E-mails
/ comunicacions d'alumnes
Dilluns
passat va venir al Severo Ochoa en Fernando Lorza, dels
Serveis Territorials del Baix Llobregat, i va enregistrar a
sis alumnes. A la segona part del enregistrament vaig fer
unes quantes fotos que podeu veure clicant a:
http://picasaweb.google.com/montseval/EnregistramentAlSeveroOchoa?authkey=vrcqa6Qqmp4
A més a més la Jihan va fer fotos de les
que podeu veure una mostra a:
http://picasaweb.google.com/montseval/FotosDeLaJihan?authkey=QJ3IwLlq4yE
Finalment,
el dia de Sant Jordi la Vera Serra va
fotografiar algunes escenes:
http://picasaweb.google.com/montseval/SantJordi2008?authkey=sfc3fRyuxRE
L’Andrei és d’Ucraïna.
Aquí estic jo amb la meva cosina a la terrassa de la meva
casa, la meva cosina es molt pesada perquè com es mes petita
sempre te ella la raó, però igualment jo l’estimo molt
perquè hem viscut molt amb ella i també perquè es la meva
única cosina però per mi es com una germana.
Aquesta es la casa dels meus avis, on vivíem tota la família:
la mare, el pare, la meva cosina Nastia, el meu avi, la meva
avia, el meu tiet, la meva tieta i la meva besàvia. La meva
casa diuen que es la mes maca de totes les cases del meu
carrer: la va construir el meu avi que es diu Petro.
Aquí estem jo amb la meva mare a Nadal,
al centre de la meva ciutat.
Solament falta un dia per que la meva mare
se'n vagi altre vegada a espanya.
Però jo no volia que se'n vagi perquè tenia solament 8 anys
i la trobava a faltar molt.
Aquí esta la meva mare amb la seva amiga, estem en un bosc
divertint-nos i fent una barbacoa. Amb la meva cosina i amb
meva amiga.
Qaiser Nawaz és un alumne de l’Institut Maragall de
Barcelona. Fa cinc anys que va arribar de Pakistan,
concretament de Islamabad. Ha fet fotografies de menjar del
seu país que podeu veure clicant a
http://picasaweb.google.com/montseval/Pakistan
En Jonathan, del Severo Ochoa ens ha enviat una adreça web on
es poden trobar llegtendes de la ciutat de Quito (Equador)
http://www.quito.gov.ec/ciudad/f_c_leyendas_home.htm
L’Alina, alumna de Romania de l’Institut Severo Ochoa d’Esplugues de
Llobregat va fer fotografies dels sues pares cuinant. Podeu veure els
següents plats:
Sarmale, un plat que és fa amb arròs, carn picada, col, ceba i tomàquet.
Plàzintá de praz o tarta de porros.
Ouà umplute: amanida d’ous i paté.
I altres plats. A l’adreça
http://picasaweb.google.com/montseval/Alina?authkey=gksS1qwlaGQ
Gràcies, Alina
Hola jo em dic
Tania, sóc de Rússia tinc 14 anys i fa 2 anys que visc a Barcelona. Vaig
arribar a l’estiu de l’any de 2006, vaig venir amb la meva mare en avió.
Després vaig anar a l’institut de IES BERNAT METGE i he conegut molta
gent nova.
A l’aula
d’acollida fem moltes coses: els murals de les festes típiques de
Catalunya, Vocabulari,
diferents
activitats, també
participem
en els concursos i moltes coses més!!!
Enyoro molt el meu
país la meva família i tota la gent d’allà.
En una foto d’ aquestes surto amb la meva família
al dia de Sant Valentí, i en una altra surt el pop que estava preparant
la meva mare!!!
Hola em dic Karen Yulieth
Jaramillo i sóc colombiana tinc 14 anys. Fa un any i
mig que visc a Barcelona. A Barcelona jo em trobo molt bé i estic molt
contenta.
Del meu país jo enyoro a la gent, a la
meva família, als meus amics, però a Barcelona estic millor per què tinc
més oportunitats de fer moltes coses que jo vull fer per el meu futur.
Aquí hi ha unes fotos meves de quant estava molt petita i de quant es fa
una marranada a Colòmbia per menjar i mes que tot es fa en desembre.
També hi han fotos de la meva primera comunió, del metre de Medellín, de
la meva cosina que era el seu aniversari.
Dimecres, 12 de març de 2008
Dimecres, 12 de març de 2008
Hola em dic
Daniela, tinc 12 anys i sóc de Colòmbia de la ciutat de Medellín.
Fa un any i dos
mesos que he arribat a Barcelona.
Jo visc a
Barcelona amb la meva mare, amb el meu pare i amb el meu germà.
Quan he arribat a
Barcelona m`asemblat una ciutat molt gran i molt agradable. Fins ara
estic molt contenta.
Les festes que se
celebren a el meu país que aquí no es celebren és la festa del 7 i 8 de
desembre que tota la gent surt al carrer i encenen espelmes i això és
molt divertit.
En el meu país en
el col·legi és molt exigent perquè si les dones anaven pintades les
feien rentarse la cara.
M`agrada molt
sortir amb els meus amics i anar al cinema.
Per
moment he anat a dues aules d’acollida a l`acollida del col·legi els
Horts i la de l’institut Bernat Metge.
En la classe
d`acollida hem fet un mural on comparavem les festes del països de tots
els Sants i de la castanyada. Llavors jo he portat una foto quan jo era
petita disfressada de dama, i és la que veureu ara.
M`agradaria
molt que em responguéssiu.
Moltes
gràcies, adéu
Dimecres, 12 de març de 2008
Hola!! Em dic Jocelyne i soc de Bolivia de la ciutat de Santa Cruz,
aquesta ciutat es molt bonica su clima es calid i la seva tradicio
es molt interesant. Va marxar en april en 2005 despres de despedirme
de tota la familia i els amics... Despres de un llarg viatge, al
proper dia, vaig a arrivar a l'aeroport de Madrid. Vaig agafar un
altre avio a l'aeroport de barcelona, vaig arrivar amb el pares i la
meva germana petita. Els que van arrivar primer van fer els meus
avis i oncles. Despres de tot aixo vaig anar al insti on vaig
coneixer molta gent, a principi va anar malament perque era molt
timida aixi que lllavors despres d'un temps a anat molt be me
acostumbrat al clima i al institut. Un bon record que tinc d'alla
es quantes cosas em pasat amb els meus amics al colegi i un mal
record quan em vaig despedir de els meus amics i parients d'alla. Lo
que et trobo a faltar es el meus amics,
familiars i les coses que em passat!. Abans io m'imaginava que com
seria la meva vida aqui si me anara be o malament pero bon i em conte
les meves expectatives si que va ser molt bona. Un bon record d'aqui es
quant ia me acostumbrat al ambient d'aqui i la seva gent, i per
l'ùltim en mal record es quan no podia acostumbrarme a parlar catala
i als meus companys/es.
Dimecres, 20 de febrer de 2008
Hola em dic Ramiro, son d'Argentina de una ciutat q es diu Córdoba.
Vaig arriva aqui fa un any aproximat. Vaig arrivar amb la meva mare
i la meva germana, perque el meu para va arrivat primer per veura si
era un bon lloc per viura. Llavors al meu pare li va agradar molt i
ens ha dit q viajesim per Catalunya. Anque vaig deixar a tota la
meva familia, avia, avis, cosins, oncles... Vaig arrivar aqui i la
gent em va fe sentir com al meu pais.
Un mal record d'allà emm... no recordo ningú.. crec... a si q
l'ensenyament era molt mes dificil q aqui... jajaja... I un bon
recordo és el del meus amics... i tot el temp que vam estar junts.
un bon record d'aqui... totes les tards que vaig pasar amb el meus
amics en la plaça catalunya jugant al futbol, mengant i parlan de
cualquier cosa... I un mal record... el dissabste pasat que Io i el
meu equip vam perdre el partir de futbol... un moment molt
terrible...
chau espero que em contestis....
Dimecres, 20 de febrer de 2008
El meu país d’allà : Bolívia
Em dic Valèria.
On vaig neixer era a Guayaramerin, un poble de Bolívia que feia frontera
amb Brasil. Després em vaig mudar a la ciutat, a Beni, amb els meus
tiets, i per últim vaig venir aquí a Espanya, a Barcelona.
Vaig venir aquí
perquè així els meus pares ho van decidir i perque ells volien el millor
per a mi i sobretot perquè veien que aquí podia tenir més possibilitats
referent al meu futur. Quan vaig vindre ho vaig fer amb la meva mare i
el meu germà de 10 anys,ah! I per cert jo en tenia 9 acabats de fer.
Ufff...
allà ho vaig deixar tot! els meus amics de petits, els meus cosins,
familiars, tot ! però sobretot la meva avia que em feia molt de mal
deixar-la allà.
El primer record
que em ve a la ment es quan jugava amb els meus amics a l’« escondite” o
a Rei manar! O q em posava a jugar amb els nois i acabava molt bruta com
el meu germàhavia sortit d’u toll d’aigua, que quan el veia la meva
tieta el renyia molt i jo d’amagat li deia “veus, ets un porc”, jajaja.
Un dels pitjors
records es quan la meva mare s’en va anar i em va deixar amb el meu pare
i la meva avia. Desprès d’un any o així el meu pare se tenia que venir a
Barcelona per reunir-se amb la meva mare i ell no volia que ens
quedessim amb la meva avia així que ens va portar a la ciutat i em va
deixar amb la meva tieta i ell s’en va anar, i lo pitjor era que jo mai
havia vist aquesta tieta però no tenia més remei que estar allà. Cada
nit plorava en silenci perquè me sentia molt sola a pesar de tenir el
meu germà, i mentre plorava deia el nom de la meva mare enyorant-la una
i mil vegades fins que m’adormia. Però després em vaig acostumar, fins
que va tornar la meva mare i ens va portar cap aquí.
Sincerament he
estat en tants llocs que ho enyoro tot, l’ambient, amics, família,
menjar, les activitats que feia.... un munt de coses.
Jo més o menys
tenia una idea de com era aquí, perquè quan la meva mare trucava sempre
ens parlava d’aquí, em deia que era molt bonic i gran, i que hi havia
llocs molt preciosos. Així que cada cop em feia una imatge d’aquí i quan
vaig estar a l’aeroport tot semblava tan gran que semblava que un dia
d’aquests cauria.
Uns records
d’aquí doncs serien molts, no un de sol, el mar, la neu, els parcs
d’atraccions, museus, zoo... no ho se que encara em falta molts llocs
per veure.
Uy! Un mal record
eria quan vaig estar a l’escola i com que no coneixia ningú em sentia
molt sola, o quan no sortia a cap lloc i em quedava sola a casa pensant
que seria de mi, sino hagués vingut amb la meva mare. Es una pregunta
que mai tindrà resposta.
La meva escola a
Guayamerin era petita però estav molt bé, quan vaig canviar de col·legi
a la ciutat era molt gran amb molts més activitats i coses. Un dels
avantatges es que allà solament tenia que anar pel matí o per la tarda,
en canvi aquí tinc que venir pel matí i per la tarda.
Dimarts, 19 de febrer IES Infanta Isabel
El meu país d’allà : Colombia
Em dic Hayden. Jo
he viscut a “Colombia tierra nueva” que està a 3000 milles d’Espanya. Al
Juny del 2000, als set anys, vaig vindre amb la meva germana i el meu
cosí. Diria que amagaven les ganes de plorar. Aquí m’esperava la meva
mare. Ja feia uns 4 anys que estava aquí.
Vaig viure dues
vegades al costat d’un riu, la primera amb la meva tia. Ja no
m’enrecordo com es deia aquell lloc, però si de la segona casa que
estava a Guacayanes. El lloc era com un precipici i a baix de toto el
riu. També hi havia una granja on em passejava gairebé tots els dies i
veia cavalls, gallines, pollets, els ous i ponys.
El que més
extranyo del meu país és el menjar, els paisatges, i quan parava de
ploure sempre veure l’arc iris.
Quan vaig vindre
amb l’avió s’em van encomanar les ganes de plorar.
Espanya la veig
igual però amb menjar distints, ja que aquí tenen paella i allà tamales,
papas (carn picada amb patates i amb ajil que es una salsa. Queda molt
bó). No li trobo moltes diferències a aquest país del meu, només que
tenim un accent diferent. També que aquí m’he acostumat a les màquines
que hi ha (PsP, Ps, Ps2, Ps3), en vanvi allí només feiem esport ja que
no ens interessava aquesta classe de jocs, sino que jugavem al
“congelado”, “escondite”, amb globus d’aigua....
La meva
experiència aquí, la millor, va ser la de Port Aventura.
La primera vegada
que vaig utilitzar l’ordinador va ser aproximadament als 8 anys, igual
que la Nintendo 64.
La festa de
Halloween era la més divertida. Ens disfressavem i anavem a buscar
caramels casa per casa, els dolços també eren una mica diferents.
En la guarderia
em van fer una marca per tota la vida que està en la meva galta esquerra.
La cançó que més
cantava era Cali Pachanguero, Cali luz de nuevo cielo.... No sabria si
tornar al meu país d’origen ja que tinc més aquí que allà però allí tinc
la meva família i tot el menjar que m’agrada, però em quedaria aquí per
millorar els estudis.
Dimarts, 19 de febrer IES
Infanta Isabel
El meu país d’allà : República Dominicana
Em dic Ana
Helsy. El meu país esta molt lluny, tan lluny que està a 2600 km
d’aquí.
Vaig nèixer
en un poble, un poble petit de la Republica Dominicana., però de
vegades anava a la ciutat de vacances.
El poble on
jo vivia estava ple d’arbres i amb platges emocionants, paisatges
increíbles i cases enormes; clar que aquestes cases tan sols les
podien tenir la gent amb molts diners. La gent era agradable i molt
amable, com sempre la típica gent de poble.
Vaig venir
aquí perque la meva mare va venir a treballar junt amb el meu
padrastro. Vaig venir contenta perque feia molt de temps que no veia
la meva mare, pero a la vegada vaig venir trista perque vaig deixar
allà els meus amics, el meu pare, l’avia i a molta gent que m’estimava
molt, però sobre tot perquè trovaria a faltar jugar i córrer per el
barri sense sabates ( tenis).
M’enrecordo
quan estudiava. Era una escola pública i per mala sort teniem de
portar uniforme. Quin fàstic! Però ens divertiem molt perquè jugavem
quan sortiem al pati al pica paret o anavem corrents per tota l’escola
i ens ho passavem molt bé.
Segons el
recordo i crec qu eho recordo bé, l’únic mal record que tinc es que
a vegades la meva mare em trucava per parlar amb mi i jo em posava a
plorar amb vuit anys que tenia i li preguntava una i altra vegada
que quan estaria amb ella i que si li faltava molt per que pogués
anar amb ella allà.
Quan estava
al meu país m’imaginava Espanya un mon de fantasies: tant que m’imaginava
uns edificis molt grans, enormes, i tot aquest entorn seria un mon
de fades. Semblant a Alicia al país de les Meravelles. Però quan
vaig arribar aquí em vaig donar compte del que en realitat era. Però
igualmente vaig quedarme impresionada amb els edificis que hi havia
i moltes coses que no hi ha allà, però em vaig desencantar quan vaig
arribar al meu pis i em van tancar la porta, perquè jo mai en la
vida hi havia esta tancada en un lloc sense poder surtir i, apart,
feia molt de fred alesmores.
La veritat
que d’aquí un bon record no en tinc, si que ma la passo bé de
vegades, però normal.
I l´única
mal record que tinc d’aquí es quan estava a l’escola que hi havia un
xulo a la classe de cinquè i em va posar un nom i em deia “mono”.
Però em va deixar de dir “mono” des del dia que vaig agafar una
escombra i li vaig anar al darrera. Ja Ja Ja, quin riere.
L’únic que
no m’agrada de les escoles d’aquí és que tenen dos horaris, Allà
tenia més temps per fer les meves coses perquè tan sols s’anava una
vegada al dia, o bé pel matí , o bé per la tarda, o de nit és clar.
Ara a l’institut
tinc amics de tots els lloc: espanyols, latins, marroquins, rusos,
etc. Però amb la gent que vaig aquí són els latins, no perquè no m’agradi
estar amb la gent d’aquí, sinó perquè amb els latins em sento en l’ambient
d’allà, en l’ambient del meu país que està molt molt lluny.
El que a
vegades m’avorreix d’aquí és la rutina de tots els dies: els dies de
festa quan m’aixeco a les dotze del migdia o a la una no fair res,
em quedo enganzada al llit, pequè no tinc rés a fer. En canvi, allà
m’aixecava del llit, anava a l’esglèsia molt d’hora i quan arribava
netejava la casa i desprès ens anavem a un riu o a la platja. O a
vegades anavem al camp a festes que feien de “merengue tipicos”, és
una música molt popular d’allà.
Quan vair
arribar aquí em va impresionar quan vaig escoltar les paraules que
utilitzaven com “vale”. Allà dius “está bien”. O dona’m una
oportunitata, allà es “dame un chanse”. Dir que no serveixes es “tu
eres una porqueria”. Sempre quan em poso trista o una miqueta
plorosa en poso a cantar una cançó que m’agrada moltíssim de
Fernando Villalona:
“pero no me
culpes pueblo querido aunque estés bien lejos estoy contigo
Con mi
familia con mis amigos pueblo querido pueblo mío
Pero no me
culpes pueblo querido si me he marchado no lo he querido
Me empuja la
vida, me empuja el destino, pueblo mío, pueblo mío”
Aquí el
menjar típic és per exemple la tortilal española, i en el meu país
es l’arrós amb alubias i carn de pollastre. Aixó se li diu una
“bandera”.
La meva
madrastra feia un menjar deliciós. La trobo a faltar molt perquè
ella va ser la que es va quedar amb mi quan la meva mare va venir
aquí a viure i també va cuidar molt de mi quan jo estava malalta.
Ella era enfermera i em cuidava molt. A vegades la truco i parlo una
bona estona amb ella i el meu pare. O a vegades em conecto i la veig
per la camara de l’ordinador.
El que
m’alegra molt d’aquí es que em van rebre molt bé i no vaig tenir cap
problema amb ningú. Per sort a la vida mai m’he sentit discriminada
per ningún. En l’escola m’insultaven però vaig deixar de donar-li
importancia ja que eren coses d’escola.
Tinc la sort
de tenir ordinador a casa perquè Aixa tinc més contacte amb la gent
i els meus amics d’allà.
Aquest
projecte m’agrada molt ja que la gent que no sap coses d’allà del
meu país crec que val la pena explicar coses meves, no perquè m’avorreixi,
sinó perquè cada país té coses interessants a explicar. Però també
és bo per a mi perquè Aixa també recordo coses d’allà. Coses que a
vegades no puc explicar perquè no tinc amb qui parlar d’això.
Per sort en els cinc anys que fà que sóc aquí ja
he tornat dos cops i és clar, ara no ho tinc clar si vull quedarme
allà o vull quedar-me aquí, però ara ja m’he acostumat a viure aquí.
I l’adolescència l’estic passant aquí, però
crec que m’agradaria anar un llarg temps i toprnar a viure
aquí perquè la vida es més còmode.
En un futur penso tornar quan ja sigui gran i
comprar-me una casa molt gran. Quan acabi d’estudiar es clar. Penso
estudiar hosteleria i turismo i desprès tornar allà. Encara que tinc
la República Dominicana ben endins em sento una mica d’aquí. Tant,
que a vegades la meva mare em diu que sóc catalana, Ja Ja Ja.
Bé, aquesta és la meva i llarga història.
Dimarts, 19 de febrer IES Infanta Isabel
Hola ! Em dic Alina Natalia Toza i sóc de Rumania,
Constança, la ciutat que dic jo es la millor perque té el Mar
Negre.Tinc 15 anys. Ja fa 1 any i mig de quan vaig marxar de
Rumania.He arribar a Esplugues en l'any 2006, en agost amb tota la
familia. Jo era molt espantada perque tenia que anar amb l'avió.
Pero al final m'ha agradat.El meu pare m'ha ajudat molt perque
el era aqui a Catalunya de 3 anys i podia parlar castella i una
mica català. Al principi jo era molt trista al colegi i a casa perque
jo era acostumbrada de vivir amb els meus avis i amb els meus
companys de rumania i per això no m'ha agradat ni el català perque
em semblava molt dificil de parlar i tampoc els companys.El colegi,
la classe em pareixien molt lletges perque en el meu pais era mes
moderna amb ordinador en cada classe, am cadires mes comodes i tot
això.Pero en un mes ja estava acostumbrada, ja tenia amics ja podia
parlar fluent i una mica que m'he entenguin els altres. Ara no ho se
perque pot ser per culpa de que la meva llengua i el català son les
dues llatines pero en aquest moment m'ha agrada molt parlar català
i entenc mes o menys tot .Tinc molts amics i estic molt feliç
aqui.Ara m'ha agrada molt vivir en Esplugues, Barcelona que el mue
pais perque no ho se...em sembla la vida millor aqui.
JA us enviaré fotos i ja seguirem parlant.
Alina
Dijous, 14 de Febrer de 2008
hola!em dic philip , sóc de
camerún i tinc 15 anys.fa 2 anys i mig que vaig deixar el meu
pais i vaig venir a esplugues directament el 13 d'octobre
2005.vaig venir amb els meus dos germàns.no van venir amb la
nostre mare perque ella va venir primer i ja fa 6 anys que esta
aqui.quan va venir no coneixia ningú solament la meva
familia.despres de uns mesos vaig comencar a coneixar a algunes
persones i uns amics de l'escola que em molestava i algun que
no.per aixo enyoro tot els amics que tenia en el pais.i també
trobo a faltar l'avi i l'avia.em recordo de una festa que van
fer en la platge i les adventures que van fer en el dia de
halloween i el mal record que vaig tenir es quan va morir un
dels meus amics que es va ofegar en el mar.lo vaig passar fatal.
espanya, en general no era el lloc que vaig
voler venir pero quan vaig venir no va ser mal de tot.vaig
visitar molts lloc com el gaudì, plaza catalunya etc...
quan vaig comencar a anar a l'escola, els
primers dies van ser normal pero despres vaig comencar a tenir
una mica de dificultat de la llengua perque no savia parlar
castellá ni catalá. bueno ja continuaré altre dia. fins després.
xau
Dijous, 14 de Febrer de 2008
Dilluns
passat va venir al Severo Ochoa en Fernando Lorza, dels
Serveis Territorials del Baix Llobregat, i va enregistrar a
sis alumnes. A la segona part del enregistrament vaig fer
unes quantes fotos que podeu veure clicant a:
Finalment,
el dia de Sant Jordi la Vera Serra va
fotografiar algunes escenes:
