El desenvolupament sostenible

Definim el concepte de desenvolupament sostenible en els termes que va establir la Comissió Brundtland de les Nacions Unides en 1987

Desenvolupament sostenible és aquell que respon a les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per respondre a les seves necessitats.

Dos conceptes són inherents a aquesta noció de sostenibilitat:

El concepte de necessitats, i més particularment de necessitats essencials dels més desprotegits, als qual convé atorgar la més gran prioritat.

La idea de les limitacions que l'estat de les nostres tècniques i de la nostra organització social imposen sobre la capacitat de medi ambient a respondre a les necessitats actuals i a les futures.

D'ençà la Conferència de Rio sobre el Desenvolupament i el Medi ambient (1992) el terme desenvolupament sostenible ha estat recollit per pràcticament tots els documents i acords internacionals.

Un dels mandats dels acords de la Conferència de Rio va ser l'elaboració per part de les administracions estatals, regionals i locals de les respectives Agendes 21.

L'agenda 21 és el document que, a través de principis i normes, determina que tota activitat que pugui afectar al medi ambient es realitzi d'acord unes directrius de sostenibilitat.

En la pràctica, però, només els governs i els ajuntaments més sensibilitzats dels països desenvolupats varen redactar i posar en marxa la seva Agenda 21, tot i que poc a poc s'hi van incorporant tots els altres.

A més a més, la sostenibilitat, la nova paraula màgica, es planteja des de les institucions internacionals cada cop menys des de la perspectiva de la solidaritat entre pobles i generacions, i cada cop més des de la continuïtat de l'economia de mercat, que es veu amenaçada per la disminució en la disponibilitat dels recursos naturals i per la crisis ambiental.

Justament quan es comencen a denunciar els efectes de la mundialització o globalització de l'economia, els governs estan preocupats, abans que res, per la viabilitat econòmica, lligada, en opinió dels experts, a la viabilitat ambiental, mentre que des de les ONG, especialment des de les organitzacions indigenistes, troben com a primer motiu d'inquietud la destrucció dels sistemes naturals i, en conseqüència, dels medis de subsistència.

La manera d'entendre el terme sostenible és una font habitual de conflicte en el diàleg entre governs i organitzacions cíviques i no governamentals.

En efecte, el sistema s'ha de mantenir i per això s'han d'ajustar les taxes de consum i de producció de recursos per tal que les generacions futures en puguin disposar d'aquells. Això vol dir sostenibilitat. Però un sistema no és sostenible si no permet la subsistència de les generacions actuals.

Des dels països rics es centralitzen decisions de gran abast, en nom de la sostenibilitat. Per exemple a l'hora determinar quina quantitat de diòxid de carboni pot emetre a l'atmosfera cada país. D'aquesta manera, els països rics tutelen el desenvolupament del Sud amb la finalitat d'evitar riscs inadmissibles com el del canvi climàtic.

Però, a la vegada, s'anorreen algunes experiències autònomes de sostenibilitat, que tants fruits estan donant a l'Índia, Bangla Desh i alguns països africans. Es sacrifiquen interessos locals en pro d'un suposat interès global, i la gent perd el control dels recursos.

Si a això afegim l'arrogància amb la qual que s'accepta que el destí final de l'home és gestionar el Planeta, trobem elements per a reclamar la màxima precaució a l'hora d'extrapolar literalment els principis del desenvolupament sostenible a la realitat quotidiana.

En qualsevol cas, el fet que, a l'entrada del tercer mil·leni, l'espècie humana hagi adquirit per primer cop la consciència de viure en un planeta amb recursos limitats i que, cercant la supervivència de la pròpia societat, s'avingui a protegir els sistemes naturals ens dona un punt d'esperança.