PROJECTE EL MEU PAÍS D'ALLÀ

Proposat per Aigua per al Sahel

http://aiguaperalsahel.pangea.org/

E-mails / comunicacions d'alumnes

Enregistrament, fotos de la Jihan i Sant Jordi

Dilluns passat va venir al Severo Ochoa en Fernando Lorza, dels Serveis Territorials del Baix Llobregat, i va enregistrar a sis alumnes. A la segona part del enregistrament vaig fer unes quantes fotos que podeu veure clicant a:
http://picasaweb.google.com/montseval/EnregistramentAlSeveroOchoa?authkey=vrcqa6Qqmp4

A més a més la Jihan va fer fotos de les que podeu veure una mostra a:
http://picasaweb.google.com/montseval/FotosDeLaJihan?authkey=QJ3IwLlq4yE

Finalment, el dia de Sant Jordi la Vera Serra va fotografiar algunes escenes:

http://picasaweb.google.com/montseval/SantJordi2008?authkey=sfc3fRyuxRE



Les fotos de l’Andrei comentades per ell mateix

L’Andrei és d’Ucraïna.

Aquí estic jo amb la meva cosina a la terrassa de la meva casa, la meva cosina es molt pesada perquè com es mes petita sempre te ella la raó, però igualment jo l’estimo molt perquè hem viscut molt amb ella i també perquè es la meva única cosina però per mi es com una germana.
Aquesta es la casa dels meus avis, on vivíem tota la família: la mare, el pare, la meva cosina Nastia, el meu avi, la meva avia, el meu tiet, la meva tieta i la meva besàvia. La meva casa diuen que es la mes maca de totes les cases del meu carrer: la va construir el meu avi que es diu Petro.






Aquí estem jo amb la meva mare a Nadal,
al centre de la meva ciutat.


Solament falta un dia per que la meva mare
se'n vagi altre vegada a espanya.

Però jo no volia que se'n vagi perquè tenia solament 8 anys i la trobava a faltar molt.






Aquí esta la meva mare amb la seva amiga, estem en un bosc divertint-nos i fent una barbacoa. Amb la meva cosina i amb meva amiga.

 

 


Pakistà

Qaiser Nawaz és un alumne de l’Institut Maragall de Barcelona. Fa cinc anys que va arribar de Pakistan, concretament de Islamabad. Ha fet fotografies de menjar del seu país que podeu veure clicant a
http://picasaweb.google.com/montseval/Pakistan


Llegendes de Quito

En Jonathan, del Severo Ochoa ens ha enviat una adreça web on es poden trobar llegtendes de la ciutat de Quito (Equador)
http://www.quito.gov.ec/ciudad/f_c_leyendas_home.htm


L’Alina, alumna de Romania de l’Institut Severo Ochoa d’Esplugues de Llobregat va fer fotografies dels sues pares cuinant. Podeu veure els següents plats:
Sarmale, un plat que és fa amb arròs, carn picada, col, ceba i tomàquet.
Plàzintá de praz o tarta de porros.
Ouà umplute: amanida d’ous i paté.
I altres plats. A l’adreça
http://picasaweb.google.com/montseval/Alina?authkey=gksS1qwlaGQ
Gràcies, Alina


Hola jo em dic Tania, sóc de Rússia tinc 14 anys i fa 2 anys que visc a Barcelona. Vaig arribar a l’estiu de l’any de 2006, vaig venir amb la meva mare en avió. Després vaig anar a l’institut de IES BERNAT METGE i he conegut molta gent nova.

A l’aula d’acollida fem moltes coses: els murals de les festes típiques de Catalunya, Vocabulari, diferents activitats, també participem en els concursos  i moltes coses més!!!

Enyoro molt el meu país la meva família i tota la gent d’allà.

En una foto d’ aquestes surto amb la meva família al dia de Sant Valentí, i en una altra surt el pop que estava preparant la meva mare!!!


 

Hola em dic Karen Yulieth Jaramillo i sóc colombiana tinc 14 anys.  Fa un any i mig que visc a Barcelona. A Barcelona jo em trobo molt bé i estic molt contenta.

Del meu país jo enyoro a la gent, a la meva família, als meus amics, però a Barcelona estic millor per què tinc més oportunitats de fer moltes coses que jo vull fer per el meu futur. Aquí hi ha unes fotos meves de quant estava molt petita i de quant es fa una marranada a Colòmbia per menjar i mes que tot es fa en desembre. També hi han fotos de la meva primera comunió, del metre de Medellín, de la meva  cosina que era el seu aniversari.  

Dimecres, 12 de març de 2008

Dimecres, 12 de març de 2008


 

Hola em dic Daniela, tinc 12 anys i sóc de Colòmbia de la ciutat de Medellín.

Fa un any i dos mesos que he arribat a Barcelona.

Jo visc a Barcelona amb la meva mare, amb el meu pare i amb el meu germà.

Quan he arribat a Barcelona m`asemblat una ciutat molt gran i molt agradable. Fins ara estic molt contenta.

Les festes que se celebren a el meu país que aquí no es celebren és la festa del 7 i 8 de desembre que tota la gent surt al carrer i encenen espelmes i això és molt divertit.

En el meu país en el col·legi és molt exigent perquè si les dones anaven pintades les feien  rentarse la cara.

M`agrada molt sortir amb els meus amics i anar al cinema.

 Per moment he anat a dues aules d’acollida a l`acollida del col·legi els Horts i la de l’institut Bernat Metge.

En la classe d`acollida hem fet un mural on comparavem les festes del països de tots els Sants i de la castanyada. Llavors jo he portat una foto quan jo era petita disfressada de dama, i és la que veureu ara.

 M`agradaria molt que em responguéssiu.

 Moltes gràcies, adéu

 

Dimecres, 12 de març de 2008



Hola!! Em dic Jocelyne i soc de Bolivia de la ciutat de Santa Cruz, aquesta ciutat es molt bonica su clima es calid i la seva tradicio es molt interesant. Va marxar en april en 2005 despres de despedirme de tota la familia i els amics... Despres de un llarg viatge, al proper dia, vaig a arrivar a l'aeroport de Madrid. Vaig agafar un altre avio a l'aeroport de barcelona, vaig arrivar amb el pares i la meva germana petita. Els que van arrivar primer van fer els meus avis i oncles. Despres de tot aixo vaig anar al insti on vaig coneixer molta gent, a principi va anar malament perque era molt timida aixi que lllavors despres d'un temps  a anat molt be me acostumbrat al clima i al institut. Un bon record que tinc d'alla es quantes cosas em pasat amb els meus amics al colegi i un mal record quan em vaig despedir de els meus amics i parients d'alla. Lo que et trobo a faltar es el meus amics,
familiars i les coses que em passat!. Abans io m'imaginava que com seria la meva vida aqui si me anara be o malament pero bon i em conte les meves expectatives si que va ser molt bona. Un bon record d'aqui es quant ia me acostumbrat al ambient d'aqui i la seva gent, i per l'ùltim en mal record es quan no podia acostumbrarme a parlar catala i als meus companys/es.


Dimecres, 20 de febrer de 2008



Hola em dic Ramiro, son d'Argentina de una ciutat q es diu Córdoba. Vaig arriva aqui fa un any aproximat. Vaig arrivar amb la meva mare i la meva germana, perque el meu para va arrivat primer per veura si era un bon lloc per viura. Llavors al meu pare li va agradar molt i ens ha dit q viajesim per Catalunya. Anque vaig deixar a tota la meva familia, avia, avis, cosins, oncles... Vaig arrivar aqui i la gent em va fe sentir com al meu pais.
 
Un mal record d'allà emm... no recordo ningú.. crec... a si q l'ensenyament era molt mes dificil q aqui... jajaja... I un bon recordo és el del meus amics... i tot el temp que vam estar junts.
 
un bon record d'aqui... totes les tards que vaig pasar amb el meus amics en la plaça catalunya jugant al futbol, mengant i parlan de cualquier cosa... I un mal record... el dissabste pasat que Io i el meu equip vam perdre el partir de futbol... un moment molt terrible...
 
chau espero que em contestis....

Dimecres, 20 de febrer de 2008

El meu país d’allà : Bolívia

 

Em dic Valèria. On vaig neixer era a Guayaramerin, un poble de Bolívia que feia frontera amb Brasil. Després em vaig mudar a la ciutat, a Beni, amb els meus tiets, i per últim vaig venir aquí a Espanya, a Barcelona.

Vaig venir aquí perquè així els meus pares ho van decidir i perque ells volien el millor per a mi i sobretot perquè veien que aquí podia tenir més possibilitats referent al meu futur. Quan vaig vindre ho vaig fer amb la meva mare i el meu germà de 10 anys,ah! I per cert jo en tenia 9 acabats de fer.

Ufff... allà ho vaig deixar tot! els meus amics de petits, els meus cosins, familiars, tot ! però sobretot la meva avia que em feia molt de mal deixar-la allà.

El primer record que em ve a la ment es quan jugava amb els meus amics a l’« escondite” o a Rei manar! O q em posava a jugar amb els nois i acabava molt bruta com el meu germàhavia sortit d’u toll d’aigua, que quan el veia la meva tieta el renyia molt i jo d’amagat li deia “veus, ets un porc”, jajaja.

Un dels pitjors records es quan la meva mare s’en va anar i em va deixar amb el meu pare i la meva avia. Desprès d’un any o així el meu pare se tenia que venir a Barcelona per reunir-se amb la meva mare i ell no volia que ens quedessim amb la meva avia així que ens va portar a la ciutat i em va deixar amb la meva tieta i ell s’en va anar, i lo pitjor era que jo mai havia vist aquesta tieta però no tenia més remei que estar allà. Cada nit plorava en silenci perquè me sentia molt sola a pesar de tenir el meu germà, i mentre plorava deia el nom de la meva mare enyorant-la una i mil vegades fins que m’adormia. Però després em vaig acostumar, fins que va tornar la meva mare i ens va portar cap aquí.

Sincerament he estat en tants llocs que ho enyoro tot, l’ambient, amics, família, menjar, les activitats que feia.... un munt de coses.

Jo més o menys tenia una idea de com era aquí, perquè quan la meva mare trucava sempre ens parlava d’aquí, em deia que era molt bonic i gran, i que hi havia llocs molt preciosos. Així que cada cop em feia una imatge d’aquí i quan vaig estar a l’aeroport tot semblava tan gran que semblava que un dia d’aquests cauria.

Uns records d’aquí doncs serien molts, no un de sol, el mar, la neu, els parcs d’atraccions, museus, zoo... no ho se que encara em falta molts llocs per veure.

Uy! Un mal record eria quan vaig estar a l’escola i com que no coneixia ningú em sentia molt sola, o quan no sortia a cap lloc i em quedava sola a casa pensant que seria de mi, sino hagués vingut amb la meva mare. Es una pregunta que mai tindrà resposta.

La meva escola a Guayamerin era petita però estav molt bé, quan vaig canviar de col·legi a la ciutat era molt gran amb molts més activitats i coses. Un dels avantatges es que allà solament tenia que anar pel matí o per la tarda, en canvi aquí tinc que venir pel matí i per la tarda.

Dimarts, 19 de febrer IES Infanta Isabel


 

El meu país d’allà : Colombia

Em dic Hayden. Jo he viscut a “Colombia tierra nueva” que està a 3000 milles d’Espanya. Al Juny del 2000, als set anys, vaig vindre amb la meva germana i el meu cosí. Diria que amagaven les ganes de plorar. Aquí m’esperava la meva mare. Ja feia uns 4 anys que estava aquí.

Vaig viure dues vegades al costat d’un riu, la primera amb la meva tia. Ja no m’enrecordo com es deia aquell lloc, però si de la segona casa que estava a Guacayanes. El lloc era com un precipici i a baix de toto el riu. També hi havia una granja on em passejava gairebé tots els dies i veia cavalls, gallines, pollets, els ous i ponys.

El que més extranyo del meu país és el menjar, els paisatges, i quan parava de ploure sempre veure l’arc iris.

Quan vaig vindre amb l’avió s’em van encomanar les ganes de plorar.

Espanya la veig igual però amb menjar distints, ja que aquí tenen paella i allà tamales, papas (carn picada amb patates i amb ajil que es una salsa. Queda molt bó). No li trobo moltes diferències a aquest país del meu, només que tenim un accent diferent. També que aquí m’he acostumat a les màquines que hi ha (PsP, Ps, Ps2, Ps3), en vanvi allí només feiem esport ja que no ens interessava aquesta classe de jocs, sino que jugavem al “congelado”, “escondite”, amb globus d’aigua....

La meva experiència aquí, la millor, va ser la de Port Aventura.

La primera vegada que vaig utilitzar l’ordinador va ser aproximadament als 8 anys, igual que la Nintendo 64.

La festa de Halloween era la més divertida. Ens disfressavem i anavem a buscar caramels casa per casa, els dolços també eren una mica diferents.

En la guarderia em van fer una marca per tota la vida que està en la meva galta esquerra.

La cançó que més cantava era Cali Pachanguero, Cali luz de nuevo cielo.... No sabria si tornar al meu país d’origen ja que tinc més aquí que allà però allí tinc la meva família i tot el menjar que m’agrada, però em quedaria aquí per millorar els estudis.

 Dimarts, 19 de febrer IES Infanta Isabel


El meu país d’allà : República Dominicana

Em dic Ana Helsy. El meu país esta molt lluny, tan lluny que està a 2600 km d’aquí.

Vaig nèixer en un poble, un poble petit de la Republica Dominicana., però de vegades anava a la ciutat de vacances.

El poble on jo vivia estava ple d’arbres i amb platges emocionants, paisatges increíbles i cases enormes; clar que aquestes cases tan sols les podien tenir la gent amb molts diners. La gent era agradable i molt amable, com sempre la típica gent de poble.

Vaig venir aquí perque la meva mare va venir a treballar junt amb el meu padrastro. Vaig venir contenta perque feia molt de temps que no veia la meva mare, pero a la vegada vaig venir trista perque vaig deixar allà els meus amics, el meu pare, l’avia i a molta gent que m’estimava molt, però sobre tot perquè trovaria a faltar jugar i córrer per el barri sense sabates ( tenis).

M’enrecordo quan estudiava. Era una escola pública i per mala sort teniem de portar uniforme. Quin fàstic! Però ens divertiem molt perquè jugavem quan sortiem al pati al pica paret o anavem corrents per tota l’escola i ens ho passavem molt bé.

Segons el recordo i crec qu eho recordo bé, l’únic mal record que tinc es que a vegades la meva mare em trucava per parlar amb mi i jo em posava a plorar amb vuit anys que tenia i li preguntava una i altra vegada que quan estaria amb ella i que si li faltava molt per que pogués anar amb ella allà.

Quan estava al meu país m’imaginava Espanya un mon de fantasies: tant que m’imaginava uns edificis molt grans, enormes, i tot aquest entorn seria un mon de fades. Semblant a Alicia al país de les Meravelles. Però quan vaig arribar aquí em vaig donar compte del que en realitat era. Però igualmente vaig quedarme impresionada amb els edificis que hi havia i moltes coses que no hi ha allà, però em vaig desencantar quan vaig arribar al meu pis i em van tancar la porta, perquè jo mai en la vida hi havia esta tancada en un lloc sense poder surtir i, apart, feia molt de fred alesmores.

La veritat que d’aquí un bon record no en tinc, si que ma la passo bé de vegades, però normal.

I l´única mal record que tinc d’aquí es quan estava a l’escola que hi havia un xulo a la classe de cinquè i em va posar un nom i em deia “mono”. Però em va deixar de dir “mono” des del dia que vaig agafar una escombra i li vaig anar al darrera. Ja Ja Ja, quin riere.

L’únic que no m’agrada de les escoles d’aquí és que tenen dos horaris, Allà tenia més temps per fer les meves coses perquè tan sols s’anava una vegada al dia, o bé pel matí , o bé per la tarda, o de nit és clar.

Ara a l’institut tinc amics de tots els lloc: espanyols, latins, marroquins, rusos, etc. Però amb la gent que vaig aquí són els latins, no perquè no m’agradi estar amb la gent d’aquí, sinó perquè amb els latins em sento en l’ambient d’allà, en l’ambient del meu país que està molt molt lluny.

El que a vegades m’avorreix d’aquí és la rutina de tots els dies: els dies de festa quan m’aixeco a les dotze del migdia o a la una no fair res, em quedo enganzada al llit, pequè no tinc rés a fer. En canvi, allà m’aixecava del llit, anava a l’esglèsia molt d’hora i quan arribava netejava la casa i desprès ens anavem a un riu o a la platja. O a vegades anavem al camp a festes que feien de “merengue tipicos”, és una música molt popular d’allà.

Quan vair arribar aquí em va impresionar quan vaig escoltar les paraules que utilitzaven com “vale”. Allà dius “está bien”. O dona’m una oportunitata, allà es “dame un chanse”. Dir que no serveixes es “tu eres una porqueria”. Sempre quan em poso trista o una miqueta plorosa en poso a cantar una cançó que m’agrada moltíssim de Fernando Villalona:

 

“pero no me culpes pueblo querido aunque estés bien lejos estoy contigo

Con mi familia con mis amigos pueblo querido pueblo mío

Pero no me culpes pueblo querido si me he marchado no lo he querido

Me empuja la vida, me empuja el destino, pueblo mío, pueblo mío”

 

Aquí el menjar típic és per exemple la tortilal española, i en el meu país es l’arrós amb alubias i carn de pollastre. Aixó se li diu una “bandera”.

La meva madrastra feia un menjar deliciós. La trobo a faltar molt perquè ella va ser la que es va quedar amb mi quan la meva mare va venir aquí a viure i també va cuidar molt de mi quan jo estava malalta. Ella era enfermera i em cuidava molt. A vegades la truco i parlo una bona estona amb ella i el meu pare. O a vegades em conecto i la veig per la camara de l’ordinador.

El que m’alegra molt d’aquí es que em van rebre molt bé i no vaig tenir cap problema amb ningú. Per sort a la vida mai m’he sentit discriminada per ningún. En l’escola m’insultaven però vaig deixar de donar-li importancia ja que eren coses d’escola.

Tinc la sort de tenir ordinador a casa perquè Aixa tinc més contacte amb la gent i els meus amics d’allà.

Aquest projecte m’agrada molt ja que la gent que no sap coses d’allà del meu país crec que val la pena explicar coses meves, no perquè m’avorreixi, sinó perquè cada país té coses interessants a explicar. Però també és bo per a mi perquè Aixa també recordo coses d’allà. Coses que a vegades no puc explicar perquè no tinc amb qui parlar d’això.

 

Per sort en els cinc anys que fà que sóc aquí ja he tornat dos cops i és clar, ara no ho tinc clar si vull quedarme allà o vull quedar-me aquí, però ara ja m’he acostumat a viure aquí. I l’adolescència l’estic passant aquí, però  crec que m’agradaria anar un llarg temps i toprnar a viure aquí perquè la vida es més còmode.

En un futur penso tornar quan ja sigui gran i comprar-me una casa molt gran. Quan acabi d’estudiar es clar. Penso estudiar hosteleria i turismo i desprès tornar allà. Encara que tinc la República Dominicana ben endins em sento una mica d’aquí. Tant, que a vegades la meva mare em diu que sóc catalana, Ja Ja Ja.

Bé, aquesta és la meva i llarga història.

Dimarts, 19 de febrer IES Infanta Isabel


Hola ! Em dic Alina Natalia Toza i sóc de Rumania, Constança, la ciutat que dic jo es la millor perque té el Mar Negre.Tinc 15 anys. Ja fa 1 any i mig de quan vaig marxar de Rumania.He arribar a Esplugues en l'any 2006, en agost amb tota la familia. Jo era molt espantada perque tenia que anar amb l'avió. Pero al final m'ha agradat.El meu pare m'ha ajudat molt perque el era aqui a Catalunya de 3 anys i podia parlar castella i una mica català. Al principi jo era molt trista al colegi i a casa perque jo era acostumbrada de vivir amb els meus avis i amb els meus companys de rumania i per això no m'ha agradat ni el català perque em semblava molt dificil de parlar i tampoc els companys.El colegi, la classe em pareixien molt lletges perque en el meu pais era mes moderna amb ordinador en cada classe, am cadires mes comodes i tot això.Pero en un mes ja estava acostumbrada, ja tenia amics ja podia parlar fluent i una mica que m'he entenguin els altres. Ara no ho se perque pot ser per culpa de que la meva llengua i el català son les dues llatines pero en aquest moment m'ha agrada molt parlar català i entenc mes o menys tot .Tinc molts amics i estic molt feliç aqui.Ara m'ha agrada molt vivir en Esplugues, Barcelona que el mue pais perque no ho se...em sembla la vida millor aqui.

JA us enviaré fotos i ja seguirem parlant.     Alina

Dijous, 14 de Febrer de 2008


hola!em dic philip , sóc de camerún i tinc 15 anys.fa 2 anys i mig  que vaig deixar el meu pais i vaig venir a esplugues directament el 13 d'octobre 2005.vaig venir amb els meus dos germàns.no van venir amb la nostre mare perque ella va venir primer i ja fa 6 anys que esta aqui.quan va venir no coneixia ningú solament la meva familia.despres de uns mesos vaig comencar a coneixar a algunes persones i uns amics de l'escola que em molestava i algun que no.per aixo enyoro tot els amics que tenia en el pais.i també trobo a faltar l'avi i l'avia.em recordo de una festa que van fer en la platge i les adventures que van fer en el dia de halloween i el mal record que vaig tenir es quan va morir un dels meus amics que es va ofegar en el mar.lo vaig passar fatal.

espanya, en general no era el lloc que vaig voler venir pero quan vaig venir no va ser mal de tot.vaig visitar molts lloc com el gaudì, plaza catalunya etc...

quan vaig comencar a anar a l'escola, els primers dies van ser normal pero despres vaig comencar a tenir una mica de dificultat de la llengua perque no savia parlar castellá ni catalá. bueno ja continuaré altre dia. fins després.

                                xau

Dijous, 14 de Febrer de 2008