|
Hi ha vegades en què els resultats dels experiments són tant increïbles, que penses que alguna cosa ha anat malament en l'experiment. Es tractava de mostres de MT de diversos organismes (Q.suber, D.melanogaster, C.elegans). Calia obtenir resultats ràpidament. Però alguna cosa no anava. En analitzar les mostres mitjançant una tècnica anomenada espectrometria de masses (ESI-MS), no érem capaços d'identificar els nombres que obteníem. Els espectres de ESI-MS medeixen les proteïnes, és com si "peséssim" la MT. Per a interpretar-los, es suma a la massa de la proteïna les masses de diferents combinacions de metalls i ions, i, quan una d'aquestes combinacions es correspon amb la amb el "pes" mesurat, vol dir que la MT té aquesta combinació en concret. Però els nombres que obteníem dels experiments eren impossibles: cap combinació de les que vam calcular (i en vam calcular moltes) ens permetia explicar-los. |
Vam fer i refer les mesures infinits cops, vam netejar l'aparell incontables vegades, i vam tornar a preparar les dissolucions i materials una vegada i una altra. I una vegada i una altra, imperturbablement, les senyals apareixien. Un dia, en una conferència, un investigador explicava que unes altres proteïnes, per a fer la seva feina, necessitaven treballar de dos en dos, i s'unien en parelles, que rebien el nom de dímers. Una idea com un llamp. Vaig començar a fer càlculs frenètics sobre un paper. El pes d'una MT més el pes d'una altra MT, més 10 metalls. Més dotze metalls. Més tretze metalls. Podia ser. Els nombres que s'obtenien d'aquesta manera eren semblants als nombres impossibles que recordava dels espectres. Al laboratori de nou, els càlculs van ésser implacables: un per un, cadascun dels números impossibles anava deixant de ser-ho: eren dímers de MT! |
 |
| Més informació: |