Hem dit que un objecte el podem percebre, el podem imaginar i recordar, i el podem pensar. Aquests són els tres nivells o maneres de representar-nos mentalment, de fer-nos nostre, d’aprehendre un objecte. Doncs bé, ara parlarem d’aquest tercer nivell. Aquest nivell, el del pensament, pressuposa els dos anteriors –no seria possible sense els altres- és el que ens diferencia de la resta dels animals i el que fa posible una apropiació mental de la realitat, un coneixement, molt més ampli i profund. I això és posible gràcies al llenguatge.

El llenguatge és la peça clau en el coneixement que els humans tenim del món, en la nostra construcció del món. És, doncs, una peça imprescindible en aquest procés d’introduir el món dins la nostra ment convertint allò que és material (les coses) en alguna cosa immaterial (conceptes / idees).

El nostre coneixement, allò que pròpiament anomenem el nostre coneixement, el construïm lingüísticament i el podem expresar, també, a través del llenguatge. El llenguatge és la capacitat que tenen els humans de construir el seu pensament i expresar-lo a través de símbols. Aquesta capacitat depèn de l’especial configuració del nostre sistema nerviós i,  en particular, de la complexitat dels nostres cervells. Sense un sistema nervios i un cervell com el nostre, no podíem traduir a paraules els nostres pensaments ni expresar-los lingüísticament.

Què són els símbols?

De vegades es defineix l’home com un animal simbòlic, és a dir, un ésser capaç de crear símbols amb els quals representa la realitat i es comunica amb els altres. Un símbol el fem servir per suscitar la imatge o representar la idea d’alguna cosa amb la qual no té cap relació objectiva: la bandera, per exemple, simbolitza o representa la pàtria (en realitat és un tros de drap); la paraula triangle simbolitza o representa la idea de triangle. Però la pàtria podria ser simbolitzada per uns altres colors o per qualsevol altre objecte, i el triangle es podria anomenar de qualsevol altra manera.

Per a Ernst Cassirer (1874-1945), aquesta capacitat ens defineix i ens singularitza, ens fa ser alguna cosa especial i única. Segons Cassirer, els humans mai no podem comprendre o reproduir de manera immedita, directa, el món real; sempre necesitarme de la mediació d’un sistema de símbols a través dels quals podem traduir la realitat als nostres esquemes mentals; o dit d’una altra manera: podem construir la realitat segons els nostres esquemes mentals.

Característiques dels símbols

Segurament les dues principals notes que definiesen els símbols són:

1. L’arbitrarietat, consisteix en el fet que el significat del símbol ha estat establert per la voluntat o el caprici d’algú. Per això els colors del semàfor, els gestos del director d’orquestra, o la paraula enciclopedia tenen el significat que tenen, però en podrien tenir qualsevol altre. Aquesta mateixa arbitrarietat pot convertir qualsevol cosa en símbol: un crit, un gest, un objecte sobre la taula poden ser el símbol del que vulgueu. Només cal establir-ne el significat i comunicar-lo als altres perquè ho interpretin correctament. Per exemple, podem fer que una balança simbolitzi la justicia o que les paraules neu, neige o snow es refereixin al mateix fenomen meteorològic.
2. La convencionalitat. Els símbols són arbitraris, però només funcionen com a símbols quan convenim, pactem, ens posem d’acord, a atribuir-los un determinat signifucat. Per convenció hem establert, posem per cas, que el llum vermell del semàfor significa que no podem passar fins que es posi verd. Ningú, però, no pot conèixer el significat d’un símbol si prèviament no l’hi ensenyen. Això últim és així, justament perquè hem dit abans que els símbols són del tot arbitraris.

L’univers simbòlic dels humans

Mentre que l’animal viu adaptat al seu medi  i respon de manera directa i immediata als estímuls que rep, els humans es relacionen indirectament amb el món a través, com hem dit abans del llenguatge, o a través d’altres creacions simbòliques, que també formen part de la cultura, com ara l’art, la religió, la ciencia, la política, la història i, fins i tot, la filosofia. Sempre i a tot arreu, l’ésser humà ha construït símbols, amb els quals es pot relacionar amb la realitat. Són artificis culturals que funcionen com a intermediaris entre el món i la resposta humana, de manera que qualsevol acció humana depèn d’aquestes mediacions simbòliques.

Resumint: els humans, doncs, no vivim només en un pur univers físic, sinó en l’univers simbòlic que hem creat. Més que en un món purament físic, natural, vivim en un món postís, artificial, construït, culturalitzat... humanitzat.

Amb això veiem que l’antiga definició de l’home com animal racional és massa unilateral i restringida. Moltes activitats i realitzacions humanes no són estrictamert racionals (música, poesia, religió... l’art en general), però sí que són realitzacions simbòliques, i per tant, consubstancialment humanes. És per això que Cassirer prefereix caracteritzar l’home com a animal, eminentment, simbòlic.

Com formem els conceptes?

Els conceptes o idees s’expressen a través del llenguatge. Són, per tant, com tot llenguatge, símbols. Però com els formem? Doncs, bàsicament, a través de dos processos, que depenen de dues capacitats que tenim els humans:

1. L’abstracció. Etimològicament significa separar. Observant conjunts d’objectes o esdeveniments separem les característiques que considerem comunes a tots ells. D’aquesta manera deixem de banda, no tenim en compte, els aspectes que només són específics i singulars d’aquests objectes. Quan treballem amb conceptes no ens interessa allò individual, treballem sempre amb les característiques generals i comunes a tots ells. Si vull formar el concepte de gos,.  no em fixaré en la piga negra que el meu gos té a la part de dalt de l’orella esquerra, sinó en els aspectes més estructurals, més comuns a tots els gozos.
2. La generalització. Un cop hem abstret, hem separat, tot aquest conjunt de característiques comunes, formem el concepte i  tot seguit generalitzem: el conjunt de totes les coses que tinguin aquestes propietats, aquestes característiques, quedaran representades per aquest concepte. Tots els éssers vius, mamífers, de quatre potes, amb coa, amb gran capacitat olfactiva, etc, etc quedaran agrupats, classificats, sota el concepte o idea de gos.

I per tal de poder representar aquest concepte, inventarem un símbol, que en català hem acordat, hem pactat, hem convingut, que sigui, en aquest cas,  la paraula gos.

Llenguatge, coneixement i realitat

Estem parlant del gran lligam, de la gran interdependència, que hi ha entre llenguatge, coneixement i realitat. Hem afirmat que els humans coneixem el món, essencialment, a través del llenguatge. Per tant, a banda, o a més a més, dels factors psicològics (els humans tenim uns determinats òrgans i facultats de coneixement) i personals del coneixement (cada humà té una personalitat que condiciona la seva manera de conèixer i els seus coneixements) hem d’afegir-hi aquest factor cultural per excel.lència: el llenguatge, o més ben dit, la llengua propia de cada subjecte, a través de la qual coneixem el món.

Quan vam estudiar el tema de la percepció, vam veure que només quan atorguem un nom o apliquem un concepte a la realitat percebuda, culmina i finalitza la identificació real i plena de l’objecte. Per això, amb Ludwig Wittgenstein (1889-1951), es pot afirmar que fora del llenguatge no tenim una percepció de tot significativa i, per tant, no hi ha món (els límits del llenguatge són els límits del meu món). Millorem la percepció i ampliem el món a mesura que aprenem les paraules i posem nom a les coses. Un estudiant de biología aprèn a interpretar el que veu pel microscopi a mesura que aprèn les paraules necessàries per designar-lo. Un que no és biòleg, un aprenent de biòleg i un biòleg no veuen el mateix a través del microscopi. Els esquimals aprecien millor els matisos de la neu, perquè disposen de fins a nou denominacions per a la neu.

Alguns autors han anat, no obstant això, més lluny. No existeix un món objectiu i absolut, afirmen. Tot el que percebem i, per tant, considerem real, si ho cómprenme és per mitjà del lèxic i la gramática d’una llengua. La llengua mediatitza i determina les nostres creences i els nostres coneixements i, en definitiva, la nostra concepció del món. Les diferències culturals es redueixen a diferències lingüístiques. Aquesta és la tesi del relativisme lingüístic de Sapir-Whorf.

La teoria del relativisme lingüístic ha estat defensada amb al suport d’alguns resultats experimentals. Respecte del lèxic, s’ha investigat amb la percepció del color en l’espectre, és a dir, l’arc iris. S’ha observat que persones de cultures diferents discriminen, distingeixen, un nombre diferent de colors i segmenten, separen, de manera diferent el continu de color de l’espectre. El que per al català són dos segments diferenciats, el balu i el verd, per al bretó i el gal.lès constituyesen un segment únic, el glas. Però també difereixen en el temps que tarden a reconèixer els diversos colors: es reconeixen més fàcilment aquells per als quals les persones disposen de nom. En definitiva, sembla que veiem més ràpidament tot allò que podem anomenar. Això probaría que el llenguatge influeix en la percepció, és a dir, en el coneixement.

Respecte de les estructures gramaticals, Whorf va estudiar la llengua hopi. En aquesta llengua, per exemple, no existeixen temps verbals. Això, juntament amb altres peculiaritats de la llengua hopi, indica una concepció del món atemporal i, per tant, ahistòrica: passat, present i futur formen un continu en què la seva mentalitat no estableix distincions. Això provaria que el llenguatge influeix en la percepció, és a dir, en el coneixement i en la consegüent concepció del món. En definitiva, segons el relativisme lingüístic, els habitants pertanyents a cultures molt diferenciades, amb llengües d’estructures també molt diferenciades, no solament parlen llengües distintes sinó que, en realitat, viuen a mons distints, perquè tenen, gràcies a la seva llengua, concepcions del món distintes.