Els mestres del període mut
David Wark Griffith va ser el gran fixador del llenguatge cinematogràfic. Les seves innovacions en la manera de narrar una pel.lícula van revolucionar el setè art: En les seves obres mestres "El naixement d'una nació" (1914) i "Intolerància" (1915), dividia el film en seqüències, mostrava accions en paral.lel, canviava l'emplaçament i l'angle de la càmera, variava els plans, emprava el flash-back o narració d'un fet ja passat. Però, sobretot, Griffith va assumir que el muntatge era l'estri expressiu més important amb què comptava el cinema; que no servia només per ordenar seqüències i plans, sinó també per emocionar l'espectador.
Griffith va arribar a influir a joves cineastes d'una geografia tan llunyana dels EEUU, com és Rússia. El triomf de la revolució russa el 1917 va fer pensar als seus dirigents que el cinema podia assolir un paper d'adoctrinament i propagandístic. Així que va encarregar a uns quants directors el fet d'encetar una nova cinematografia en el país.
En aquestes primeres dècades de cinema apareixen més directors que se n'adonen que aquest nou mitjà de comunicació de masses també pot servir com a mitjà d'expressió d'allò més íntim de l'ésser humà: els seus anhels, angoixes o fantasies. I a més expressant-ho amb una estètica innovadora, d'"avantguarda". A Alemanya, els estils "expressionista" i kammerspiel sorprenen pels seus productes ambientats en escenaris irreals o futuristes.
Aquest cinema aparegut després de la derrota dels alemanys en
la Guerra europea i l'establiment de la humiliant Pau de
Versalles, reflecteix les seves angoixes i contradiccions. El
país viu sota la inestabilitat de la República de Weimar i d'una
gran crisi econòmica, situació de la qual s'aprofitaran els
nazis. El treball de la il.luminació -plena de contrastos entre
el clar-obscur, la llum i l'ombra- serà un dels aspectes
plàstics més innovadors.
Al contrari dels alemanys, els cineastes nòrdics fugen dels interiors angoixants i fan dels exteriors, del paisatge, l'escenari natural per als seus drames. Hi destacaren gent com Sjöström, Stiller o Dreyer; aquest darrer dirigí l'obra mestra "La passió de Joana d'Arc" (1928).
En el cas de França, Louis Delluc fou el principal promotor de
l'impressionisme cinematogràfic gal, corrent d'avantguarda en
què contribuïren L'Herbier, Dulac i Epstein; aquest últim dirigí
"La caiguda de la casa Usher" (1927). Al marge d'aquest moviment
destaquen també Abel Gance, autor de "Napoleó" (1927), film on la
tècnica de projecció s'anticipà al Cinerama- i Jacques Feyder,
director de "L'Atlàntida" (1921).
Per la seva banda, l'estil "surrealista" cerca d'expressar el subconscient de manera poètica. A aquest cinema avantguardista hi contribuïren dos espanyols importants: el cineasta Luis Buñuel i el pintor Salvador Dalí.
El cinema americà aposta més pel benefici material que per
l'estètica o la poesia visual. Una petita ciutat de l'Oest
americà, Hollywood, havia esdevingut en poc de temps el centre
industrial cinematogràfic més pròsper dels EE.UU. Grans empreses
s'hi reuniren aixecant els seus estudis on, a més de filmar-se
les pel.lícules, es "construeixen" les estrelles per a
interpretar-les. Un hàbil sistema de publicitat crea una
atmosfera de llegenda al voltant dels ídols del públic; els
actors i les actrius esdevenen mites. Es el cas de Lilian Gish,
John Barrymore, Lon Chaney,
Gloria Swanson, John Gilbert,
Douglas Fairbanks, Mary Pickford, Mae West o Rodolfo Valentino.
Es tracta de l'Star system, sistema de producció basat en la
popularitat dels actors per mitjà de la qual aconseguir més
beneficis.
Durant la Guerra europea i aprofitant la davallada de producció a Europa pel mateix motiu, Hollywood es dedicà a dominar els mercats mundials. La dècada dels anys 20 va ser l'època daurada del cinema mut americà: espectacle, grans actors, diversitat de gèneres... Entre aquests va destacar l'slapstick o cinema còmic: els pastissos de nata, les boges persecucions, els cops, les banyistes...; invent de Mack Sennett qui descobrí a Chaplin, Lloyd, Turpin, Langdon... Potser una reacció a l'època difícil marcada per la Guerra Europea. Però seran dos còmics concrets els qui faran universal l'art de fer riure a la pantalla: Charlot y Keaton. Pallassos genials i, alhora, crítics amb la seva societat deshumanitzada, els seus acudits han fet riure a infants i a adults de generacions diverses, arreu del món. D'en Charlot és "La quimera de l'or" (1925) i d'en Buster Keaton "El maquinista de la General" (1926).
Dels gran estudis surten grans produccions, algunes d'elles força espectaculars com les que feia el director Cecil B. de Mille, "Els deus manaments" (1923) o "Rei de Reis" (1927).
O bé
obres mestres de cineastes estrangers que s'establarin a
Hollywood, com ara Erich Von Stroheim, autor d'"Avarícia" (1924).
El cinema a Catalunya, 1909-1930
| Portada | Pre-cinema | Època muda | Època sonora | Postguerra | Darreres dècades | Mediateca | Links | Anàlisi de films |