Motiu: a
classe, al pati, al carrer, a la llar, a la TV, entre veïns, nacions... arreu trobem actituds
violentes. Més que parlar de “bons i dolents”, de tenir o no raó, ens cal
conèixer la violència, el seus orígens i les alternatives que tenim. Crec que
convé desemmascarar la violència, separar-ne el fons de les formes, i acceptar
que tots tenim una part violenta que alimentem a base de falses creences,
programes de TV, estrès... i que hem d’anar polint, rebaixant i limitant a
zero.
Crec que quan deixem de confrontar “bons” i
“dolents” , “els meus” i “els altres”, “els d’aquí” i “els de fora”... només
aleshores podrem començar a construir la pau. Voler construir-la abans no és res més que un miratge.
Les propostes van dirigides a conèixer la
violència, poder parlar d’ella i a trobar alternatives.
Propostes:
|
1.
Reconèixer la violència i poder parlar-ne a
classe.
|
|
Quan ens sentim violents?
|
|
§
A casa: entre germans, amb els pares
|
|
§
A classe: ridiculitzant amics,
criticant, molestant, volent passar
per davant dels altres...
|
|
§
Al pati: rivalitats entre
equips, vandalisme...
|
|
§
Durant una activitat: quan tinc
una frustració, quan se me’n poden riure...
|
|
§
En l’esport: rivalitats entre
equips, excessiva combativitat, baralles, insults, vandalisme
|
|
§
Al carrer: violència entre
bandes, vandalisme...
|
|
§
A la TV: programes, esports i dibuixos violents.
|
|
2.
Quines actituds hi ha al darrera de cada acte
violent?
|
|
§
Gelos (“em sento inferior a..”)
|
|
§
Rancúnia (“M’ha insultat, atacat, m’hi
tornaré...”)
|
|
§
Crítica ( “el deixaré com un drap brut”)
|
|
§
Egoisme de grup (“els meus són els millors”, “els altres que
es fotin”)
|
|
§
Exclusió ( “si ets del Barça, no pots ser del Madrid”)
|
|
3.
Quines actituds profundes revelen?
|
|
§
“Em sento inferior a... els
altres em passen al davant... sóc una misèria...”
|
|
§
“Em sento ferit, atacat, en el
fons, inferior a...”
|
|
§
“El vull fer sentir inferior
perquè jo vull ser més que ell”.
|
|
§
“Necessito ser d’un grup perquè
sol no em sento ningú”
|
|
§
“Trencant coses demostro que sóc
fort, que sóc algú”
|
|
§
Por a ser “menys que”, por “a
perdre”
|
|
4.
La violència com a solució
|
|
§
No és el mateix força que
violència
|
|
§
L’ús de la força es justifica en
comptades ocasions (emergències, grans perills...)
|
|
§
La violència sempre és la
solució dels qui no ho saben fer d’altra mena.
|
|
§
La violència és la “solució dels
inútils”.
|
|
5.
Què puc fer com a alumne, com a persona?
|
|
-
Aprendre a pensar abans que a actuar: comptar a 10,
fer dues o tres respiracions profundes... aquests segons ens donaran temps
per a actuar millor.
|
|
-
Comprendre que en moltes
ocasions la violència ha estat ocasionada per la por a ser marginat,
inferior, por a perdre...
|
|
-
Aprendre a parlar assertivament
(veure capítol 2.7 sobre l’assertivitat).
|
|
-
Aprendre a acceptar els altres
(curs, equip, grup...)
|
|
-
Aprendre a transformar la
competició en col·laboració, no ser tan competitiu. Què hi guanyo en la
competició?
|
|
-
No és el mateix la força, que
l’oposició, que la violència.
|
|
-
Expressar els meus sentiments de
la forma correcta i conèixer els sentiments dels altres (veure capítol 1.4
sobre l’expressió de sentiments)
|
-
.
|
6.
Què cal
fer com a educadors/es?
|
|
o
Parlar de la violència del seu
origen i de les alternatives.
|
|
o
Crear situacions de “role
playing” on tractem problemes i mostrem diferents solucions.
|
|
o
Poder parlar de resultats,
d’equips, d’aficions esportives... de forma oberta i sense fanatisme.
|
|
o
Mostrar un exemple de
neutralitat esportiva, que no es contradiu amb el fet de ser simpatitzant
d’un equip, portar-ne un escut al xandall, esperar un determinat resultat...
però sempre amb respecte.
|
|
o
Ensenyar que el fet de portar
una insígnia d’un grup o equip no exclou forçosament als altres ( portar una samarreta del “Club
Alpí francès” vol dir excloure l’”Alpine Club” anglès? Per què existeix la
creença que portar la samarreta del Barça ha de voler dir excloure la idea de
portar la del Madrid?
|
|
o
Desautoritzar els programes i
esports que tenen un contingut violent, i diferenciar-los clarament dels que
usen la força i l’oposició d’una forma controlada.
|
|
o
No deixar que la competició
desemboqui en violència.
|
|
o
Parlar de les notícies positives
i negatives dins l’àmbit esportiu.
|
|
o
Estar atents al que succeeix en
hores d’esbarjo; estar atents als comentaris/queixes dels alumnes per raons
de violència en els patis.
|
|
o
Controlar els casos de violència
encoberta o de “bullying”.
|
|
7.
El “Fair Play”
|
|
El Fair Play s’entén
normalment com el “joc net”. Però si només ens quedem amb aquest objectiu
dins l’activitat física crec que estem lluny dels objectius òptims. Ara bé,
segons la definició del Diccionari de les Ciències de l'Esport (1992) el fair
play és quelcom més:
|
- Reconeixement
i respecte per les regles de joc (joc net)
|
- Relacions
correctes amb l'adversari o adversària (que implica saludar, tenir un
tracte empàtic, comprensió, ajuda en cas d’accident...)
|
- Manteniment
de la igualtat d'oportunitats i de condicions per a tothom
|
- Rebuig
de la victòria a qualsevol preu ( absència de faltes “tolerades” per a
poder gaudir d’avantatge).
|
- Actitud
digna tant en la victòria com en la derrota (respecte pel contrari si
perd, una actitud correcta si perd el nostre equip, felicitar el
contrari...).
|
- Compromís
real de donar tot el que es pugui d'un mateix
|
Molts esports adopten sistemàticament rituals de “fair play”. Molts
jugadors mediàtics són famosos per la seva cortesia en el joc; d’altres en
canvi, ho són precisament per l’actitud contrària. La tasca del mestre hauria
de ser parlar-ne, donant importància al “fair play” i als jugadors d’elit que
el practiquen.
Hi ha històries de “fair play”
que poden ser molt interessants de cara
als alumnes. En cito unes quantes:
|
Eugenio Monti. Innsbruck. Jocs Olímpics d’hivern de 1964. El seu adversari en
curses de bobsleigh no pot competir perquè se li trenca una peça de
l’aparell. Monti li deixa una peça del seu i gràcies a això no té la medalla
d’or sinó al de plata.
|
|
Andrzeg Bachleda. Copa del món d’Esquí 1968. Se li adjudica el primer lloc, però ell
explica que s’ha saltat una “porta”
que el jurat no havia vist. Això provoca la seva desqualificació.
|
|
Laurent Jalabert . Vuelta ciclista a España 1995. L’alemany Bert Dietz encapçala la posició durant 150
quilòmetres, però poc abans d’arribar a la meta és adelantat pel francés
Laurent Jalabert, però aquest, en un gest molt cordial, l’anima a seguir i
deixa entrar primer l’alemany a la
meta en reconeixement a l’esforç que ha fet en tota la cursa.
|
Ensenyar els alumnes a jutjar, arbitrar ells mateixos el seu joc crec
que pot ajudar a entendre que l’actitud positiva dels participants -i la
pròpia, quan em toqui jugar- és
important. Aquest aspecte està explicat a l’apartat 2.12
“Saber jutjar i ser jutjat”.
8.
Proposta d’activitat:
Practicar
jocs de lluita/oposició
El
practicant d’arts marcials “juga” amb la força, amb l’oposició, però mai des
d’una actitud violenta. La filosofia que
envolta la major part d’arts marcials consisteix més aviat en conèixer el
perill que hi ha en l’actitud violenta per a evitar-la i defensar-se d’ella en
cas extrem, mai per a buscar, provocar o usar la violència.
Un
coneixement mínim sobre esports de lluita i els principis més elementals de les
arts marcials seria desitjable per als professors d’educació física, ja que les
nocions de temps, espai, reflexes, atenció, control de la força, respecte... hi
són presents des de l’inici fins al
final de cada activitat.
Hi ha esports de combat molt discutits per
les seves formes i resultats, com ara la boxa. Hi ha arts marcials i
disciplines reconegudes com a molt educatives
com el karate, esgrima, judo o aikido.
De totes en podem extreure activitats aptes per a totes les edats; en
presento una relacionada amb l’esgrima i l’altre amb el judo:
Esgrima: les línees generals d’activitats per a fer amb esgrima parteixen de la
noció de “guàrdia” ( la ment en atenció, el cos controlat, a punt de reaccionar
en totes direccions, no oferir parts sensibles a l’atacant...). A partir d’aquí
es pot treballar l’esgrima amb espases d’espuma, o d’una forma més simple, amb
“xurros” de piscina partits per la meitat. Les variants són múltiples; es poden
fer duels en una zona reduïda (amb 6x 3 metres n’hi ha prou), a sobre d’un banc suec,
dos contra un...
Presento
un joc interessant d’esgrima per a treballar la guàrdia, la rapidesa de
reflexos i l’atenció a múltiples bandes.
|
“ Un contra tots” Veure vídeo de l’activitat 
|
|
Cal un espai
rectangular de 10 x 6 metres com a màxim.
|
|
És interessant
delimitar l’espai clarament, i col·locar-hi quatre senyals a les cantonades
(cons, banderoles...).
|
|
En el centre de
l’espai, un jugador té l’espasa d’espuma
|
|
A cada cantonada,
un alumne/a, sense espasa, espera el
senyal per
començar.
|
|
A un senyal de l’alumne
del centre, tots els altres poden entrar a l’espai de joc amb la intenció de
tocar- li l’esquena .
|
|
El jugador del
centre es “defensa” tocant als altres amb l’espasa. Si algú és tocat, ha de
sortir de l’espai de joc, i després de tocar el con, banderola o senyal
d’una cantonada, pot continuar jugant.
|
|
Si algun alumne
toca l’esquena del que porta l’espasa, el joc s’atura. Tots els alumnes
tornen a les seves posicions, i qui tenia l’espasa passa a una cantonada i
l’alumne que ha “tocat” rep l’espasa i
es col·loca al centre de l’espai de joc.
|
|
Quan l’alumne
central dóna el senyal, es reinicia el joc.
|
Aquest joc es pot jugar en grups de 5, 6 o més alumnes, tot depèn de la
facilitat o dificultat que tinguin en tocar
a l’alumne central.
Si el joc forma part d’una sèrie d’activitats per estacions és
convenient que hi juguem en grups de 5,
6 alumnes, però quan s’explica per primera vegada ens interessa que tota la
classe participi i vegi com funciona;
aleshores el millor és que a cada cantonada hi hagi una fila de 3-4 alumnes, de
forma que quan algun alumne sigui tocat, passarà a la part de darrera de la
fila d’espera i el primer/a de la fila serà qui sortirà per a intentar tocar
l’esquena de l’alumne de l’espasa.
Diagrama:
adversaris que volen tocar l’esquena 
jugador central, amb “espasa”
Alumnes que entraran a jugar, per
ordre de torn.
Judo fàcil: la idea general del judo és la flexibilitat, el saber aprofitar la
força de l’altre en benefici propi, la oposició. Com a l’esgrima, és important
tenir la ment en atenció, el cos controlat, a punt de reaccionar en totes
direccions, i estar “a l’escolta” dels moviments de l’altre. Si bé el judo
autèntic es treballa en un tatami ( la major part d’escoles no en tenen ), un
parell de matalassos de gimnàs ens aniran bé per a cada parella. El judo parteix de la posició dreta, però en
el nostre cas ho farem des de la posició de genolls perquè així ens estalviarem
el perill d’una mala caiguda. El domini de les caigudes porta temps
d’aprenentatge i una vigilància molt propera que a classe d’educació física no
crec que podem sempre assegurar.
L’activitat
descrita la porten a terme els aprenents tant del judo, com del karate, com de
l’aikido; és una forma lúdica que necessita poc espai i que ens ajuda a
entendre molts conceptes.
|
“Judo de genolls” Veure el vídeo de l’activitat 
|
|
Cal un espai de
dos matalassos, disposats un al costat de l’altre
|
|
Els dos alumnes
contrincants es disposen davant de cada matalàs, de genolls.
|
|
Fem un “ritual” inicial
de salutació ( inclinem el cos endavant, les dues mans formen un triangle en
el terra i després aixequem el cap).
|
|
Fem un segon
ritual : comptem “un,dos,tres”, picant amb les mans a les cuixes, i
després agafem els muscles del
contrari amb les mans.
|
|
Cal agafar
suaument, no estirar. Hem de parlar del perill que hi ha d’esparracar la
samarreta del company si estirem massa fort.
|
|
A partir d’aquí
es tracta de desestabilitzar el contrari, fent-lo caure d’esquena al matalàs.
|
|
És molt important
la idea del respecte a l’altre: no estirar, no picar, no esgarrapar...
|
|
És interessant
inculcar la idea d’aprofitar la força de l’oponent: si m’empeny, jo el deixo
passar i el faig girar; si m’estira, jo vaig endavant i el faig caure en la
seva direcció; és important que els alumnes vegin que no cal força bruta,
sinó astúcia en aprofitar els senyals físics del que el contrari ens vol fer.
|
|
Si fem
l’activitat en grups, quan un jugador és tombat s’acaba la partida. Els dos
contrincants es tornen a posar de genolls, es tornen a saludar i surten del
matalàs i comença el cicle la primera parella que s’esperava.
|
Com el joc d’esgrima, pot formar part d’una sèrie d’activitats per
estacions. Si hi juguem en grups de 5,
7 o 9 alumnes,té l’interès que a cada
canvi les parelles seran sempre diferents (amb nombres parells d’alumnes les
repetiríem )
NOTES
:
1-
Respecte als possibles accidents
que podrien sorgir en activitats d’aquesta mena, depenen en gran mesura del
coneixement que té el mestre en aquest camp i del grau de “seny” del mestre i
dels alumnes. Realment cal ser molt atent a diversos factors, com ara la
confiança que podem arribar a tenir en els nostres alumnes, el coneixement que
tenim dels exercicis ( hi ha llibres que exposen exercicis realment perillosos)
i el missatge que donem a entendre. Uns missatges del tipus “tot és vàlid” no
ens poden portar a res més que al dolor i a l’accident. Per tant, aquestes
activitats van molt lligades a l’apartat 2.14 “controlar
els riscos”.
2-
Deixaré de banda la polèmica que
podria encetar una activitat com la boxa, perquè hi ha opinions de tots els
gustos. Però com a mestre d’educació física, entenc que és vàlida i no violenta
una activitat si té per objectiu :
- tocar un punt del cos de
l’adversari (esgrima)
- posar l’adversari d’esquena al
terra (judo)
- simular rebre un atac i fer la
defensa corresponent, sense noció de competició (aikido)
- simular rebre un cop i fer la
defensa corresponent (karate)
En canvi, em costa molt defensar un esport que té com a
objectiu deixar KO al contrari (o siga, físicament “discapacitat” ).
Criteris i ítems d’avaluació sobre l’apartat
2.19
Cites d’autors sobre el tema 2.19
Per a saber-ne més:
GUILLERMO TORRES, “1000 juegos de lucha y
oposición”. Ed Paidotribo : presenta moltes activitats d’oposició, en
les quals és bàsic el control
de la força. Cal, però, tenir en compte que molts exercicis són
difícils per a alumnes no entrenats en les caigudes i si aquest és el cas poden
presentar un cert risc.
SERRABONA, MANEL i altres (2000) “1001 ejercicios y juegos de calentamiento.” Barcelona, Ed. Paidotribo. Presenta
molts exercicis de parella en els quals cal controlar la força.
SOLIVELLAS, MARI /
CABANES, TEO ( 1997) “Violència a l’esport”. Quadres tècnics
de l’esport del Consell de Mallorca.
Palma de Mallorca, Ed Jorvich
UNIVERSITAT
AUTÒNOMA DE BARCELONA . Observatori Crític de l’Esport
( modificat el 4
juny 2008) , recuperat per darrer cop el
4 de juny de 2008 des de http://antalya.uab.es/observatoriesport/redirect.php?pagina=portada
Conté recursos, bibliografia, marc teòric... Un lloc web de l’Observatori de l’Esport de la UAB en el qual se’ns parla del
“fair play” com a antídot contra la violencia a l’esport.
FUNDACIÓ FC
BARCELONA i FUNDACIÓ CATALANA PER A L’ESPORT (2005) “ El Joc net i l’Esport.
Guia Didàctica per al profesor/ Guia per a l’alumne/ Guia per a la familia” .
Barcelona
PRAT , MARIA /SOLER, SUSANNA (2003) “Actitudes, valores y normas en la Educación
Física y el Deporte” Barcelona, INDE
RETORN A L’INICI
