Introducció[Els objectes tous]

Salvador Dalí va ser un personatge multidisciplinari i polièdric, que va trencar el motlle de l'artista tradicional que practicava una única modalitat artística: dibuix, pintura, escultura... per demostrar que amb enginy i voluntat es pot arribar a ser un artista complert com algunes grans figures del Renaixement.

Es considera que la seva fase més creativa i productiva es va desenvolupar entre els anys 1929 i 1936. Durant aquest període va formar part del grup surrealista, va anar desenvolupant el seu anomenat mètode: paranoic-crític i també es va deixar seduir per les innovadores teories de Sigmund Freud, en relació a la complexa interpretació dels somnis i les obscures relacions que amaga el món del subconscient.

Així Salvador Dalí es va convertir en l'artista plàstic que millor va saber expressar sobre una tela, i a través de formes i colors, els enigmes de les teories freudianes i el seu propi món interior: ple de dubtes, complexos però amb una gran força creativa.

Ell sovint justificava a partir del seu mètode paranoic-crític, la creació de les seves imatges oníriques (insòlites irreals i fantàstiques) farcides d'imatges ocultes i de formes toves, que venien a representar els seus propis fantasmes carregats de pors, angoixes i desitjos. Molts d'aquests espectres tenien el seu origen en els conflictes de la infància o amb les seves dificultats primerenques de relació, a causa de l'extremada timidesa de l'artista en el període de l'adolescència i joventut.

Una de les estratègies més utilitzades per Salvador Dalí, i fonamentada segons ell en aquest mètode paranoic-crític, es basa en el fet d'atribuir als espais i a les imatges quotidianes, tot un seguit de propietats i característiques que es contradiuen, no es corresponen a les que tenen a la realitat diària i produeixen un efecte impactant a l'ull de l'espectador que les contempla.

En aquesta línia està la seva curiosa estètica dels objectes que es desfan, i la classificació dels elements de les seves obres en tous o durs, basant-se no només amb les seves qualitats tàctils i visuals (que ens suggereixen una sensació de duresa o de flonjor) si no també amb les seves possibilitats de fusió, deformació i canvis d'estat, sense oblidar el caràcter simbòlic i particular amb la qual els envolta.

Per a Salvador Dalí els elements tous signifiquen tot allò que és bàsic, digerible, substancial però que no dura sempre i, per tant, té un valor efímer; en contraposició amb els elements durs, que representen tot allò sòlid, impenetrable, etern i perdurable com el veritable coneixement.

Aquesta propietat de flonjor, a partir de la qual sembla aconseguir que sòlids rellotges es desfacin com el formatge, ajuda a crear una sensació d'irrealitat, d'un món de fantasies surrealistes o rastres conscients del món dels somnis.

I és molt utilitzada per Salvador Dalí que no dubta en aplicar-la a tot un seguit d'objectes quotidians, instruments musicals, elements alimentaris.... per fer ressaltar el seu caràcter passatger, efímer i la seva petitesa en comparació amb el caràcter etern i de persistència que atorga al paisatge de fons (el mar, les roques, els penya-segats del Cap de Creus, la plana de l'Empordà, les runes o els vestigis arquitectònics...).

És curiós observar com allarga i doblega el mànec d'una cullereta com si es tractés d'un truc de màgia en l'obra:

Símbol agnòstic (1932)
Oli sobre tela, 54,3 x 64,1 cm
Filadelfia. The Fhiladelphia museum of Art

Com converteix un violí o un piano en una imatge tova, fantasmagòrica i deformada en relació del que serien els objectes reals en les obres:

Instrument masoquista (1933-1934)
Oli sobre tela, 62 x 47 cm
Propietat particular

Dones amb el cap ple de flors trobant la pell d'un piano de cua a la platja (1936)
Oli sobre tela, 54 x 65 cm
San Petersburgo. The Salvador Dalí Museum

I com es manifesta la seva fal·lera pels ous fregits: elements comestibles, tous i deliciosos que per a l'artista empordanès simbolitzaven els seus records de vida intrauterina.

Ous al plat sense el plat (1932)
60 x 42 cm
San Petersburgo. The Salvador Dalí Museum

Com ell mateix es representa com una massa de pell tova, superficial sense ànima, tant insignificant com el tall de cansalada fregida que ja ha iniciat el seu procés de putrefacció i que només s'aguanta gràcies a les crosses i a la duresa del pedestal en el seu:

Autoretrat tou amb cansalada fregida (1941)
Oli sobre tela, 61,3 x 50,8 cm
Figueres. Fundació Gala-Dalí

Però la icona més famosa i que millor representa el delirant món dalinià dels objectes que es consumeixen i es desfan és la dels rellotges tous, que apareixen per primera vegada en la seva obra pictòrica al 1930 i que han arribat a constituir una al·legoria dels objectes efímers i el pas del temps.

L'ossificació prematura d'una estació (1930)
Private Collection

encara que es considera que l'obra que millor els representa i a partir de la qual es generalitzen és:

La persistència de la memòria (1931)
The Museum of Modern Art, New York

Una de les obres més conegudes de l'artista i que li va donar una gran popularitat sobretot entre el públic americà.