La postguerra
En acabar la Guerra, en una Itàlia destroçada, apareix l'anomenat cinema "neorealista", un cinema testimonial sobre la realitat del moment, fet amb pocs mitjans materials però amb molta humanitat, preocupat pels problemes de l'individu del carrer; suposen una mirada sobre els problemes de subsistència dels més humils, com ara "La terra trema" (1947), de Visconti.
Aquest tipus de cinema va crear escola per tot Occident i, fins i tot, els nordamericans s'engrascaren a filmar històries fora dels estudis, aprofitant els escenaris naturals; el "cinema negre" -policíac- fou un dels gèneres que més va rodar a les ciutats.
Als EEUU, les pel.lícules o bé denoten un to pessimista on els
personatges reflecteixen els patiments i angoixes passades al
llarg de la guerra o com a conseqüència d'ella, o bé s'inspiren
en la comèdia o el musical perquè el públic -alhora- necessita
"oblidar". Quan el 1947 s'inicia la "guerra freda" entre
Occident i la URSS, als EEUU s'enceta un període de
conservadurisme polític que arriba a afectar Hollywood,
especialment als cineastes d'esquerra, els quals són perseguits,
denunciats i condemnats. A aquest període, que es prolongà fins
el 1955, se'l coneix com a "mccarthysme" o "cacera de bruixes".
Alguns cineastes, com Chaplin o Welles, optaren per l'exili.
|
Els anys 50 representen per als nordamericans una nova època de benestar que va canviar l'estil de vida, sobretot pel que fa referència al lleure. L'adquisició de televisors suposa un fort competidor per al cinema. El número d'espectadors disminueix i cal cercar maneres per recuperar-lo. La millor forma serà donant al públic allò que la petita pantalla no pot: espectacularitat. Aleshores, la pantalla creix, es projecta en color i el so esdevé estereo. |
S'hi imposen els musicals -com ara "Cantant sota la pluja" (1952), de S.Donen i G.Kelly-, i les superproduccions.
Fan aparició nous mites de la pantalla que trenquen els esquemes de comportament social convencionals, com ara Marlon Brando, James Dean o Marylin Monroe.
|
Els joves esdevenen en un públic potencial important; és
l'època del rock. És també la dècada dels grans melodrames i de
la consolidació dels gèneres, com en el cas del thriller; un bon
exemple d'aquest últim el tenim en els films de Hitchcock,
"Vertigen" (1958) o "La finestra indiscreta" (1954).
En altres indrets, al llarg dels anys 60 sorgiran també nous cinemes: A Suècia, Ingmar Bergman assoleix un cinema introspeccionista on la psicologia de les persones, les seves angoixes i els seus dubtes existencials, passa a ser el referent principal.
A Itàlia, Antonioni, Pasolini, Bertolucci, Visconti i Fellini
opten per un tipus de cinema poètic. Mentre que Antonioni -autor
de "L'aventura" (1960)- indaga en el comportament dels
personatges, Fellini es distingeix pel seu cinema ric en
propostes fantasioses i oníriques, sent-ne una mostra els films
"Vuit i mig" (1963) o "Amarcord" (1974).
A la Gran Bretanya, el free cinema s'enquadra dins d'una
estètica contestatària, crítica envers la seva societat puritana
i classista; planteja les inadaptacions socials que ocasiona la
vida a les grans ciutats industrials i la solitud de l'home
contemporani en elles. Els cineastes més representatius han
estat Lindsay Anderson, Tony Richardson o Karel Reisz. A
l'Alemanya federal, el "nou cinema alemany" generà cineastes com
Fleischmann, Kluge, Schlöndorff, Straub, Fassbinder, Herzog o
Wenders. Cal tenir en compte en tots ells la influència del
"maig del 68".
En aquells països europeus sota règims no-democràtics, un seguit
de cineastes defensors de les llibertats aporten productes
igualment creatius. És el cas de A.Ford, Wajda, Munk,
Kawalerowicz, Zanussi o Polanski a Polònia; Meszaros, Gabor,
Szabo i Jancso a Hongria; Forman, Menzel, Nemec o Txitylova a
Txecoslovàquia; Kozintsev o Txujrai a la URSS.
O de Buñuel (des de l'exili), Bardem, Berlanga i Saura a
Espanya; en aquest darrer país s'hi han d'incloure les noves
tendències estètiques que apareixen a Catalunya, amb l'anomenada
"Escola de Barcelona". Als EEUU, a partir de la dècada dels 60, la nova gernació de directors es formen a la televisió. És tracta d'uns quants cineastes inquiets també per fer un nou cinema narrativament més independent que no pel fornit tradicionalment per Hollywood; directors com Cassavettes, Lumet, Mulligan, Penn o Nichols. Molts d'ells operaren des de Nova York i crearen el cinema underground, anticomercial, antihollywood i d'avantguarda. Paral.lelament, alguns gèneres que requereixen grans inversions, com les superproduccions o els musicals, ofereixen les seves últimes grans mostres.
El cinema a Catalunya, 1939-1950/ 1950-1960
|
Òbviament, a més d'Occident, a la resta del món també ha existit
cinematografia, depenent la producció en cadascun dels
països majoritàriament desenvolupats- de les seves possibilitats
econòmiques i dels seus lligams colonials o postcolonials amb la
metròpoli europea. Si bé alguns països d'
A finals dels anys 50, i seguint les passes de directors
innovadors com en Rossellini, el cinema francès es trobava
estancat pels productes clàssics que surtien dels seus estudis.
Una nova gernació de realitzadors aporten oxigen al cinema, sota
la denominació nouvelle vague, un cinema igualment fet amb pocs
mitjans però amb força innovacions estètiques, com demostrà el
film de 
A Latinoamèrica, el nou cinema va de la mà del despertar social
del Tercer Món: al Brazil, 