La memòria no dóna per tant

Sabem que a alguns llocs del món els noms dels nombres es refereixen a coses que existeixen. En maorí, per exemple, el quatre és diu gos i a la tribu extingida dels Abípons d'Amèrica del Sud el tres es deia dits del nyandú ja que aquest animal en té 3 a cada peu. No és difícil pensar que en molts altres casos els noms dels nombres es referien a coses existents. Tenim molts exemples referits a parts del cos o a la manera de comptar amb els dits. Tot i així l’origen dels numerals (dels noms dels nombres) de la majoria de llengües no és tan clar. Semblen paraules independents de la resta del vocabulari.

En tot cas, el que està clar és que no és possible que cada nombre tingui un nom propi. Hi ha infinits nombres naturals i no podem posar infinits noms. Seria una càrrega implantejable per la nostra memòria. Per tant hem d’inventar sistemes, mètodes, que ens permetin construir els numerals amb unes poques normes i eines. Quines són aquestes a la majoria de llengües?

La base més freqüent arreu del món és la base 10. Aquest tema es tracta amb més detall a l’apartat d’escriptura dels nombres. Això implica crear paraules pels nombres de l'1 al 10, en molts casos per les desenes (vint, trenta...), i per algunes de les potències de la base (cent, mil, milió).

En català tenim unes 27 paraules especials i alguns prefixos (di, per disset, divuit i dinou; bi per bilió, tri per trilió...)