Made with Xara
ELS ANYS 40: EL BE-BOP (1943-53)
El be-bop va ser la primera gran revolucio estilística que va viure el jazz, i fins avui, la
que majors conseqüències ha tingut i segueix tenint.
La crisi que segueix a la segona guerra mundial (1939-1945) fa que les grans
orquestres (big bands) desapareguin i es formin grups més reduïts: combos.
El be-bop és un rebuig del comercial swing que intentarà buscar noves sonoritats i
noves harmonies (utilitzant acords mai utilitzats fins llavors) que suposaran una ruptura
amb els atributs que fins llavors havien definit la música de jazz. Surgeix també com a
protesta dels músics negres contra els blancs intentant tornar una mica a l'essència del
jazz.
Característiques del BE-BOP
1. Deixa de banda la regularitat de fons de la bateria i es converteix en un instrument
autònom dins del conjunt: això fa que el be-bop sigui només per escoltar i no per ballar
1. Els instruments toquen les frases a una velocitat tant ràpida que s’elimina
qualsevol comparació amb la veu negra. Gran habilitat tècnica dels intèrprets.
2. Interval de 5ª disminuïda descendent: és el més popular d’aquesta època i
caracteritza harmònicament a aquest estil.
3. Improvisacions emmarcades pel tema principal presentat a l’uníson a l’inici i final
de la peça generalment tocat per trompeta i saxofon.
4. L’harmonia i els ritmes del be-bop són més complexes i la seva interpretació
requereix més virtuosisme per part de l’intèrpret i més esforç intel·lectual per part de
l’oient.
6. El piano té una faceta més percutiva
Charlie Parker
Representants més importants: Charlie Parker, de sobrenom "bird" (saxo) , Dizzy
Gillespie (trompeta), Thelonius Monk (piano) i Kenny Clarke (bateria)
A aquest estil també se l'anomena, per abreviació, bop i als seus músics boppers.
ELS ANYS 40: EL BE-BOP (1943-53)
El be-bop va ser la primera gran revolucio estilística que va viure el jazz, i fins avui, la
que majors conseqüències ha tingut i segueix tenint.
La crisi que segueix a la segona guerra mundial (1939-1945) fa que les grans
orquestres (big bands) desapareguin i es formin grups més reduïts: combos.
El be-bop és un rebuig del comercial swing que intentarà buscar noves sonoritats i
noves harmonies (utilitzant acords mai utilitzats fins llavors) que suposaran una ruptura
amb els atributs que fins llavors havien definit la música de jazz. Surgeix també com a
protesta dels músics negres contra els blancs intentant tornar una mica a l'essència del
jazz.
Característiques del BE-BOP
1. Deixa de banda la regularitat de fons de la bateria i es converteix en un instrument
autònom dins del conjunt: això fa que el be-bop sigui només per escoltar i no per ballar
1. Els instruments toquen les frases a una velocitat tant ràpida que s’elimina
qualsevol comparació amb la veu negra. Gran habilitat tècnica dels intèrprets.
2. Interval de 5ª disminuïda descendent: és el més popular d’aquesta època i
caracteritza harmònicament a aquest estil.
3. Improvisacions emmarcades pel tema principal presentat a l’uníson a l’inici i final
de la peça generalment tocat per trompeta i saxofon.
4. L’harmonia i els ritmes del be-bop són més complexes i la seva interpretació
requereix més virtuosisme per part de l’intèrpret i més esforç intel·lectual per part de
l’oient.
6. El piano té una faceta més percutiva
Charlie Parker
Representants més importants: Charlie Parker, de sobrenom "bird" (saxo) , Dizzy
Gillespie (trompeta), Thelonius Monk (piano) i Kenny Clarke (bateria)
A aquest estil també se l'anomena, per abreviació, bop i als seus músics boppers.