climes

El climes

Els antics grecs reconeixeren la latitud com el principal factor de control de la temperatura i dividien el món en zones càlides, temperades i fredes.

Aquesta classificació s’ha mantingut essencialment en l’actualitat, tot considerant la zona càlida la compresa entre els dos tòpics, les temperades les situades entre els tròpics i els cercles polars, i les fredes, les localitzades per damunt dels cercles polars. Els principals corrents de convecció atmosfèrica (alisis, westernlies i vents polars) exerceixen la seva influència, aportant pluges o provocant àrees de aridesa permanent en els límits assenyalats pels tròpics i els cercles polars, la qual cosa justifica que es mantingui aquesta classificació. Tanmateix existeixen diversos factors diferents de la latitud que poden modificar el clima de cada territori. Els principals són la proximitat al mar, l’existència de barreres muntanyoses i l’altitud. Per això, la tipificació dels climes esdevé complexa. Aquí diferenciarem les tres zones climàtiques esmentades i farem un apartat especial pels climes àrids. .

CLIMES CÀLIDS O TROPICALS

Sota el nom de climes tropicals enquadrem una extensa varietat de situacions, des del clima desèrtic al monsònic. El cinturó dels vents alisis, propi de la zona entre els tròpics, determina el règim climàtic de tota aquesta àrea, establint-se les diferències segons les precipitacions.

Clima tropical humit

Caracteritzat per estar sotmès a una zona de permanents baixes pressions, la convergència intertropical. Es tracta d’una banda on l’aire calent ascendeix i es deriva cap al Sud i cap al Nord, originat sengles cèl·lules de convecció que s’estenen fins als dos tròpics. En el seu ascens, l’aire, carregat d’humitat, disminueix la seva temperatura, produint-se pluja per condensació. El resultat és un règim de precipitacions intens i gairebé constant, reflectit en l’existència de grans masses boscoses (la selva humida equatorial) que, al seu torn, retornen l’aigua de pluja a l’atmosfera mitjançant el procés d’evapotranspiració. Aquest puja i baixa típic de les precipitacions tropicals només es trenca en el cas de la desaparició de la selva. Per això la desforestació dels tròpics és un factor que comporta el risc de grans alteracions climàtiques en el futur.

Clima tropical sec o estacional

Es produeix al nord i al sud de la zona de convergència intertropical, i presenta com a principal característica l’existència d’una estació de pluges i una estació seca. Durant l’estació seca es poden arribar a produir situacions d’extremada aridesa, mentre durant l’estació humida les pluges poden ser torrencials i inundar extenses àrees durant mesos. Els dominis de vegetació característics són el bosc tropical sec o escleròfil (per referència a les adaptacions de les fulles contra la pèrdua d’aigua per evapotranspiració) i la sabana. La sabana és, a l’Àfrica, el territori dels grans herbívors, que migren durant els canvis estacionals.

Clima monsònic

És un tipus especial de clima tropical (el nom deriva de l’àrab mausin: estació), caracteritzat per l’existència, durant l’estació humida, de vents que porten núvols des del mar al continent i provoquen intenses precipitacions. Això s’esdevé a l’estiu, quan la superfície del continent està molt més calenta que la dels oceans. En canvi a l’hivern, la situació s’inverteix: els vents circulen del continent al mar i es produeixen grans sequeres. Aquest clima, que el podem situar al SE d’Àsia (Índia, península d’Indoxina i Xina), és apropiat pel cultiu de l’arròs, que requereix molta aigua durant molt poc temps.

CLIMES TEMPERATS

El terme temperat s’aplica a tots els climes de latituds mitjanes. Les masses d’aire portadores de núvols s’aproximen a les costes occidentals en l’hemisferi Nord (d’aquí el nom de westernlies), però la combinació amb els efectes dels corrents marins, la continentalitat i l’altitud produeix una amplia varietat de climes temperats, que tractarem de caracteritzar. Per exemple, les costes occidentals europees, gràcies al corrents marins càlids procedents de l’Atlàntic Sud, gaudeixen d’un clima benigne, mentre que les costes orientals dels Estats Units, tot rebent quantitats similars de precipitacions, han d’afrontar hiverns molt més freds, causats per la influència dels corrents marins procedents de l’Atlàntic Nord.

Clima continental

El clima continental es caracteritza per presentar estacionalment temperatures extremes i una relativa aridesa. Típic de l'interior dels continents, ja que, degut a l’elevada conductivitat tèrmica de les roques, aquests s'escalfen i refreden amb més facilitat que els oceans. La distància a l'oceà determina la nebulositat i, per tant, la quantitat de precipitació – en el cas extrem pot formar-se un desert -, que acostuma a concentrar-se estacionalment - final de l'estiu i tardor. El domini vegetal propi d’aquest clima és l’estepa, tot i que en les zones amb més precipitació s’hi troben boscos caducifolis.

Clima marítim

Propi de les zones situades a prop del mar a latituds altes i mitjanes de les zones temperades (Europa Occidental i Illes Britàniques, NW dels Estats Units, Sud de Xile, SE d’Austràlia, Nova Zelanda, etc.). Temperatures moderades a l’estiu i a l’hivern i precipitacions ben distribuïdes al llarg de l’any, generalment amb el màxim a l’hivern. Quan hi ha una barrera muntanyosa pròxima (Andes, Rocoses, etc.), a més de rebre grans quantitats de precipitació en forma de neu, aquesta protegeix a les zones baixes de la influència continental. La vegetació pròpia d’aquest clima és el bosc caducifoli (faig, bedoll, roure, avellaner, etc...).

Clima mediterrani

Així anomenat perquè ha estat descrit als territoris de la costa Mediterrània, tot i que també es propi del Sud de Califòrnia, costes centrals de Xile, àrea de Ciutat de Cap, a Sudàfrica, i zones del Sud d’Austràlia. Aquest clima es caracteritza pels seus estius càlids i eixuts i els hiverns temperats. Les pluges són escasses i de distribució molt irregular al llarg de l’any. Sovint, els màxims de precipitació es concentren a la tardor, quan les masses de núvols procedents del mar xoquen amb fronts freds de procedència continental, generant-se el fenomen de la “gota freda”, que causa pluges torrencials, a vegades catastròfiques. El domini vegetal arquetípic del clima mediterrani es la màquia, alternada amb boscos escleròfils (pi blanc, alzinar, etc.). La benignitat d’aquest clima fa que el turisme, i una agricultura basada en el conreu de la vinya, l’olivera i els cítrics, siguin els principals recursos econòmics d’aquestes àrees.

Clima de muntanya

A les muntanyes situades a les zones temperades, a mida que ascendim trobem característiques climàtiques pròpies de latituds més altes, que poden variar molt en funció de la continentalitat i de l’exposició a la llum solar i als vents. En general, la temperatura disminueix amb l’altitud, de forma que en les zones més enlairades trobem característiques climàtiques pròpies de latituds polars (hiverns extremadament freds, cobertes permanents de gel i neu, estius curts i benignes). L’aire que s’aproxima a les muntanyes disminueix la seva temperatura a mida que va ascendint, de manera que s’hi produeixen més pluges (d’aquest tipus de precipitació en diem precipitació orogràfica) que en les zones baixes circumdants. La imatge per la qual els que vivim en zones àrides associem la verdor a l’alta muntanya es deu a aquest fet. En efecte, la vegetació dominant és la pròpia de països humits de latituds més elevades, segons una distribució en pisos o estatges que es repeteix arreu: boscos caducifolis (faig, roure, etc...) i de pi roig a l’estatge montà, boscos d’avets i pi negre a l’estatge subalpí i prats a l’estatge alpí.

CLIMES FREDS

Els climes freds estan confinats a altes latituds i es caracteritzen per l’absència d’un veritable estiu.

Clima subàrtic

S’estén des de l’Oest d’Alaska, a través de Canadà fins a la península de Kamchatka, a Sibèria oriental, passant per Canadà i el Nord d’Escandinàvia. Hiverns molt freds, amb temperatures que arriben fàcilment a -40 ºC (A Verkhoyanks, a Sibèria s’assolí la temperatura més baixa mai enregistrada al planeta: -70 ºC) i estius frescos. Precipitacions elevades, al llarg de tot l’any, en forma de neu de començaments de la tardor fins a la primavera. Aquestes precipitacions permeten l’existència de grans masses boscoses de coníferes (taigà), ben delimitades al Nord i al Sud.

Clima polar

En general, el seu límit coincideix amb l’isoterma dels 10 ºC pel mes més càlid, corresponent també amb el front àrtic, on xoquen les masses d’aire polar amb les d’aire temperat. A l’hivern el sol es troba sempre sota l’horitzó i a l’estiu és visible a tota hora, però la reflectivitat de les superfícies nevades o gelades fa que no es retingui molta energia. És més, a les zones on es produeix la fusió dels gels, encara baixa més la temperatura, doncs aquest procés requereix l’absorció de calor. La incapacitat de l’aire fred per aixecar-se fa que les precipitacions siguin molt baixes, tot i que a l’estiu els ciclons àrtics poden portar aigua i neu. A les zones àrtiques que romanen lliures de neu durant una part de l’any es desenvolupa una vegetació molt empobrida (tundra), formada per molses, líquens i bacteris, que viu sobre un substrat permanentment gelat (permafrost). A l’Antàrtic, la situació es diferent, a causa de l’elevació del continent sobre el nivell del mar. Les alteracions climàtiques esdevenen només a les costes, però l’interior roman lliure d’aquestes variacions, esdevenint un desert permanentment gelat.

CLIMES ÀRIDS

Una zona és de clima àrid quan la quantitat d’aigua perduda per evaporació i transpiració excedeix a la precipitació. Els meteoròlegs han establert diverses categories:

Molt àrid, si la precipitació no presenta ritme estacional, romanent al voltant de valors nuls durant al menys 12 mesos consecutius. D’aquest tipus de clima en diem desèrtic.
Arid, quan els cultius no són possibles sense irrigació.
Semiàrid si és possible una agricultura de secà estacional.

Els climes àrids són varietats tant del clima tropical com dels climes mediterrani i continental. En el clima tropical tenen lloc entre 20 i 30 graus de latitud i es desenvolupen a l’Est d’àrees anticiclòniques (alta pressió atmosfèrica) persistents, provocades per la subsidència d’aire sec procedent de les zones humides. En aquestes latituds es troben els cinturons de deserts.

A latituds mitjanes els climes àrids es donen entre 30 i 40 graus de latitud, generalment lluny de la influència dels oceans (zones interiors dels continents) - desert de l’Iran, desert de Gobi- o bé darrera de serralades que fan de barrera a les pluges - desert d’Atacama, a Xile, desert d'Arizona,etc. l’energia absorbida per la Terra torna a l’espai en forma de radiació tèrmica (calor).