Article
aparegut a “El Periódico” el 22/03/02
Aquella divina esquerra
Ana María Moix recupera amb
24 horas con la Gauche Divine la geografia i la memòria d'una intel.lectualitat
catalana que va viure l'antifranquisme dels anys 60 en clau cultural i festiva.
Qualsevol excusa és bona per recordar els membres de l'anomenada gauche
divine catalana dels 60. Però encara més si el motiu és
un relat mordaç d'Ana María Moix: 24 horas con la Gauche Divine.
Aquest recorregut sentimental per on deambulen algunes patums de la intel.lectualitat
catalana transcorre en uns anys inconformistes que van tenir una geografia i
un modus operandi molt peculiars. Vet aquí la radiografia ampliada de
la gauche divine.
Definició.
Al final del
llibre de Moix hi ha unes minientrevistes
realitzades el 1971. En una d'elles, el poeta Jaime Gil de Biedma es refereix
als membres de la gauche divine com a "militants d'esquerres durant la
seva primera joventut i amb unes esperances que després s'han frustrat".
Més sarcàstic és el dibuixant Jaume Perich, que parla de
"selectes barcelonins (o selectes residents a Barcelona) que, en poc temps
i per lògica i natural evolució, han passat de ser la gauche qui
rit a ser la gauche que fa riure ".
Més de 30 anys després, l'editor Jorge Herralde diu que "deixant
de banda la possible contradicció en els termes (o gauche o divine, rondinaven
els estrictes), eren una cosa com ara una família extensa amb ganes de
conspirar, divertir-se i moure les coses en el món de la cultura".
Per l'empresari i promotor cultural Oriol Regàs, "la gauche divine
va ser la trobada de dues generacions que va provocar un diàleg sobre
temes culturals, però també un grup que va prescindir del què
diran. Cadascun hi feia la seva i la gent canviava de parella sense pudor".
I és que, com afegeix la fotògrafa Colita, "la cultura era
sexi".
Nom.
El bateig de la gauche divine el va oficiar el periodista Joan de Sagarra a Tele/eXpres arran de la festa de presentació de Tusquets Editores al Price (octubre del 1969). Sagarra també els va atribuir Floquet de Neu de mascota.
Naixement i caducitat.
L'editora Beatriz de Moura, Herralde i Colita situen l'inici de la gauche divine en les reunions gastronòmiques del restaurant L'Estevet, a principis dels 60, i el seu moment àlgid, en la inauguració de la sala Bocaccio, el 1966. La data de caducitat la situen el desembre del 1970, amb la tancada d'intel.lectuals a Montserrat, quan la relació entre els seus membres se'n va ressentir. "Els polítics van agafar el protagonisme i la cultura va quedar en segon pla", diu Regàs. De Moura recorda: "Aquella tancada organitzada pel PSUC i els monjos de Montserrat va fer mal. A molts, inclosa jo, ens va semblar abominable aquella comunió entre capellans i comunistes".
Requisits.
Segons Herralde, per ser de la gauche divine era indispensable "ser curiós, divertit (amb alcohol i sense) i noctàmbul, i estava prohibit ser plasta, abstemi i conformista". Per Moix, "tenir sentit de l'humor i permissivitat era fonamental, igual que no ser de dretes ni intransigent". En el llibre de Moix, el cantautor Joan Manuel Serrat diu que "s'havia de llegir "Le Nouvel Observateur", riure's dels acudits de Perich i agradar-te la dona del teu millor amic".
Cita horària.
Tots els entrevistats diuen que treballaven com el que més, i que per sortir robaven hores al son. El més habitual era quedar per sopar, passar per Bocaccio (a mitjanit) i acabar entre 3 i 4 de la matinada.
Restaurants.
Un dia qualsevol
de la gauche divine podia començar al restaurant L'Estevet, de Mariona
Sunyer. Al local, que fiava els que anaven justos de diners, encara es recorda
el número que solien muntar el pintor Marc Aley i el fotògraf
Francesc Català-Roca perseguint-se amb un ganivet. Més tard es
van posar de moda el Flash-Flash, Can Massana, Can Tonet i Les Violetes. Bars.
La ruta de marxa començava al Bocaccio, local creat el 1967 per Regàs,
l'actriu i model Teresa Gimpera i el fotògraf Xavier Miserachs.
Una idea fotogràfica.
El llibre d'Ana
María Moix sorgeix d'una idea de Colita, que ja tenia al cap fer una
mostra fotogràfica de la gauche divine. A l'inici dels 70, Colita va
proposar a l'editora Esther Tusquets un
llibre sobre el grup. Esther va demanar textos a Moix,
Juan Marsé, Manuel
Vázquez Montalbán i Josep Maria
Carandell, però el llibre no funcionar perquè només
Marsé i Moix
van complir. El primer va escriure el relat Noches de Bocaccio, que va
aparèixer en el llibre Teniente Bravo, i el text de Moix va quedar oblidat
fins avui. Moix diu que no ha reescrit "res" d'una obra que té
un títol que sorgeix d'unes entrevistes que va fer a Tele/eXpres amb
fotos de Colita i que es deien 24 horas en la vida de... Gabriel García
Márquez, Quino i Teresa Gimpera, entre altres.
El reportatge.
No era estrany trobar alguna nit l'escriptor Julio Cortázar entre el públic, sentir els crits de l'arquitecte Óscar Tusquets o veure Colita amb un barret de capellà en forma de teula. Però també anaven al Pub Tuset, El Sot, La Cova del Drac i Stork. I a locals de la zona de les Rambles com Boadas, Cádiz ("el més autèntic", diu Regàs), Jazz Colón, Copacabana, Molino i Pastís. Juan Marsé era, segons Beatriz de Moura, "molt fi i no feia públiques les seves conquistes". El també editor Jorge Herralde treballava el 1970 amb les secretàries Coral Majó i Anna Bohigas.
Begudes preferides.
En aquests bars triomfaven gintònics i whiskys. "Els que fumaven porros també prenien rom amb taronja", diu Moix. Però la combinació més al.lucinant la recorda Colita: "La que preníem Beatriz de Moura i jo al Cádiz: peppermint amb ginebra".
Roba.
Saltar i Parar era la botiga dels divins que apostaven per l'estil hippy. Propietat de la dona de l'arquitecte Oriol Bohigas, Isabel, i de Montse Esther, Saltar i Parar venia drapets que els compradors combinaven al seu aire. "Qualsevol peça servia per disfressar-se. Recordo unes cortines de casa meva que van acabar sent una faldilla", diu De Moura. També es comprava a Tuset Street i s'aprofitaven els viatges a l'estranger per adquirir roba més psicodèlica, com la de les botigues londinenques de Carnaby Street i Portobello. "Allà va ser on vaig descobrir la verdadera minifaldilla que et tapava just les calces, i no les que portàvem a Barcelona per sobre dels genolls", recorda Gimpera. Entre els homes, segons Herralde, primava "el desterrament gairebé absolut de la corbata". No pas dels cabells llargs, que la majoria lluïen. Drogues. Preferien l'alcohol, però els divins reconeixen haver provat cocaïna, marihuana i haixix. Les pastilles també eren freqüents, però sense sofisticacions. "Li fotíem al cubata i a l' optalidón . Tots en portàvem a la bossa, per suportar la son", recorda Colita. Estiueig. A l'estiu, la gauche divine peregrinava a Cadaqués, sobretot a les cases de l'arquitecte Federico Correa i l'escriptora Rosa Regàs. "Era normal veure'ns al carrer asseguts en uns enormes coixins i il.luminats per espelmes", recorda De Moura. Però la gauche també passava per les cases de Colita, Serrat, Gimpera i la cantant Guillermina Motta a Begur; per la d'Oriol Regàs a Calella de Palafrugell; i les de l'editor Carlos Barral i Marsé a Calafell. També anaven a discoteques de la costa regentades per Regàs, com Maddox, a Platja d'Aro, i La Arboleda de Palamós.
Viatges.
Bocaccio solia
organitzar viatges on la diversió es combinava amb l'erudició.
"Sempre hi perdíem diners, però no importava perquè
ens ho passàvem molt bé. Recordo que el cap de setmana a Roma
només va costar 2.000 pessetes, mentre que la setmana a Nova York va
sortir per 15.000", afirma Regàs. Encara recorda els que van organitzar
a Eivissa, Mèxic, Nova York (hi ha una pel.lícula que el va immortalitzar
en 16 mil.límetres, dirigida per Gonzalo Herralde), Còrsega, Londres
(per veure musicals com Hair) i Roma. A la capital italiana, per avaria de l'avió,
la gauche es va quedar a l'aeroport i hi va celebrar una festa amb disfresses
de romans. Només lamenten que no van poder pujar a les carrosses de cavalls
que els esperaven a l'aeroport del Prat.
Llibreries.
Les més habituals eren Cinc d'Oros, Anthropos i, al passeig de Gràcia, la Librería Francesa i Leteradura, de Lali Gubern.
Cine.
La denominada
Escola de Barcelona va viure els anys dolços en aquella època
en què l'art i assaig feia furor i les visites a les sales Arcadia i
Publi eren habituals. Això sense comptar els viatges a Perpinyà
per veure Ingmar Bergman, Michelangelo Antonioni i François Truffaut,
entre altres directors, imprescindibles fins i tot sense entendre'ls. Molts
s'han preguntat si la gauche divine era més gauche que divine, o al revés.
Segons Moix, primava l'esquerranisme: "Ara hi ha més vida cultural
però és molt més apagada. Potser érem esnobs, però
aquell esnobisme era molt enriquidor". Com que no hi havia consciència
de grup, no es va redactar cap manifest. "Érem uns prepotents que
ens volíem menjar el món", recorda De Moura. I afegeix: "Érem
joves i no teníem ni un duro, encara que no parlàvem mai de diners
ni del fet que visquéssim malament perquè no era gens elegant".
No obstant, Colita opina: "No érem una banda de pijos , gilipolles
i presumptuosos com deien molts envejosos que volien formar part del grup per
tirar-se la Teresa Gimpera i la Serena Vergano. Repassa la llista dels seus
membres i veuràs com la majoria, després de gairebé 40
anys, seguim treballant". Entre rialles, De Moura reconeix: "Vist
des d'ara, la nostra pedanteria havia de ser bastant insuportable".
Una musa una mica elitista
L'actriu i model Teresa Gimpera es va convertir, per dret propi i per aquella famosa foto que Xavier Miserachs li va fer per al cartell de la sala Bocaccio, de la qual tots dos eren copropietaris, juntament amb l'empresari Oriol Regàs, en la musa de la gauche divine. "En aquella època jo començava en el cine i tots volien fer-me de pigmalió", recorda Gimpera. Les models van tenir un paper important en la promoció d'aquest grup, que, segons diu l'actriu, "era d'esquerres però elitista i no volia gent casposa". Diu Gimpera: "Les models donàvem una bona imatge i ens van adoptar". I ella era la que arrasava. "Encara que quedi malament dir-ho, jo era molt guapa. Ara ho puc comentar", afirma sense el rubor que esborra el pas dels anys.
¿Qui era qui?
Aquests són els principals protagonistes de la gauche divine.
Els més lligons. Entre les dones, destacaven les models Teresa Gimpera i Elsa Peretti, però també l'editora Beatriz de Moura ("no ho nego, lligava molt", explica) i l'escriptora Rosa Regàs. Dels homes, triomfaven l'escriptor Félix de Azúa, els arquitectes Oriol Bohigas i Ricardo Bofill i el dissenyador Xavier Regàs. "Azúa era discret quan lligava però Bohigas no", recorda De Moura, que cita Juan Marsé: "Era molt fi, no feia públiques les seves conquistes". També lligava el cineasta Pere Portabella, que ballava claqué amb Jaime Gil de Biedma.
El més esnob. Aquest títol correspon a l'arquitecte Federico Correa, una barreja de dandi i esnob que llegia Proust i Henry James en versió original i vestia com un gentleman anglès. "Un home molt exquisit", diu Ana María Moix.
El més esbojarrat. N'hi ha diversos que ostenten aquest apel.latiu. Es recorden els balls de De Moura als baixos de Bocaccio, l'striptease d'Óscar Tusquets en una festa a casa del fotògraf Leopoldo Pomés, i la bufetada que Colita va donar a un policia que la va detenir al sortir de Bocaccio per saltar-se un semàfor: la broma li va costar una nit de cel.la.
El més retret. Els més citats són el matrimoni pintor Ràfols Casamada i Maria Girona: dos activistes culturals que sempre ocupaven un discret segon pla.
El psiquiatre. Ramon Vidal Teixidor era el psiquiatre oficial de la gauche divine. Tenia la consulta a l'edifici de l'Agencia Literaria Carmen Balcells. Diu Herralde que li va demanar que trenqués el seu jurament hipocràtic per escriure un llibre, però Vidal només va somriure.
El delegat a Madrid. L'escriptor J. García Hortelano deixava la capital sempre que podia per anar a Bocaccio.
L' alma mater. Ningú destaca un líder, però Colita i Gimpera s'atreveixen a dir que "Oriol Regàs catalitzava les activitats de la gauche divine".
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]