La contaminació atmosfèrica

S’ha dit sovint que no existeix la substància verinosa, sinó la dosi. En el cas de l’atmosfera qualifiquem generalment de contaminació o pol·lució a l'existència, en proporcions anormalment altes, de compostos químics que formen part de l'aire.

El terme "contaminació" es pot aplicar també a la presència de substàncies noves i a l’alteració de les condicions físiques originals (temperatura, radiacions, soroll, etc.). Parlem d'emissions per referir-nos al focus on s'origina la contaminació (fàbriques, transports, etc.) i d'immissions quan considerem els llocs on es reben els efectes (ciutats, rius, persones, etc.). Emissions i immisions poden tenir significats diferents, ja que durant el procés de transport dels contaminats aquests es poden concentrar, dispersar o modificar.

Els problemes derivats de la contaminació atmosfèrica s'associen generalment a fenòmens locals com són les atmosferes urbanes i industrials, o regionals (pluja àcida, contaminació radioactiva, etc.). Potser a causa de la qüestió d’escala, la contaminació atmosfèrica, com a problema ambiental que ocupava els esforços dels primers moviments ambientalistes, ha cedit terreny al canvi climàtic o a la capa d’ozó, més a la mida dels corrents que consideren l’ecosfera com la unitat de treball. Tanmateix, hom no sap d’una sola persona fulminada per la radiació ultraviolada que deixa passar el forat d’ozó, tot i que els morts per accidents industrials es poden comptar per milers.

A algunes ciutats d’Europa de l'Est i de Sibèria, com Cracòvia, Katowice o Miskolc, l’aire contaminat es fa notar en les estadístiques sanitàries - menys esperança de vida, més taxa de mortalitat infantil, més càncers respiratoris. El desastre de Txernòbil, a més dels morts i ferits que va produir directament, ha deixat una seqüela molt important d’alteracions hormonals, immunològiques i, probablement, genètiques a Ucraïna. Els habitants de Cracòvia assisteixen impotents a la destrucció per l'atac de la pluja àcida d'un dels conjunts monumentals més importants d'Europa, mentre a la veïna ciutat industrial de Nowa Huta pocs treballadors arriben sans a l'edat de jubilació. A Bohpal (Índia), a causa d’un accident, una fàbrica de l’Union Carbide va experimentar en 1984 una fuita d'isocianat de metil que matà cinc mil persones i afectà la salut de 50.000 més. I a banda dels accidents i incidents, milions de persones es veuen diàriament obligades a conviure en atmosferes tòxiques i irritants de fàbriques, zones industrials i megalòpolis com Mèxic o Saõ Paulo.

Tots els citats són problemes sentits per la gent que els pateix, coneguts pels causants, i, generalment, solucionables si s’apliquen les mesures correctores adequades.

LES ATMOSFERES URBANES I L'OZÓ TROPOSFÈRIC

L'ozó troposfèric és el que tendeix a concentrar-se prop de la superfície del sòl (troposfera) i és el responsable del smog urbà o boira de les ciutats. Es produeix per la reacció dels òxids de nitrogen (NOx) i alguns compostos orgànics volàtils (VOCs) sota l'acció de les radiacions solars.

L'ozó així generat provoca una reducció de visibilitat típica de les grans ciutats contaminades (boira fotoquímica). Els NOx i els VOCs causants de la síntesi d'ozó provenen principalment de la combustió de derivats del petroli: els NOx es formen a partir del nitrogen i l'oxigen atmosfèric escalfats pels fuels dels motors; els VOCs són residus d'una combustió incompleta de les gasolines. La presència d' smog està, doncs, directament relacionada amb el trànsit automobilístic.

En alguns moments, els efectes de la concentració d'ozó a les atmosferes urbanes són sentits per tota la població (ulls irritats, picor a la gola, etc.). En aquestes circumstàncies les persones debilitades per raons d'edat o malaltia poden arribar a agreujar-se de manera determinant. Alguns estudis han denunciat que l'ozó pot duplicar la sensibilitat de les persones al·lèrgiques. Aquest és un problema de salut pública considerable, ja que una alta proporció de la població és asmàtica.

D’altra banda, la massa compacta de la ciutat, amb els edificis, vehicles i asfalt és una profunda alteració del paisatge natural i una modificació important del clima a escala local (microclima urbà). El trànsit, les indústries i les calefaccions domèstiques produeixen autèntiques illes tèrmiques calentes. L’ombra dels edificis crea zones fredes. El vapor d’aigua i els gasos hivernacle, localment concentrats, tendeixen a escalfar l’aire per damunt de la temperatura mitjana dels voltants de la ciutat. Però els aerosols i l’ozó troposfèric filtren la radiació solar i contribueixen a la disminució de la temperatura.

Tot plegat, es genera una xarxa particular de regulacions tipus feed-back - positives i negatives - que fa que la ciutat formi un sistema climàticament aïllat del territori que l’envolta. Potser la característica més singular de l’atmosfera urbana sigui l’existència de circulació convectiva (intercanvi d’aire calent per aire fred) horitzontal, que pot concentrar l’aire contaminat en determinades zones, mentre, degut a la major densitat d’un aire carregat de partícules, l’atmosfera urbana pot mantenint-se aïllada del sistema general de circulació vertical durant molts dies. Tot i que les illes de calor de les ciutats no han assolit la magnitud necessària per a transcendir a escala global, els efectes regionals de les ciutats més grans es fan notar.

La complexitat del mosaic urbà altera notablement la durada de la coberta de neu, la longitud de les estacions de creixement vegetal, els hàbitats de la fauna i l’equilibri psicològic dels ciutadans.

Altres flagells urbans són les concentracions relativament elevades de monòxid de carboni i de partícules de plom.

El monòxid de carboni, que pot arribar a provocar la mort a dosis elevades, és el causant de molts dels mals de cap dels habitants de les ciutats i és també un agent de reducció de la capacitat d'autoneteja de l'atmosfera, ja que retira part de l'escàs radical hidroxil, un potent oxidant que ajuda a eliminar la contaminació de forma natural.

La contaminació per plom, important encara en les zones carregades de trànsit i, especialment, a les ciutats del tercer món, està relacionada, pel seu efecte acumulatiu, amb un bon nombre de problemes neurovegetatius en els nens i els adults. 

AEROSOLS I PLUJA ÀCIDA

La pluja àcida es forma quan els òxids de sofre i nitrogen es combinen amb els radicals hidroxil de l’atmosfera. Es formen àcids forts (sulfúric i nítric) que es troben suspesos a l’atmosfera en forma d’aerosol, formant part de la boira industrial o urbana, i poden precipitar diluïts en gotes de pluja o flocs de neu, o com deposició seca, sense necessitat de combinar-se amb l’aigua.

Els òxids de sofre són alliberats principalment per les centrals tèrmiques i altres processos de combustió que utilitzen carbó com a primera matèria. Hi ha, però, centrals tèrmiques de nova tecnologia, on s'efectua la gasificació prèvia del carbó, combinada amb la utilització de calç, per a evitar la formació d'òxids de sofre. La principal font dels òxids de nitrogen és, en canvi, la combustió de derivats del petroli.

La puja àcida, sigui en forma de deposició humida o seca, pot destruir la vida als llacs, fer malbé boscos i cultius, contaminar les aigües potables, erosionar estructures (mal de pedra) o deteriorar obres pictòriques.

Una part de la pluja àcida es deguda a causes naturals (s’han detectat alts nivells d’òxids de nitrogen sobre els boscos tropicals), però les combustions de carbó i derivats del petroli intensifiquen significativament els efectes a escala regional. A més, els vents poden arrossegar els aerosols àcids molt lluny del lloc on s’originen i causar danys en zones allunyades de l’activitat urbana o industrial. Aquest problema, conegut des dels anys seixanta i font de conflictes diplomàtics i jurídics, ha estat considerat seriosament d’ençà el govern britànic va reconèixer que els òxids de sofre de les seves centrals tèrmiques contribuïen a la deposició àcida a Escandinàvia.

Més a prop de nosaltres, podem citar l’atribució de la defoliació dels boscos del Maestrat a la deposició d’àcids procedents de la central tèrmica d’Andorra (Terol), mai reconeguda per les empreses elèctriques.

No hi ha, però, un acord universal entre els científics sobre els efectes de la pluja àcida sobre els boscos. Alguns dels boscos afectats a Europa i Amèrica en els anys vuitanta s’han recuperat de forma natural, i la defoliació ha estat atribuïda a plagues i cicles climàtics. Però hi ha altres efectes com l’acidificació dels llacs i els aqüífers i, especialment, la destrucció dels monuments a zones urbanes i industrials que poden ser plenament carregats en el compte de la civilització.

La prudència aconsella reduir les fonts d’àcids, cremar menys carbó o extreure abans el sofre que conté, no utilitzar petrolis rics en sofre i limitar el trànsit de vehicles privatst. En aquest sentit, les mesures darrerament adoptades pels governs occidentals comencen a tenir conseqüències positives: a les ciutats d'Europa tenim ara un aire més net que fa una o dues dècades.