'aïllament i l'arribada d'ajuda financera dels Estats Units. El 1958 ja havia 840 fàbriques, un 89% més que en 1949, però la tendència ha canviat i el tèxtil anirà deixant pas al sector metal·lúrgic que ocupa el primer lloc a la indústria de la ciutat.

     A partir de 1959 amb la posada en marxa del Pla d'estabilització adreçat a frenar l'inflacció i atreure inversions estrangeres es va posar les bases del desenvolupament econòmic que va provocar el gran creixement urbà degut a l'arribada masiva d'immigrants. Així, l'any 1968 havia a Badalona 1656 empreses, 97% més que el 1958. Dins d'aquest creixement, destaquen els sectors metal·lúrgic i químic, juntament amb la construcció, mentre que el tèxtil s'estancarà definitivament. També és important el creixement del comerç.

     Quan és produeix la crisi del petroli el 1973, havia a Badalona 2.324 indústries. A partir d'aquest període es va produir un gran retrocés provocat per la caiguda de la demanda, amb suspensions de pagaments i expedients de crisi que va reduir el número d'empreses fins les 900 que van sobreviure l'any 1986.
      Els sectors que més van patir la crisi van ser el tèxtil, que no va poder superar la competència exterior i va formar part de l'economia submergida. La metal·lúrgia que va haver de reconduir-se cap el sector mecànic. Crèix el sector de la fusta, les arts gràfiques i els plàstics.
El tipus d'empresa va canviar, desapareixent les grans fàbriques absorbides per la manca de sòl  i van ser substituïdes per la petita i mitjana empresa.

     Després de l'ingrés a la CEE el 1986, i la necessària reconversió industrial, van tancar un gran número d'empreses: Cancasacuberta, Montalfita, Cuyàs, Bomba Prat, La Llauna... amb la consegüent reducció del número de treballadors industrials que han de ser reconvertits cap el sector serveis.

     El 1997 havia a la ciutat 1229 empreses industrials i poc més de 20.000 treballadors distribuïts als sectors metal·lúrgics i químic, seguits per la confecció i el tèxtil (que ha perdut definitivament pes específic però que ha recuperat part de les empreses submergides), la fusteria, paper i arts gràfiques.
     La construcció, en crisi des del 75, es va recuperar a partir de 1986 impulsat pels Jocs Olímpics del 92 que van rebre inversions públiques (Pavelló Olímpic i Vila Olímpica de Montigalà).
El sector serveis serà l'encarregat d'absorbir el creixement econòmic. Destaca el creixement espectacular del comerç, amb els grans centres comercials oberts a la zona de Montigalà, però també l'augment del número de petits establiments, dins dels quals destaquen els mercats municipals.
     Augmenta també l'oferta d'altres serveis entre els que destaquen les entitats financeres, el transport, la publicitat, neteja, seguretat...
     També és important l'augment, a partir de la crisi, dels serveis públics i les iniciatives per reforçar l'economia de la ciutat, com la planificació de programes de treball temporal o el Consell Econòmic i Social amb la finalitat de reactivar l'economia local, la creació de la Societat Municipal de Reactivació Econòmica S.A. o la creació del Centre Internacional de Negocis.